Riders Of The Canyon, o l'art de fer encaixar les peces

Partido, Serrat, McDaid i Usart: Riders Of The Canyon - Foto David Giménez.

El concepte de supergrup s'ha revaloritzat durant els darrers temps. Si anys enrere aquest terme era sovint emprat amb to pejoratiu tant per part del públic com (sobretot) de la crítica, fins al punt que els propis integrants dels hipotètics suprergrups solien renegar de tal condició, avui és habitual poder constatar com la paraula en qüestió s'utilitza en positiu i fins i tot es fa servir com a reclam. Pensava tot això mentre escoltava l'àlbum de debut dels catalans Raiders Of The Canyon, publicat el mes de juny passat amb títol homònim per la bona gent de Great Canyon Records –també mentre en llegia la nota promocional i les crítiques superlatives que està rebent en països com el Regne Unit-.

Raiders Of The Canyon és efectivament un supergrup, i com indica el seu nom el formen músics que tenen com a comú denominador el paraigua conceptual i estilístic de la disquera vigatana. El so Americana amb tot el seu mosaic de textures i colors, i la confluència de quatre trajectòries amb nom propi que es complementen les unes a les altres sobre el terreny. Les de Joana Serrat, Matthew McDaid, Victor Partido i Roger Usart. Els reforcen a l'estudi il·lustres veterans de la mida de B. J. Cole (Cochise, John Cale, R.E.M.), Joey McClellan (Midlake, John Grant, Rufus Wainwright) o McKenzie Smith (St. Vincent, Sharon Van Etten) –aquests dos últims són coproductors del disc juntament amb John Morgan Askew (Neko Case, She & Him, Alela Diane)-.

Diu la nota promocional de l'àlbum que l'ideòleg del projecte va ser David Giménez –l'ànima de Great Canyon juntament amb Serrat, també coautor del repertori de la banda-. La qual cosa dona encara més sentit a un discurs que efectivament és fruit de la suma de quatre parts, però també de la determinació i la visió amb què aquestes han encaixat. Parlem d'un plàstic que comença al ritme de "Master of My Lonely Time", un exercici de rock torrencial on Serrat segueix explorant els horitzons elèctrics de "Hardcore from the Heart" (2021). Tot un contrast amb el folk rock orgànic i cristal·lí de "Dirty Water", un original de McDaid que novament torna a marcar distàncies amb els ressons intimistes d'"Everything Blooms in Spring", amb autoria d'Usart, o el dinàmic country rock de "Sunrising", cortesia de Partido.

Quatre registres, quatre personalitats i quatre sensibilitats que semblen trobar-se a lloc i ben a gust sota el mateix sostre, fins al punt de donar peu a una obra tan eclèctica i diversa en la seva naturalesa com coherent en la seva forma. I aquest és el gran encert de Raiders Of The Canyon –el grup, el disc, el concepte-. Fer que quatre veus pròpies no vagin necessàriament a una sinó que sàpiguen trobar i cohabitar el seu espai comú, tot aportant cadascuna allò que pot aportar i deixant que la resta faci el mateix –el que se suposa que hauria de fer un supergrup, vaja-. "Hold on to your footsteps / My dear companion / And listen to the sorrows / Of the Riders Of The Canyon", canta Serrat a la vaporosa cançó homònima. Una invitació francament difícil de rebutjar.

Més informació:

Great Canyon Records  /  Pàgina web  /  Bandcamp

Jamie Freeman (1965-2022)

JAMIE FREEMAN
(1965-2022)

Qui hagi explorat més o menys a fons el subsòl musical de Brighton, sabrà perfectament que hi ha vida en aquesta localitat del sud d'Anglaterra més enllà de la seva eterna vinculació amb l'imaginari mod. Començant per una fèrtil escena folk que tant es nodreix de la tradició autòctona com de la dels Estats Units. Jamie Freeman era de Brighton, i si bé es va donar a conèixer durant la dècada dels 90 com a músic de gira de Frazier Chorus –el seu germà, Tim Freeman, n'era el vocalista-, ja en ple segle XXI s'havia consolidat com un dels grans valors del so Americana al Regne Unit. Va debutar pel seu compte el 2011 amb "Just You", i des d'aleshores havia signat àlbums tan notables com "100 Miles from Town" (2013) o "Dreams About Falling" (2019). El seu darrer llançament va ser un senzill amb una estripada lectura del "Dancing in the Dark" de Bruce Springsteen, publicat l'any passat. Ha mort a l'edat de 57 anys víctima d'un tumor cerebral.

