Antonio Zancajo (1953-2023)

ANTONIO ZANCAJO
(1953-2023)

Formats el 1978 en una Madrid en plena efervescència cultural, Paraíso van ser una de les bandes pioneres de la Nueva Ola i de la Movida madrileña. Van publicar dos àlbums i diversos senzills abans de separar-se el 1981 i deixar pas a La Mode, un combo molt més recordat, també essencial per entendre l'escena en qüestió. Es va desfer el 1986, havent deixat com a llegat pilars del synth pop espanyol com "Enfermera de noche". Ha mort Antonio Zancajo, guitarrista de totes dues bandes, que posteriorment va treballar com a realitzador a RTVE.

Carlos Tena (1943-2023)

CARLOS TENA
(1943-2023)

De quan a les televisions públiques hi passaven coses que avui serien impensables (i també algun escàndol dels bons). De quan els programes de música a la petita pantalla eren programes de música i no concursos de talents. Ha mort Carlos Tena, veterà i referent del periodisme musical a l'Estat espanyol, tant a la ràdio com a la televisió. Un dels rostres de la Movida madrileña, però sobretot l'home que va fer entrar centenars de grups d'aquí i de fora a milions de llars d'arreu de la península a través d'espais com Popgrama, Caja de ritmos o Auanbabulubabalambambú, tots ells emesos per RTVE durant la dècada dels 80.

L'abril de 1983 va ser el centre d'una de les grans polèmiques de la història de la televisió espanyola, quan va emetre el videoclip de "Me gusta ser una zorra", de Las Vulpess, a Caja de Ritmos. La cosa no va agradar a certa premsa de la dreta més cavernària, que va disparar a matar i va forçar la cancel·lació del programa i la dimissió de Tena, que n'era presentador i director. Mesos després va recordar l'incident en una entrevista que li va fer Mercedes Milá, on també es va referir a la mort de Miguel González de Desechables: "La realidad musical de este país pasa por estos derroteros también" –el músic havia mort d'un tret mentre intentava atracar una joieria, eren altres temps-.

"La derecha siempre ha sido hipócrita en este país, porque se escandalizan de cosas que no son escandalizables. Yo pienso que nadie debe escandalizarse de nada. Hay cosas más graves para sentir lo que se llama un escándalo. (...) La sublimación del escándalo está en el morbo que tenga cada uno, y creo que la derecha es lo más morboso de este país", va afegir, tornant a l'afer Vulpess. "No está el panorama de la crítica española, sobre todo a niveles de televisión y radio, en función de lo que pasa con la juventud", va sentenciar. Quatre dècades després, no hem avançat gaire. Que la tierra te sea leve, maestro.

Àngel Casas (1946-2022)

ÀNGEL CASAS
(1946-2022)

Circula per la xarxa un vídeo on es pot veure Àngel Casas entrevistant a Bruce Dickinson en algun lloc de Montjuïc. Corria l'any 1983 i el vocalista pràcticament acabava d'estrenar-se com a frontman d'uns Iron Maiden en ple procés de consolidació a l'Olimp del heavy metal i del rock. La conversa es va emetre en el marc del programa Musical Express de Radiotelevisión Española (RTVE). Vista avui, aquella emissió es pot contemplar com el testimoni d'un temps en què efectivament era possible entrevistar a un dels cantants de rock més importants del món com si fos al sofà de casa, i també fer-li preguntes que anessin més enllà dels tòpics o dels compromisos promocionals.

Casas va ser un dels pioners del periodisme musical en aquest país nostre –que cadascú l'anomeni com més li convigui-. Va començar a la ràdio, va acabar a la televisió i va escriure en revistes com Vibraciones. És clar que molts el recordaran pel cèlebre Àngel Casas Show que va conduir durant bona part de la dècada dels 80 a TV3. Igualment pioner en el seu gènere, el talk show, revisar avui aquest espai ens recorda que hi va haver un temps en què era perfectament possible veure desfilar figures com Frank Zappa o Kevin Ayers per la televisió pública catalana –i que això no impedia que hi desfilessin també Maria del Mar Bonet, Loquillo, Pi de la Serra o El Último de la Fila-.

Casas, retirat del negoci des de feia una bona temporada i afectat per problemes de salut que havien anat a més durant els darrers anys, va ser una figura icònica i avançada al seu temps. Però alhora, l'essència de programes com el mateix Àngel Casas Show –amb la seva nòmina de convidats il·lustres, però també aquells striptease que avui farien saltar totes les alarmes d'una correcció política que ha acabat assumint les dinàmiques i les funcions de la censura del segle passat- correspon a un món ja extingit, potser una mica menys segur que el present però sens dubte molt més lliure i estimulant. Ens ha deixat Àngel Casas, un referent del qual vam poder aprendre moltíssim. I no parlo només de música o de periodisme. Descansi en pau, mestre, i gràcies per tot.

