Ricky Gil & Biscuit - "Artefactes sonors de l'underground català" (2023)

Ara fa cosa de dos anys, Ricky Gil i Biscuit solien tancar els concerts de la gira de presentació del seu primer àlbum conjunt, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik), amb una robusta lectura de "Hi ha gent", poema de Joan Vergés musicat per un jove Toti Soler en plena era psicodèlica. Tenia tot el sentit del món que el barceloní i els del Garraf, exponents de dues generacions de músics que s'emmirallaven en l'herència sonora de les dècades dels 60 i els 70, haguessin trobat un punt de comunió en aquell nugget genuïnament nostrat. Una perla del primer rock (en) català, recuperada en ple segle XXI com si d'una declaració de principis es tractés.

"Hi ha gent" va ser el punt de partida d'"Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik). El segon àlbum que Biscuit i el cantant de Brighton 64 facturen de forma conjunta. Un disc de versions que reivindica els pioners del rock i la música pop en llengua catalana. Una dotzena de composicions datades entre l'equador dels 60 i les acaballes dels 70, la majoria desconegudes pel gran públic, reinterpretades des del respecte pels originals però amb la dosi extra d'injecció elèctrica de qui ha begut de fonts com The Who o Neil Young amb Crazy Horse. Un exercici de restauració i de justícia històrica pràcticament inèdit a la música pop de casa nostra –podríem buscar precedents en el Modernisme aborigen o en el disc "La pols i l'era" (2016, Bankrobber)-.

El plàstic s'obre amb els acords menors i la tempesta elèctrica de la citada "Hi ha gent", que deixa pas a "Noia" i "Al matí just a trenc d'alba". Dues composicions d'Albert Batiste i Pau Riba, respectivament, emmarcades al seu dia a l'ep "Miniatura" (1969). La primera la fan com si fos de Big Star, la segona traça una boirosa i calidoscòpica atmosfera lisèrgica. "Anna", original d'Ia & Batiste, compta amb la participació vocal d'uns veterans de la mida de Manel Joseph (Orquestra Plateria) i del mateix Jordi Batiste, dos dels noms il·lustres que formen una llista de convidats on també hi destaca la presència dels germans Toni i Dionís Olivé dels mai prou reivindicats Melodrama –representats al disc amb l'esclat power pop de "Tu, jo i el Tibidabo"-.

Completen –i enriqueixen- la nòmina de col·laboradors dues veus plenament contemporànies com són les de Joana Serrat i Namina. "Jo em donaria a qui em volgués" i "Els esnobs", de Maria del Mar Bonet i Guillermina Motta respectivament, semblen fetes a mida de l'una i de l'altra. Les rocalloses "Un desig antic" i "Més enllà" es capbussen en la gènesi del rock nostrat per reivindicar dos noms de culte com els de Jordi Paniagua i Els Xocs. Menció a part mereixen "Mambo" i "La curva del Morrot", que traslladen sense por els originals de Sisa i Gato Pérez fins a les coordenades discursives de Ricky Gil i Biscuit. Si l'escena musical catalana tenia i segueix tenint un deute històric amb aquella generació, és just considerar que aquest àlbum en liquida com a mínim una part. Les notes de la funda interor les ha escrit un expert en la matèria com és el periodista Àlex Gómez-Font. Motiu de més per agenciar-se'n una còpia.

Més informació:

Chesapik  /  Pàgina web

Àngel Casas (1946-2022)

ÀNGEL CASAS
(1946-2022)

Circula per la xarxa un vídeo on es pot veure Àngel Casas entrevistant a Bruce Dickinson en algun lloc de Montjuïc. Corria l'any 1983 i el vocalista pràcticament acabava d'estrenar-se com a frontman d'uns Iron Maiden en ple procés de consolidació a l'Olimp del heavy metal i del rock. La conversa es va emetre en el marc del programa Musical Express de Radiotelevisión Española (RTVE). Vista avui, aquella emissió es pot contemplar com el testimoni d'un temps en què efectivament era possible entrevistar a un dels cantants de rock més importants del món com si fos al sofà de casa, i també fer-li preguntes que anessin més enllà dels tòpics o dels compromisos promocionals.

Casas va ser un dels pioners del periodisme musical en aquest país nostre –que cadascú l'anomeni com més li convigui-. Va començar a la ràdio, va acabar a la televisió i va escriure en revistes com Vibraciones. És clar que molts el recordaran pel cèlebre Àngel Casas Show que va conduir durant bona part de la dècada dels 80 a TV3. Igualment pioner en el seu gènere, el talk show, revisar avui aquest espai ens recorda que hi va haver un temps en què era perfectament possible veure desfilar figures com Frank Zappa o Kevin Ayers per la televisió pública catalana –i que això no impedia que hi desfilessin també Maria del Mar Bonet, Loquillo, Pi de la Serra o El Último de la Fila-.