Al Ras 2022

AL RAS BLUEGRASS & OLD TIME FESTIVAL

Mercat Vell, Mollet del Vallès
5 de novembre de 2022

És una d'aquelles escenes que un desitjaria poder contemplar cada dia de l'any. Però malauradament és tan poc habitual, que quan finalment es produeix un l'acaba abraçant com si es tractés d'un miracle. Desenes de músics, alguns professionals i d'altres aficionats, tocant plegats i sense jerarquies, al bell mig d'una cèntrica plaça o en algun racó d'un equipament cultural, tota una sèrie d'estàndards de la tradició nord-americana. Passant-s'ho bé, caldejant l'ambient a dins i a fora del recinte de torn, i sobretot donant vida a la via pública un dissabte a la tarda-vespre.

L'escena és una de les postals habituals del festival Al Ras, una cita que durant dues dècades llargues ha situat la localitat de Mollet del Vallès a l'epicentre del circuit bluegrass català. El Mercat Vell de la capital del Baix Vallès va acollir ahir la jornada central de la 21a edició de la mostra, i com no podia ser de cap altra manera les jams espontànies amb artistes del cartell i membres del públic no van parar de succeir-se durant tota la vetllada. Mentrestant, a l'escenari principal s'anava desplegant un cartell d'autèntic luxe on es van alternar propostes autòctones amb referents del bluegrass i l'old time music vinguts de tan lluny com els Països Baixos.

El primer d'enfilar-se a l'escenari va ser el violinista vallesà Oriol Saña, encapçalant un trio de corda format especialment per l'ocasió i debutant pel seu compte en un festival amb el qual l'uneix una llarga vinculació. Va ser el pas previ a la potent descàrrega dels lleidatans Denim Rips, que van injectar actitud punk al bluegrass de tota la vida tot presentant el seu primer ep, oportunament titulat "Non-Electric Revolt" (2022), del qual van despatxar títols tan incontestables com "Final Dance", "The River" o "Walnut Revolution", al costat d'una simpàtica lectura acústica d'"I Wanna Be Sedated", el clàssic de Ramones.

La posterior actuació dels barcelonins FlamenGrass va ser sens dubte un dels grans moments de la jornada. La fusió de flamenc i bluegrass, molt ben trobada per quatre músics fora de sèrie com són Lluís Gómez (banjo), Carol Duran (veu i violí), Maribel Rivero (veu i contrabaix) i Javier Vaquero (guitarra). Escoltar "Entre dos aguas" de Paco de Lucía arranjada per a guitarra i banjo va ser un puntàs, i peces d'autoria pròpia com "Station to Your Heart" o "La Flor" van marcar terreny. El pletòric final amb "RumbaGrass" va fer honor al concepte de mestissatge musical entès més enllà de certes txarangues nostrades de festa major.

Als també barcelonins YerbAzul ja els havíem pogut escoltar quatre anys enrere al mateix escenari. Un quartet de bluegrass de solvència contrastada que versiona clàssics del gènere com Flatt and Scruggs o The Dillards al mateix temps que transporta els cançoners de Dylan, The Band o els Beatles fins a les coordenades sonores dels Apalatxes. La novetat, enguany, va ser la incorporació a les seves files d'un il·lustre veterà com és el mandolinista nord-americà –establert a Barcelona- Ricky Araiza. La seva trajectòria connecta els Byrds i els Eagles amb La Vella Dixieland i La Locomotora Negra, i a l'escenari segueix essent incombustible com ell sol.

Finalment, Red Herring van segellar un altre dels moments àlgids de la jornada. Amb un veterà del bluegrass al continent europeu com és el multiinstrumentista Paul Van Vlodrop a les seves files, els holandesos van oferir un apoteòsic recital on el bluegrass de tota la vida va alternar amb el country d'estètica Southern Gothic i les formes més feréstegues del so Americana. El fet de versionar a Earl Scruggs i Ryan Adams assenyala la seva amplitud de mires, però és en originals com "Rather Die Alone" on realment marquen diferències. A destacar la versatilitat i l'ofici dels seus quatre components, que al llarg de l'actuació es van intercanviar constantment els instruments, revelant una gran destresa amb tots ells.

