Rafael Moll (1951-2023)

RAFAEL MOLL
(1951-2023)

Símptoma del temps que ens ha tocat viure, però sobretot de l'estat de les coses en un país i en una ciutat amb molt poca memòria quan es tracta del rock i de la cultura pop en general. Va passar sense pena ni glòria el mes de maig passat el cinquantenari de la històrica sala Zeleste del carrer de l'Argenteria de Barcelona, un dels espais on es va definir la contracultura de la Ciutat Comtal i també un dels epicentres del rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol durant la dècada dels 70 i bona part de la dels 80, quilòmetre zero de l'anomenada Ona Laietana. No hi va haver cap commemoració, ni des de l'oficialisme ni des de l'underground. Així estan les coses.

Justament, el 50è aniversari de l'obertura de Zeleste s'hauria d'haver commemorat al cap de poques setmanes de morir el seu fundador, Víctor Jou, l'abril passat. I amb prou feines ha passat mig any quan hem de lamentar el traspàs de qui va ser la seva mà dreta, Rafael Moll, programador de la sala, productor del segell de la casa i responsable de l'agència de management impulsada sota el mateix paraigua. Va treballar amb figures com Sisa –el totèmic "Qualsevol nit pot sortir el sol" (1975) el va produir ell-, Pau Riba, Gato Pérez, La Voss del Trópico, Oriol Tramvia, Jordi Sabatés, l'Orquestra Mirasol o El Último de la Fila, entre d'altres. La música d'aquest país nostre no s'entendria sense ell.

Àngel Casas (1946-2022)

ÀNGEL CASAS
(1946-2022)

Circula per la xarxa un vídeo on es pot veure Àngel Casas entrevistant a Bruce Dickinson en algun lloc de Montjuïc. Corria l'any 1983 i el vocalista pràcticament acabava d'estrenar-se com a frontman d'uns Iron Maiden en ple procés de consolidació a l'Olimp del heavy metal i del rock. La conversa es va emetre en el marc del programa Musical Express de Radiotelevisión Española (RTVE). Vista avui, aquella emissió es pot contemplar com el testimoni d'un temps en què efectivament era possible entrevistar a un dels cantants de rock més importants del món com si fos al sofà de casa, i també fer-li preguntes que anessin més enllà dels tòpics o dels compromisos promocionals.

Casas va ser un dels pioners del periodisme musical en aquest país nostre –que cadascú l'anomeni com més li convigui-. Va començar a la ràdio, va acabar a la televisió i va escriure en revistes com Vibraciones. És clar que molts el recordaran pel cèlebre Àngel Casas Show que va conduir durant bona part de la dècada dels 80 a TV3. Igualment pioner en el seu gènere, el talk show, revisar avui aquest espai ens recorda que hi va haver un temps en què era perfectament possible veure desfilar figures com Frank Zappa o Kevin Ayers per la televisió pública catalana –i que això no impedia que hi desfilessin també Maria del Mar Bonet, Loquillo, Pi de la Serra o El Último de la Fila-.

Casas, retirat del negoci des de feia una bona temporada i afectat per problemes de salut que havien anat a més durant els darrers anys, va ser una figura icònica i avançada al seu temps. Però alhora, l'essència de programes com el mateix Àngel Casas Show –amb la seva nòmina de convidats il·lustres, però també aquells striptease que avui farien saltar totes les alarmes d'una correcció política que ha acabat assumint les dinàmiques i les funcions de la censura del segle passat- correspon a un món ja extingit, potser una mica menys segur que el present però sens dubte molt més lliure i estimulant. Ens ha deixat Àngel Casas, un referent del qual vam poder aprendre moltíssim. I no parlo només de música o de periodisme. Descansi en pau, mestre, i gràcies per tot.