Casas, retirat del negoci des de feia una bona temporada i afectat per problemes de salut que havien anat a més durant els darrers anys, va ser una figura icònica i avançada al seu temps. Però alhora, l'essència de programes com el mateix Àngel Casas Show –amb la seva nòmina de convidats il·lustres, però també aquells striptease que avui farien saltar totes les alarmes d'una correcció política que ha acabat assumint les dinàmiques i les funcions de la censura del segle passat- correspon a un món ja extingit, potser una mica menys segur que el present però sens dubte molt més lliure i estimulant. Ens ha deixat Àngel Casas, un referent del qual vam poder aprendre moltíssim. I no parlo només de música o de periodisme. Descansi en pau, mestre, i gràcies per tot.

Jordi Sabatés (1948-2022)

JORDI SABATÉS
(1948-2022)

Pianista de pianistes, explorador nat i pioner en múltiples àmbits, la trajectòria de Jordi Sabatés pràcticament explica l'eclosió del rock psicodèlic i progressiu en aquesta banda dels Pirineus, també l'evolució del jazz a casa nostra a partir de la dècada dels 70. Format al Conservatori del Liceu, fascinat de ben jove per figures com Duke Ellington, Sabatés va formar part de Pic-nic juntament amb Jeanette i Toti Soler, amb el qual va fundar posteriorment els essencials Om, que a més del seu àlbum homònim de 1971 van treballar amb Maria del Mar Bonet i van acompanyar Pau Riba durant la gravació del primer Dioptria (1969), autèntic pilar mestre del rock a Catalunya i de la psicodèlia a nivell estatal.

Va fundar juntament amb el seu germà, Riqui Sabatés, que ens deixava encara no fa un any, els mai prou reivindicats Jarka abans de dedicar-se plenament al jazz, ja fos en solitari o al costat de figures com Tete Montoliu –el seu àlbum conjunt "Vampyria" (1979) és un dels més fascinants del jazz català-, Santi Arisa o Chick Corea. Menció a part mereix un àlbum, "Ocells del més enllà" (1975), que va introduir el Minimoog a l'Estat espanyol i va marcar un punt i a part en la música progressiva a escala continental –parlem d'un disc àmpliament apreciat dins de l'òrbita progressiva a nivell mundial, que a casa nostra hem acabat oblidant com tantes altres manifestacions culturals que s'han proposat trencar esquemes-. El seu autor ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Personalment, la mort de Jordi Sabatés m'ha fet recordar la segona edició de PRO-GRA-SSIU, una jornada sobre jazz i música progressiva promoguda pel periodista Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker, el maig de 2015 a la sala NAUB1 de Granollers, en la qual vaig tenir el gust de poder treballar. Sabatés va participar a l'acte central de la jornada, una taula rodona amb altres veterans de l'escena. Una de les imatges que mai oblidaré d'aquell dia és l'atenció amb què el mestre va escoltar, des de primera fila, com un jove grup de rock progressiu, Trajecte Final, interpretava "Ocells del més enllà" en directe i en la seva totalitat per primer cop en gairebé quatre dècades.

Ens ha deixat un dels més grans referents musicals del nostre país durant les passades cinc dècades i mitja. D.E.P.

De matinada

Pablo Hasél.

De matinada, sempre de matinada. Tal i com ho solien fer abans. Tal i com encara solen fer-ho avui. Fa tan sols uns minuts que efectius dels Mossos d'Esquadra han entrat per la força a la Universitat de Lleida per endur-se a Pablo Hasél. El seu delicte, haver compost cançons i haver-les cantat. Haver denunciat a través de la seva obra artística les misèries d'un Estat que presumeix de democràcia exemplar però té més artistes presos que Turquia, l'Iran o Birmània. Un Estat que un dia invoca els valors europeus i l'endemà empresona aquells que pensen o s'expressen diferent.

No m'apassiona la música de Hasél, ni tan sols comparteixo la totalitat del seu discurs en termes generals, però em sembla esgarrifós que algú pugui anar a la presó per allò que canta (o escriu, o tuiteja, o diu, o dibuixa...) en un país que tolera manifestacions nazis com la del cap de setmana passat a Madrid, on 300 feixistes van exhibir simbologia totalitària i van fer apologia de l'antisemitisme sense que hi hagi hagut encara conseqüències.

L'Estat espanyol ha detingut i empresonat Pablo Hasél i la policia catalana li ha fet una part la feina bruta, irrompent a la universitat on el raper s'havia refugiat i donant peu a una imatge pròpia d'uns temps que alguns havíem arribat a creure superats. I per postres ho ha fet de matinada, com en aquella cançó de Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet que malauradament conserva tota la seva vigència a cinc dècades d'haver-se enregistrat i publicat. Lírica compromesa per denunciar allò que en democràcia no hauria de ser tolerable, i en un dia com avui també per exigir la llibertat de Pablo Hasél.