Com sol ser habitual, la jornada central d'Al Ras va acabar amb una multitudinària jam session a l'escenari principal on van participar (gairebé) tots els músics del cartell i diversos membres del públic. Va començar amb l'estàndard "Old Joe Clark" i tot seguit va acabar, tal com marca la tradició, amb una emocionant lectura de "Will the Circle Be Unbroken", el clàssic de la Carter Family que la Nitty Gritty Dirt Band va recuperar al seu dia al totèmic àlbum del mateix títol del qual commemoràvem dies enrere el cinquantè aniversari.

Oriol Saña Trio.

The Denim Rips.

FlamenGrass.

YerbAzul.

Red Herring.

La jam final.

Dues bandes (nord-)americanes

Drive-By Truckers, portaveus dels Estats Units que hi ha més enllà de Washington.

Les seves carreres s'han desenvolupat de forma gairebé paral·lela, els seus discursos han crescut d'igual manera i els seus respectius públics també mengen pràcticament a part. Sigui com sigui, tant Drive-By Truckers com Wilco es poden contemplar per mèrits propis i sense discussió possible com dues de les bandes més grans del rock d'arrel nord-americana del segle XXI. I ho poden fer després de dues trajectòries que van començar durant la dècada dels 90 –la de Wilco, amb Uncle Tupelo com a punt de partida, bastant abans que la dels Truckers-, que han evolucionat al seu aire sense perdre de vista els seus principis fundacionals, i que en ple 2022 es troben tan a prop en termes conceptuals que gairebé podrien anar de la mà.

Portaveus –potser involuntaris, però portaveus al capdavall- d'aquells Estats Units que s'estenen més enllà de les altes esferes de Washington, Drive-By Truckers des del Sud més profund i Wilco des d'un Midwest que es troba a l'altre extrem en termes més que geogràfics –recordin que els extrems tendeixen a tocar-se-, tant els uns com els altres van adreçar a la seva manera el daltabaix de l'era Trump –els primers amb "American Band" (2016), "The Unraveling" (2020) i "The New OK" (2020); els segons amb "Ode to Joy" (2019)-. Amb tan sinistre personatge fora de la Casa Blanca, però amb el seu fantasma encara planant sobre un país que no havia estat tan fracturat socialment des de feia dècades, totes dues bandes han publicat enguany dos àlbums que els connecten amb les seves arrels i on, sense provar d'oferir respostes, segueixen sonant fruit del seu temps.

Drive-By Truckers van lliurar el mes de juny un "Welcome 2 Club XIII" que es capbussa en aquella concepció fresca i renovadora del southern rock que al seu dia els va perfilar com tot allò que han acabat esdevenint. La peça titular, que injecta embranzida punk rock a les arrels Americana al més pur estil d'uns Replacements, és un homenatge al club d'Alabama on Patterson Hood i Mike Cooley es van foguejar durant els seus inicis –"Tonight we're gonna be entertained / By our favorite Foghat cover band", proclama la lletra, en una declaració de principis com una catedral-. La resta de l'àlbum també és de naturalesa autobiogràfica –a destacar la participació vocal de Margo Price al country rock estripat de "Forged in Hell and Heaven Sent" i la caràtula amb il·lustració de l'inconfusible i recentment desaparegut Wes Freed-.

Wilco, d'altra banda, havien publicat setmanes abans l'oportunament titulat "Cruel Country". El primer disc que reuneix tots els components de la banda en un estudi –i gravant en directe, és clar- des del llunyà "The Whole Love" (2011)-. Però sobretot el retorn al country que havia estat la raó de ser de Jeff Tweedy i companyia ja des que van abanderar el so Americana –i allò que es va anomenar country alternatiu- durant els dies d'Uncle Tupelo. La peça que el titula adreça l'estat de les coses a la terra de Mark Twain i Bob Dylan, i com la resta del plàstic sona tan estripada i orgànica com els Wilco més bàsics, aquells que un sector del públic festivaler encara sembla pendent de descobrir. 21 anys després que el canònic "Yankee Hotel Foxtrot" (2001) canviés totes les regles del joc possibles i els valgués el qualificatiu de Radiohead nord-americans, els de Chicago segueixen mirant enrere alhora que caminen sempre endavant.