Adéu a "Toma Uno"

Manolo Fernández.

El mes passat eren Julio Ruiz i José Miguel López, les veus de Disco Grande i Discópolis respectivament. I ahir era un altre veterà de la ràdio musical espanyola, Manolo Fernández, qui posava punt i final a tres dècades d'emissions del seu programa Toma Uno a la sintonia de Radio 3 –la casualitat va voler que el seu adéu es produís el dia en què feia exactament 30 anys del desembarcament del programa a l'emissora de RTVE-. Toma Uno era un referent per als amants del country, el so Americana i la música d'arrel en general.

Un espai a través del qual molts hem descobert artistes de referència i de capçalera, i d'altres fins i tot han arribat a descobrir la pròpia música country. Se l'han tret de sobre els responsables de la ràdio pública espanyola amb el mateix pretext amb què es van treure de sobre a Ruiz i a López. Cal rejovenir la ràdio, diuen. Tant és l'experiència, l'ofici i el grau de figures com Fernández, reconegut per la pròpia Folk Alliance International com un dels grans disc jockeys del seu àmbit a nivell mundial, quan un gestiona un servei públic com si estigués administrant un concurs de creditors.

Fa mal, molt de mal, saber que ja mai més els migdies dels caps de setmana tornaran a ser el que havien estat durant les passades tres dècades. Ens quedem sense referents, i si seguim així aviat ens quedarem sense ràdios públiques. Sigui com sigui, només em queda desitjar tota la sort del món a Manolo Fernández, sigui quina sigui la seva trajectòria a partir d'ara. I donar-li les gràcies. Per la música, per la companyia, per tot allò que m'ha ensenyat i per tots els quilòmetres de carretera que he fet escoltant la seva veu i les seves seleccions. Muchísimas gracias, y muchísima suerte.

Poden escoltar l'última edició de Toma Uno, el programa d'ahir, en aquest enllaç.

"Rejovenir" la ràdio

Julio Ruiz, cinc dècades al davant de 'Disco Grande'.

Es jubilen Julio Ruiz i José Miguel López. Les veus de Disco Grande i Discópolis, respectivament. Dos dels locutors més veterans i reconeguts de la ràdio musical a l'Estat espanyol, dos espais de referència i dos pilars de la graella de Radio 3 tal i com la coneixem a hores d'ara. I sobretot dues maneres de fer que cada dia s'estilen menys en un ofici cada cop més sotmès a la dictadura de la immediatesa i de la novetat per la novetat. Dos referents que sempre van mirar endavant, però ho van fer des de la profunditat, el rigor i la consciència que tot present és conseqüència d'allò que el precedeix.

El fet d'anar perdent mica en mica els nostres referents és llei de vida, de la mateixa manera que ho és el fet que les persones es jubilin quan els arriba el moment de fer-ho. Però m'inquieten una mica les declaracions al respecte d'un alt càrrec de RTVE, Carlos Garrido, recollides dies enrere pel diari El País. "La seva tasca ha estat fantàstica", deia en referència a les trajectòries de Ruiz i López a la ràdio pública espanyola. "Però l'objectiu ara és rejovenir l'emissora. No tan sols és a Radio 3: s'està fent a Radio 1, a Radio Clásica...", matisava com qui no vol la cosa. No dubto de les bones intencions d'aquest senyor. Però les seves declaracions, deia, m'inquieten una mica.

Rejovenir vol dir fer jove quelcom que, aparentment, ha deixat de ser-ho. En el debat sobre què significa ser jove no hi entraré perquè podria ser llarg, sobretot en un país on la precarietat obliga moltes persones a viure a la llar materna fins passada la trentena. Entenc per tant que Garrido va caure en aquella trampa tan comuna de confondre joventut amb adolescència, un parany doblement nociu quan es pretén dissociar la suposada vellesa de l'experiència que porta implícita i contemplar-la com una simple llosa.