Lluís Serrahima (1931-2020)

LLUÍS SERRAHIMA

(1931-2020)

Pioner de la Nova Cançó i impulsor d'Els Setze Jutges, a Lluís Serrahima se'l sol recordar com l'autor de "Què volen aquesta gent?", poema de denúncia que va esdevenir la peça més reconeguda del cançoner de Maria del Mar Bonet. "Aquesta cançó era una pregunta, i segueix essent una pregunta", va explicar ella mateixa durant una actuació, ara fa cosa d'un any i mig, a cinc dècades d'haver-la enregistrat i amb el seu sentit encara intacte. Perquè la gent a la qual es referia el títol segueix encara trucant de matinada, malauradament aquella lletra de Serrahima es manté vigent a data d'avui.

Els "nous" Manel

Foto Mireia Grau.

Que en queden de lluny, els dies en què Manel passejaven ukeleles i inspiraven anuncis de cervesa per a tots els públics. I quin salt endavant, aquest "Per la bona gent" que presenten com a avançament del que serà el seu cinquè disc i que bé podria ser el salt endavant més valent que hagin dut a terme els barcelonins en una dècada llarga de trajectòria. Una peça que aproxima dos universos a priori tan incompatibles com són el trap i la Nova Cançó sense acabar de casar-se amb una cosa ni amb l'altra. I la clatellada definitiva a aquella generació indie festivalera que tal dia va presumir de moderna tot contemplant gustosament el seu propi melic i que a partir d'avui presumirà d'escoltar Maria del Mar Bonet com si ho hagués fet tota la vida.

Maria del Mar Bonet a El 9 Nou

Cançons que perduren en el temps i discursos que mantenen la seva vigència malgrat el pas dels anys. Mentre Maria del Mar Bonet entonava "Què volen aquesta gent?" el passat dissabte 19 al Teatre Auditori Cardedeu, els seus versos semblaven escrits a propòsit dels fets de la setmana passada a Girona. La cantautora mallorquina va celebrar 50 anys de trajectòria, acompanyada per Borja Penalba, en el marc del Tastautors 2019. Abans havia actuat Clàudia Cabero, tota una revelació de la cançó d'autor en clau mediterrània. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Cinquantenaris

Borja Penalba i Maria del Mar Bonet, la nit passada al Tastautors.

MARIA DEL MAR BONET + CLÀUDIA CABERO

Tastautors 2019 @ Teatre Auditori Cardedeu

19 de gener de 2019

Hi ha cançons per a les quals sembla no haver transcorregut el temps. L'any passat es va commemorar el cinquantenari de "Què volen aquesta gent?", la peça més reconeguda de Maria del Mar Bonet i un dels pilars de la cançó protesta a casa nostra. Mig segle després, el seu discurs i el seu missatge es mantenen vigents com el primer dia -com a mostra, les 16 detencions sense ordre judicial dutes a terme aquesta setmana a Girona per la mateixa policia estatal que posteriorment va negar l'entrada a una de les seves comissaries a un advocat pel fet d'estar-se expressant en llengua catalana-.

"Aquesta cançó era una pregunta, i segueix essent una pregunta", va sentenciar abans d'entonar-la la nit passada durant la recta final del concert que va oferir a Cardedeu en el marc del cicle Tastautors. Una actuació emmarcada també en la gira que commemora els 50 anys de trajectòria de la mallorquina -"Ara ja en són alguns més", va reconèixer-, que va repassar bona part del seu cançoner i va citar companys de viatge com Ovidi Montllor. Menció a part al guitarrista Borja Penalba, que va destil·lar misteri i va reconnectar Bonet amb les seves primeres incursions al folk psicodèlic de la mà de Toti Soler i els seus Om.

Abans havia actuat la barcelonina Clàudia Cabero, tota una revelació de la cançó d'autor en clau mediterrània. El seu repertori aborda la tradició autòctona des d'una òptica global i amb una vocació transversal, tal i com la pròpia Bonet ho va fer al seu dia. El seu valor afegit és un petit arsenal electrònic del qual sap treure moltíssim suc i que li permet explicar aquesta tradició a les generacions que han crescut amb allò que ara s'anomenen ritmes urbans. Una veu emergent amb tanta ambició com arguments a favor.

Prèvia del Tastautors 2019 a El 9 Nou

Maria del Mar Bonet amb Borja Penalba, una actuació conjunta (i gairebé inèdita) de Mazoni i Sanjosex, i Guillem Roma presentant "Connexions" (2017), són els plats forts de la quinzena edició del cicle Tastautors, que tindrà lloc a partir del proper 19 de gener al Teatre Auditori Cardedeu. Avui en parlem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).