Art Rosenbaum (1938-2022)

ART ROSENBAUM
(1938-2022)

Més de 50 anys recorrent la geografia nord-americana a la recerca de peces de tots els estils musicals d'arrel que solien transmetre's de pares a fills. Són els que es va passar el folklorista Art Rosenbaum –assistit per la seva esposa, Margo Newmark Rosenbaum- documentant arreu dels Estats Units cançons de blues, folk, country i tot allò que avui podríem encabir dins del paraigua del so Americana. Les seves gravacions de camp –publicades en diversos volums i formats discogràfics durant les últimes quatre dècades- són documents d'un gran valor cultural i sociològic. També va destacar com a artista plàstic i com a virtuós del banjo. Ha mort a l'edat de 83 anys.

La prèvia d'Al Ras 2022, a El 9 Nou

FlamenGrass, Red Herring, YerbAzul, The Denim Rips i Oriol Saña actuaran el 5 de novembre a la jornada central del festival Al Ras, cita de referència en l'àmbit del bluegrass, la música country i el so Americana que torna al Mercat Vell de Mollet del Vallès després de dos anys d'absència forçada per la pandèmia. En parlem amb un dels seus promotors, Lluís Gómez, a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Uncut: Ambient Americana

Potser no va ser Uncut el mitjà que es va inventar el terme Americana, però sí que va ser una de les plataformes que més van influir a l'hora de popularitzar el terme en qüestió entre finals del segle passat i principis del present, per tal de definir aquella música que beu directament de gèneres com el country, el blues o el folk en clau nord-americana. Més de dues dècades després, la revista britànica lliura amb l'edició de maig un nou volum dels seus discos recopilatoris d'aquest gènere sota el títol "Ambient Americana".

Artistes com William Tyler, Steve Gunn, North Americans, Mary Lattimore o fins i tot un veterà com és el britànic Michael Chapman, i una quinzena de pistes que tenen com a comú denominador les formes més atmosfèriques i -sí- ambientals del so Americana, les que parteixen de l'American Primitive Guitar i de la banda sonora de "Paris, Texas" (1984) a càrrec de Ry Cooder. Per descomptat, la revista també dedica un sucós article a analitzar aquest nou corrent. Si tot plegat donarà peu a una nova etiqueta ho dirà el temps, de moment disposem d'una evocadora selecció que convida a tancar els ulls i deixar-se (trans)portar.

Passat i present del so Americana a Guitarra, baix i bateria

Joana Serrat - Foto Andrea Font.

De Hank Williams a Joana Serrat, passant per Emmylou Harris, Hanks Company Band i Bob Dylan amb The Band. L'última edició de Guitarra, baix i bateria és un passeig pel passat, el present i el futur del so Americana de la mà de Ricky Gil a Ràdio Silenci. També hi ha espai pel southern soul de Candi Staton i el rock psicodèlic de Los Estanques. Sigui com sigui, les bones vibracions estan assegurades. Disponible en podcast.

The Mavericks - "En Español" (2020)

Si entenem el so Americana com aquell ampli ventall de gèneres i estils que tracen l'adn de la música d'arrel nord-americana, hi ha tota una sèrie d'essències i accents llatins que bé podrien acomodar-s'hi sense por de grinyolar. No s'entendrien, per exemple, gèneres com el country o el rock'n'roll sense la influència que han rebut de l'altre costat de la frontera mexicana, ni el jazz sense la seva constant interacció amb els ritmes d'origen caribeny. Ho saben prou bé els components de The Mavericks i especialment el seu vocalista, Raul Malo, que al llarg de les passades tres dècades han passat d'abanderar els corrents més renovadors del country a esdevenir il·lustres ambaixadors del fet llatí a la pròpia òrbita Americana.

"En Español" (2020, Mono Mundo Recordings) és el primer disc que enregistren íntegrament en castellà, i també l'obra on més deixen aflorar la seva ascendència llatina. Hi ressonen les arrels cubanes de Malo, però també aquells repunts fronterers que sempre han connectat la banda de Florida amb l'estètica tex-mex. Un registre que es troba a anys llum dels postulats neotradicionalistes de "From Hell to Paradise" (1992), i que potser descol·locarà part de la seva parròquia més veterana però sens dubte referma el caràcter mestís i la vocació global d'una banda a qui les etiquetes mai han acabat de definir.

