Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Loquillo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Loquillo. Mostrar tots els missatges

dimarts, 6 de desembre del 2022

Teo Serrano (1962-2022)

TEO SERRANO

(1962-2022)

Abans de Trogloditas hi va haver Los Intocables. La primera banda d'acompanyament de Loquillo en una Barcelona que vibrava a ritme de rock'n'roll, on tot era per fer i on, per tant, tot semblava possible. Van durar tres anys, de 1980 a 1982, durant els quals van facturar himnes com "Autopista", "Rocker" o "Rock and Roll Star". Al baix hi havia un jove Teo Serrano, qui va haver de deixar la formació per anar a fer el servei militar –avui pot costar de creure, però aquestes coses passaven sovint no fa pas tants anys-.

Quan va tornar, el grup s'havia dissolt i Loquillo ja comandava els Trogloditas –dels Intocables tan sols quedava a bord Sabino Méndez-. Serrano va seguir fent música al capdavant de combos com Teo y Los Reincidentes, Teo S. Guzmán y los del Patio Salvaje o, ja en ple segle XXI, Teorema. Testimoni d'excepció d'aquella Barcelona que ja mai més tornarà, a més de recordar-la sovint en les seves intervencions públiques la va retratar el 2015 a la novel·la "El rock and roll de los prodigios". Ens ha deixat a l'edat de 60 anys.

diumenge, 2 d’octubre del 2022

Àngel Casas (1946-2022)

ÀNGEL CASAS

(1946-2022)

Circula per la xarxa un vídeo on es pot veure Àngel Casas entrevistant a Bruce Dickinson en algun lloc de Montjuïc. Corria l'any 1983 i el vocalista pràcticament acabava d'estrenar-se com a frontman d'uns Iron Maiden en ple procés de consolidació a l'Olimp del heavy metal i del rock. La conversa es va emetre en el marc del programa Musical Express de Radiotelevisión Española (RTVE). Vista avui, aquella emissió es pot contemplar com el testimoni d'un temps en què efectivament era possible entrevistar a un dels cantants de rock més importants del món com si fos al sofà de casa, i també fer-li preguntes que anessin més enllà dels tòpics o dels compromisos promocionals.

Casas va ser un dels pioners del periodisme musical en aquest país nostre –que cadascú l'anomeni com més li convigui-. Va començar a la ràdio, va acabar a la televisió i va escriure en revistes com Vibraciones. És clar que molts el recordaran pel cèlebre Àngel Casas Show que va conduir durant bona part de la dècada dels 80 a TV3. Igualment pioner en el seu gènere, el talk show, revisar avui aquest espai ens recorda que hi va haver un temps en què era perfectament possible veure desfilar figures com Frank Zappa o Kevin Ayers per la televisió pública catalana –i que això no impedia que hi desfilessin també Maria del Mar Bonet, Loquillo, Pi de la Serra o El Último de la Fila-.

Casas, retirat del negoci des de feia una bona temporada i afectat per problemes de salut que havien anat a més durant els darrers anys, va ser una figura icònica i avançada al seu temps. Però alhora, l'essència de programes com el mateix Àngel Casas Show –amb la seva nòmina de convidats il·lustres, però també aquells striptease que avui farien saltar totes les alarmes d'una correcció política que ha acabat assumint les dinàmiques i les funcions de la censura del segle passat- correspon a un món ja extingit, potser una mica menys segur que el present però sens dubte molt més lliure i estimulant. Ens ha deixat Àngel Casas, un referent del qual vam poder aprendre moltíssim. I no parlo només de música o de periodisme. Descansi en pau, mestre, i gràcies per tot.

dimecres, 4 de març del 2015

"60x60 Leyendas del pop-rock" (2005)

El vaig localitzar tirat de preu en una botiga d'articles de segona mà, fa tot just unes setmanes. "60x60 Leyendas del pop-rock" (2005, Ok Records) recull gairebé sencer el concert que va tenir lloc el 4 de març de 2005 -avui en fa deu anys- al Palau Sant Jordi. Gairebé sencer perquè falta un dels participants -Micky, el de Micky y Los Tonys- en un esdeveniment que va aplegar en una sola nit alguns dels noms més destacats del pop i el rock facturats durant els anys 60 -i els inicis de la dècada posterior- en aquesta banda dels Pirineus: Los Mustang, Los Sírex, Los Salvajes, Mike Kennedy de Los Bravos i Los Diablos -el citat Micky havia obert la nit-. Amb Jesús Ordovás com a mestre de cerimònies i convidats com Loquillo o Miqui Puig. Ignorava que s'hagués arribat a editar de manera oficial -tres discos compactes i un dvd-, però quan el vaig trobar no vaig dubtar ni un moment en adquirir-lo. Perquè jo hi vaig ser. I perquè, malgrat alguns alts i baixos -l'actuació de Kennedy no va ser precisament memorable i el passi dels Diablos va semblar més una revetlla que una altra cosa, però aquell concert tampoc pretenia fer història sinó recordar i reivindicar uns pioners sovint poc valorats en aquest país-, guardo un molt bon record d'aquella nit. Després del concert vaig anar amb uns amics a una festa mod que tenia lloc en una desapareguda sala del centre de Barcelona. Tots es reien de mi perquè havia anat a un esdeveniment que a ells els semblava demodé, sense tenir en compte que la música que acabaríem escoltant i ballant durant tota la nit a la festa mod s'havia produït durant els mateixos anys 60 que hores abans s'havien celebrat al Sant Jordi. I encara menys que un dels temes que havien sonat al concert -"Un rayo de sol", de Los Diablos- havia estat reivindicat per tot un Jarvis Cocker. Aleshores no me n'adonava, però el comportament dels meus amics no deixava de respondre a una constant molt pròpia del nostre entorn. El posat, sempre el posat.