No sé en què consisteixen, aquests plans de rejovenir la ràdio pública, però sí que sé que veus com les de Ruiz i López (i tantes altres que van de Jordi Tardà a Jesús Ordovás, de Consol Saenz a Juan Claudio Cifuentes i de Juan de Pablos a El Pirata) m'han acompanyat des que jo mateix era un adolescent. I que si avui sóc tal com sóc és, en gran part, perquè vaig poder escoltar i aprendre de persones amb més recorregut, més perspectiva i més experiència que jo. Un intangible, l'experiència (entesa més enllà de l'accepció estrictament laboral), que cal posar més que mai en valor quan immediat equival a caduc. Farien bé de tenir-ho en compte els responsables de RTVE, si realment creuen en una ràdio pública rigorosa i de qualitat.

Televisions públiques

Un fotograma de "The Magnificent Seven".

S'emetia la nit passada per La 2 de RTVE "The Magnificent Seven" (1960) de John Sturges. Adaptació amb accent nord-americà de "Shichinin no Samurai" (1954) d'Akira Kurosawa, que també havíem pogut veure per la mateixa cadena feia tot just una setmana. Quan alguns semblen haver descobert de la nit al dia la importància de defensar i preservar allò públic, em sembla de justícia reivindicar també la tasca d'aquelles televisions que fan entrar la cultura a casa nostra (ja sigui cinema, música, sèries, documentals...) tot contemplant-la precisament com un bé públic i un dret universal.

Brighton 64 a Músics

Molt recomanable l'última edició del programa Músics de RTVE, amb Brighton 64 com a convidats especials. Ricky i Albert Gil parlen del passat, del present i del futur del grup. I la banda sencera ofereix tot un recital davant les càmeres. Poden veure-ho aquí.

This Is It

Michael Jackson, en un fotograma de "This Is It".

No havia tingut encara ocasió de visionar "This Is It" (2009), la pel·lícula amb què Kenny Ortega va documentar els darrers assajos de Michael Jackson. Ahir al vespre hi vaig posar remei, aprofitant que La 2 de RTVE tenia el bon gust de programar-la dins d'un horari raonable, i la veritat és que em va impactar. Malgrat les ulleres de sol que cobrien el rostre de Jackson durant bona part del metratge, es podia apreciar perfectament com s'havia anat apagant aquella espurna tan pròpia de la seva mirada. La muntanya russa vital a què s'havia sotmès el Rei del Pop durant la dècada anterior -greus acusacions que s'acabarien demostrant falses i un vergonyós judici mediàtic acompanyat del corresponent linxament públic- li havia passat factura. La innocència que sempre l'havia caracteritzat s'havia evaporat per força. I malgrat trobar-se en forma i a punt d'afrontar un retorn escènic de proporcions èpiques -cinquanta nits a l'O2 Arena de Londres, de seguida s'ha dit-, aquell rostre fràgil deixava intuir una vulnerabilitat impensable en altres temps.

Als cinquanta anys, Michael Jackson havia tornat a esdevenir diví però ja no era immortal. La seva figura i la seva persona es debatien entre l'artista que tornava a tenir el planeta sencer als seus peus, i aquell nen per a qui créixer havia significat adonar-se que no encaixava en aquest món que no li era precisament fet a mida. Però per sort i per damunt de tot, Jacko comptava encara amb el més gran dels aliats: el seu art. La música que mai el va abandonar i a la qual ell es va lliurar gairebé fins a l'últim sospir. En aquest sentit, em va semblar especialment emotiu el moment en què l'estrella preparava la introducció d'un dels temes del repertori amb el seu director musical. Jackson, amb un posat i una actitud totalment distesos, arribava a esbossar un d'aquells somriures on l'home eclipsa la llegenda. Un somriure de complicitat, però sobretot de sinceritat. I també de felicitat, la que el Rei del Pop encara era capaç d'assolir a través de la música.

La interacció amb el director musical era només un dels molts instants clau d'un procés creatiu, el conjunt dels assajos, que funcionava amb tota la precisió d'un enorme engranatge industrial. Músics, escenògrafs, coreògrafs, ballarins, tècnics, estilistes i tot un exèrcit de professionals anant a una. Portant fins a les darreres conseqüències aquell concepte d'espectacle que Jacko havia après al seu bressol professional -una Motown que de bon principi s'havia inspirat en les cadenes de muntatge i les estructures dels seus veïns automobilístics a la Motor City-. Donant forma a un dels espectacles més grans que s'ha arribat a perdre la humanitat. El que es va frustrar el 25 de juny de 2009 amb la mort del propi Jackson. El que ell mateix va estar gestant fins que el seu cos va dir prou. El que hauria tornat a refermar Michael Jackson com allò que els seus detractors mai han volgut ni sabut veure: un dels entertainers més grans que mai ha donat la cultura pop. Ni més ni menys.