Publicat a menys d'un any del disc de versions "Play the Hits" (2019), aquest nou plàstic es compon majoritàriament d'estàndards tan reconeguts com "La Sitiera", "Sabor a mí" o "Cuando me enamoro", interpretats des d'un respecte gairebé reverencial envers els originals però també des del prisma sempre fresc i regenerador de Malo i companyia. Menció a part mereixen quatre títols d'autoria pròpia –"Recuerdos", "Mujer", "Pensando en ti" i un "Poder vivir" amb mètrica jamaicana- que bé podrien passar per joies perdudes d'un catàleg on conflueixen tradicions com la ranxera o el bolero.

Que els Mavericks siguin capaços d'abordar aquests llenguatges amb la mateixa solvència i el mateix ofici amb què al seu dia van invocar esperits com els de Hank Williams o Buck Owens ofereix una lleugera idea de tot el recorregut efectuat per aquesta gent al llarg de les passades tres dècades. "En Español" és un nou pas endavant. També una festa que mereixeria ser celebrada en directe, amb la banda a l'escenari i el respectable ballant a la mínima distància possible. En mala època ha sortit del forn, sí, però quina forma més oportuna d'alegrar-nos aquests dies tan grisos que ens ha tocat viure.

Sylvie Simmons

Paraules i notes.

Signatura de referència del periodisme musical de les passades quatre dècades, la britànica establerta a Los Angeles Sylvie Simmons s'ha destapat durant els darrers anys com una autora de cançons que potser no arribaran tan lluny com els seus articles, assajos i entrevistes però bé mereixen ser escoltades. Va debutar discogràficament l'any 2014 amb "Sylvie", una col·lecció de pistes a contrallum, presentades a baixa fidelitat i evocadores del jazz vocal més nocturn i el vessant més íntim i fràgil d'aquell so Americana del qual ha esdevingut una de les més grans cronistes a través de publicacions com Mojo.

N'acaba de publicar ara la continuació, un "Blue on Blue" (2020, Compass) compost mentre ajudava Debbie Harry a escriure la seva autobiografia, tot recuperant-se d'un accident de trànsit que li va limitar la llibertat de moviment, i on ressonen discursos que van de Karen Dalton a Rickie Lee Jones passant per Alela Diane, Madeleine Peyroux o fins i tot Norah Jones. A destacar talls com "Keep Dancing", "The Thing They Don't Tell You About Girls" o la cristal·lina i crepuscular "Waiting for the Shadows to Fall", sempre amb la càlida i dolça veu de Simmons com a fil conductor. Poden descobrir la seva música, i de passada repassar la seva apassionant trajectòria periodística, a través del seu web.

20 anys de "Hearbreaker"

Crec recordar que el primer cop que vaig tenir consciència de l'existència de l'etiqueta Americana va ser arran d'una crítica de "Hearbreaker" (2000), el debut en solitari de Ryan Adams, a la revista Uncut –un mitjà que va esdevenir clau en la definició i la divulgació d'aquest terme-. Un plàstic que va veure la llum tal dia com avui de fa vint anys, i que encara a aquestes alçades es pot contemplar com un dels capítols definitius d'una trajectòria que mai ha deixat de mirar endavant.

"Hearbreaker" va suposar molt més que un nou punt de partida per a Adams després de la desfeta de Whiskeytown, va suposar també una de les portes d'entrada al segle XXI per allò que s'havia anomenat country alternatiu –gènere del qual era i segueix essent el de Carolina del Nord un dels màxims exponents-. Produït per tot un Ethan Johns, amb el suport instrumental de pesos pesants com Daid Rawlings i veus convidades com les de Gillian Welch o Emmylou Harris, el treball en qüestió va ser també el primer acte d'afirmació d'un Adams que començava a seguir a la seva manera els camins prèviament traçats per Tom Petty o Bruce Springsteen.

El disc començava amb una mena de broma. Una conversa entre Adams i Rawlings sobre Morrissey, caçada al vol per Johns a l'estudi, que donava pas al torrencial rockabilly de "To Be Young (Is to Be Sad, Is to Be High)". Entrada per la porta gran i tota la carn a la graella des del minut zero. La seguien reclams com "My Winding Wheel", dinàmic exercici de crepuscular country rock que encara avui és un plat fort dels directes del seu autor, la fràgil "Oh My Sweet Carolina", amb els aguts vocals de Harris fent de contrapunt al lament estripat d'Adams, o el rhythm & blues corrosiu de "Shakedown on 9th Street". Un dels grans debuts del seu temps, i més enllà.

Hank Wangford

El Regne Unit és aquell país on un artista pot oferir la seva pròpia intepretació de gèneres musicals forans sense que se l'acusi d'apropiacionisme cultural ni se l'assenyali per cantar en la llengua –diguem-ne accent- dels seus referents. No descobrirem ara el paper del blues i el rock'n'roll nord-americans o els diferents ritmes d'arrel jamaicana a l'hora de definir el pop britànic tal i com se l'ha conegut durant les passades sis dècades. No es parla tant, en canvi, de l'empremta del country i per extensió de tot allò que anomenem so Americana en la música del Regne Unit.

Sense entrar ara a detallar les diferents escenes vinculades amb aquest estil que s'han desenvolupat al llarg dels anys en ciutats com Londres o Brighton, val la pena assenyalar Hank Wangford potser no com l'introductor del country a les illes britàniques, però sí com el primer referent a partir del qual s'ha desenvolupat tot allò que ha vingut després. De nom real Samuel Hutt, originari de la localitat de Wangford –d'aquí el seu nom artístic- i de professió metge, va descobrir les bondats d'aquest gènere musical de la mà de Gram Parsons quan aquest va esdevenir un dels seus pacients durant la dècada dels 60.

Des de finals dels 70, ha compaginat la medicina amb una carrera musical que probablement hauria escalat més amunt d'haver-se desenvolupat a l'altre costat de l'Atlàntic, i que sintonitza amb discursos com el del propi Parsons o el de neotradicionalistes com Rodney Crowell. Acaba de publicar "Holey Holey" (2020, Sincere Sounds), un àlbum de maduresa que tant pot casar-se amb la producció recent de veïns com Nick Lowe com amb la de tòtems nord-americans com Willie Nelson. Un plàstic que sembla rescatat del túnel del temps i on el britànic segueix presumint de veu i ofici amb gairebé 80 tardors a l'esquena. Que duri.

Bear Family publica l'antologia (gairebé) definitiva del Bakersfield Sound

Es coneix com a Bakersfield Sound aquella variant de la música country que es va desenvolupar durant les dècades dels anys 40 i (sobretot) 50 a la localitat californiana en qüestió, caracteritzada per la instrumentació elèctrica, les Telecasters en mode twang i tota una sèrie de patrons que van sintonitzar amb parents més o menys llunyans com el rockabilly i, alhora, van influir corrents com el country rock, l'outlaw country de la dècada dels 70 o el neotradicionalisme dels 80 –també ha arribat a definir subgèneres com allò que sol anomenar-se truck driving music-.

Un discurs que històricament ha estat contemplat com l'alternativa autèntica i sense polir al més sofisticat Nashville Sound i les seves produccions a gran escala, la qual cosa li ha donat un major prestigi entre tradicionalistes i estudiosos diversos. Sigui com sigui, la gent de Bear Family –disquera especialitzada en l'arqueologia en l'àmbit de la música d'arrels nord-americana- s'ha decidit a fer-li justícia amb una luxosa i exhaustiva antologia que aplega més de tres centenars de pistes repartides en una desena de discos compactes i acompanyades d'abundants notes informatives i material d'arxiu.

A "Bakersfield Sound: Country Music Capital of the West 1940-1974" (2019) no hi falten primeres espases del so Bakersfield com Buck Owens, Merle Haggard, Wynn Stewart o Red Simpson –aquest últim, el més gran exponent de la citada truck driving music-. El seu veritable encert, però, és una mirada transversal que es capbussa en les arrels d'una escena que va germinar amb l'arribada dels primers immigrants del Midwest que buscaven a Califòrnia una vida millor en plena Gran Depressió, a més de la recuperació de noms de culte com els de Johnny Bond, Herb Henson o Dallas Frazier –autor del "Wearin' that Loved on Look" que va popularitzar Elvis Presley-. Òbviament, cadascú haurà de completar la seva pròpia panoràmica explorant pel seu compte les discografies dels artistes en qüestió, però ara per ara aquesta caixa pot contemplar-se com una guia (gairebé) definitiva tant per a neòfits com per a estudiosos de l'òrbita Americana.


Més informació:

Bear Family  /  Pàgina web

Firemelon

Vénen d'Orange County, Califòrnia, i les seves cançons mariden dècades de tradició nord-americana amb una aguda sensibilitat pop i un ganxo melòdic fora de sèrie. Han compartit escenari amb gegants com Dr. John, Robben Ford o David Lindley. Citen entre les seves influències a Tom Petty, Lucinda Williams, The War On Drugs i Elvis Costello. I encara podríem afegir a l'equació discursos com els de Jayhawks, Ryan Adams, John Mellencamp, Green On Red o Long Ryders, entre d'altres.

Firemelon són Matthew Samia (veu i guitarra), Matt Bailey (guitarra i mandolina), Ron Larson (baix), Jeff Cassens (bateria) i Chris Harvey (pedal steel). El seu primer àlbum, "The First", va veure la llum a principis d'aquest mateix any i ja contenia arguments tan incontestables com l'embranzida inicial de "Never Dance" -amb un orgue envolvent i unes guitarres enceses al més pur estil Heartbreaker-, l'elegància tardorenca de la costelliana "Forget About You" o aquell rock'n'roll deliciosament crepuscular que és "Tell Me" amb la seva deliciosa guitarra twang.

Ara en presenten la continuació amb forma de single. Un "Before Goodbye" que afina encara més la fórmula inicial, reforça els elements més orgànics del so de Firemelon i presenta a la banda més segura d'ella mateixa però sense renunciar a la seva frescor inicial. Una peça de naturalesa malencònica amb acabats d'allò més enèrgics i dinàmics, que juntament amb el citat àlbum de debut convida a seguir el quintet californià de molt a prop. Poden comprovar-ho vostès mateixos al seu web.

Quin gènere musical practica Dylan?

Bob Dylan amb la seva banda.

Encara tinc ben present el pas de Bob Dylan pel Liceu. I havent presenciat el que vaig poder presenciar la nit del passat 31 de març em faig una pregunta que pot semblar absurda però després de donar-hi moltes voltes m'adono que no ho és en absolut. Posats a etiquetar, quin gènere musical podem dir que practiquen el de Duluth i aquest tros de banda que li cobreix les espatlles nit rere nit? Si contemplem l'evolució de Dylan des d'una perspectiva històrica, podem recordar que va ser un dels rostres visibles del revival folk de principis dels 60, un dels arquitectes d'allò que es va anomenar folk-rock un cop va optar per electrificar el seu so, i posteriorment també un pioner del country-rock. De les tres etiquetes citades, la de folk-rock és la que millor defineix el conjunt de la seva obra. Però no és menys cert que durant les passades dècades, al mateix temps que revelava la seva passió per rescatar, reinventar i revaloritzar les sonoritats més primitives del cànon musical nord-americà, ha jugat al seu aire amb gèneres com el blues, el country (sense -rock) o fins i tot el rock'n'roll entès tal i com es feia durant els anys 50 -com a mostra el "Thunder on the Mountain" que es va marcar abans d'ahir al Liceu, una lectura que podria haver signat el mateix Little Richard en els seus millors anys-. Dylan toca folk, blues, country i rock, però a la vegada no es limita a tocar res de tot això sinó que ho barreja per a extreure'n quelcom únic. I és així com, amb 76 anys a l'esquena i amb una voluntat gens dissimulada de mirar enrere, acaba esdevenint més novedós i innovador que bona part dels jovenets que presumeixen dia sí i dia també d'haver descobert la sopa d'all. Qui sap si no acabarà essent la seva producció discogràfica de les darreres dues dècades la que millor arribarà a definir el terme Americana.

Dock Boggs

Dock Boggs (1898-1971).

De la mateixa manera que Roscoe Holcomb, Dock Boggs es pot considerar com una figura cabdal per a entendre l'evolució de la música nord-americana d'arrels durant el segle passat. I com en el cas de Holcomb, el registre de Boggs evoca nombrosos gèneres sense acabar d'estancar-se en cap etiqueta. Venia dels Apalatxes, tocava el banjo i barrejava l'herència musical autòctona amb gèneres com el blues. Però novament el seu llenguatge admetia matisos que la feien equidistant d'àmbits com els del folk, el hillbilly, el bluegrass o el propi blues -cal apuntar, però, que Harry Smith va incloure gravacions seves a la totèmica "Anthology of American Folk Music" (1952)-. També amb un peu en la tradició i un altre en la innovació, peces com "Rowan County Crew" són essencials per a entendre el so de formacions que van dels Union Station d'Alison Krauss als White Stripes, i la seva lectura de "Pretty Polly" és simplement definitiva.

Roscoe Holcomb

Roscoe Holcomb (1912-1981).

En termes estrictament formals, la música de Roscoe Holcomb defuig tota etiqueta possible. Les seves gravacions es mouen per aquella fina línia que separa el folk nord-americà del hillbilly, el bluegrass i altres formes primitives del country. I ho fa mantenint-se constantment en un territori de ningú que fa del seu un discurs únic i fascinant com pocs. Holcomb era de Kentucky, tocava el banjo i va esdevenir un figura cabdal en la cadena evolutiva de la música dels Apalatxes. El reconegut musicòleg i folklorista John Cohen va inventar-se el terme High Lonesome Sound per a descriure la seva forma de tocar i cantar, aguda, austera i gairebé desolada. I si bé aquesta etiqueta ha esdevingut amb el pas de les dècades un sinònim de bluegrass, el cert és que la música de Holcomb va plena de matisos que miren molt més enllà d'aquest gènere. Servint-se de peces tradicionals en alguns casos caigudes en l'oblit, Holcomb va elaborar un repertori que cantava a les dificultats del dia a dia i a l'eterna dicotomia entre la tradició i el progrés. El seu discurs respon tant a l'una com a l'altre de la mateixa manera que resulta equidistant, per exemple, dels registres de Woody Guthrie i Bill Monroe. Potser per això, perquè no és fàcil encasellar-lo, el seu nom sol obviar-se a l'hora de passar revista a gèneres com els anteriorment citats. Però en un moment en què el terme Americana es troba en boca de tothom resulta més evident que mai l'abast de la seva veu i la magnitud del seu llegat.

Mojo: New Harvest

Em va venir de gust dies enrere recuperar aquest recopilatori editat i distribuït al seu moment per la gent de Mojo. Amb un disseny de caràtula clarament inspirat en un dels àlbums més celebrats de Neil Young, "New Harvest" (2009) oferia un repàs a alguns dels noms que definien aleshores l'estat de les coses en l'àmbit de la música nord-americana d'arrels. Entre els seus quinze talls hi tenien cabuda tota una sèrie de discursos que amb el temps han anat adquirint entitat pròpia -alguns ja la tenien aleshores- i que oferien un ampli ventall cromàtic: del folk de Fleet Foxes o Alela Diane a les escapades còsmiques de Yeasayer o Animal Collective, passant pel pop de tall independent d'uns Dodos o uns Papercuts, artesans de la cançó com Bill Callahan o Iron & Wine, i corredors de fons com Vetiver o Akron/Family. Bona collita, sens dubte, la de 2009.

The Class of 2016

Uncut va ser una de les primeres publicacions -si no la primera- en emprar el terme Americana per a designar totes les varietats musicals que d'alguna manera o altra revisen els sons tradicionals dels Estats Units. També ha estat durant el present segle un boníssim radar per a una escena -si se li pot dir així- que la pròpia publicació ha anat documentant periòdicament amb recopilatoris temàtics, l'últim dels quals acaba de sortir del forn. "Sounds of the New West - The Class of 2016" es distribueix amb l'edició d'octubre d'Uncut i, com indica el títol, repassa diversos llançaments discogràfics que han destacat durant els darrers mesos en els canals del so Americana. De noms tan consolidats com el de Drive-By Truckers a noves revelacions com Margo Price, passant per Karl Blau, The Deslondes, Hurray For The Riff Raff, Sturgill Simpson, William Tyler o Doug Paisley amb Bonnie "Prince" Billy.

Americana

Emmylou Harris.

La primera vegada que vaig sentir (o més ben dit llegir) parlar del terme 'Americana' va ser llegint la revista britànica Uncut, en algun moment de finals del segle passat o principis del present. Curiós, aquest terme que ningú sembla acabar d'atrevir-se a definir -de fet, les definicions són diverses segons la font-. A l'edició d'abril de la revista Mojo, Barney Hoskins pregunta a Emmylou Harris si el seu nou disc amb Rodney Crowell ("Old Yellow Moon", 2013) suposa un retorn al veritable country després de l'Americana ambiental que ha practicat durant els darrers anys. Sí, a mi també em sembla una pregunta absurda. No, jo tampoc l'acabo d'entendre. I sí, el millor de tot plegat és com Harris acaba tancant el tema amb una resposta d'allò més esmolada. "No escolto molt country comercial, i no sabria descriure què és l'Americana, més enllà d'una colla d'inadaptats. Crec que significa música realment bona i interessant que, malgrat tot, no s'arriba a vendre massa". Sens dubte, la millor definició del terme que he escoltat (o llegit) fins ara.