Caminant sol per l'Eixample

Avui fa deu anys que vaig prendre una decisió necessària però difícil –de fet, l'havia pres mesos abans i aquell dia em vaig limitar a fer-la efectiva-. Posar punt i final a un projecte musical que m'havia donat moltes alegries, també uns quants maldecaps, i que en tot cas no anava enlloc –parlo en termes artístics, a aquelles alçades ja no em plantejava res en termes mercantils-, o al menys així ho sentia jo en aquell moment. Vaig fer un últim concert en una perruqueria del barri Gòtic de Barcelona –sí, de debò-, envoltat d'amics i companys de viatge dins i fora de l'improvisat escenari.

Vaig donar-ho tot perquè tenia claríssim que aquell concert seria l'últim, i m'havia preparat a consciència durant els mesos previs –físicament però també i sobretot mentalment-. Volia marxar oferint la meva millor actuació i crec que me'n vaig sortir –ho dic amb tota la modèstia de qui és conscient de les seves limitacions i ha tingut la inseguretat com a confident durant tota la vida-. Quan vaig haver acabat hi va haver qui em va felicitar i fins i tot qui em va abraçar. Jo em pensava que arribat aquell moment ploraria, però en lloc d'això vaig patir una baixada de tensió i el tècnic de so –que també feia de regidor d'escenari- em va haver de reanimar amb Coca-Cola –sí, de debò-.

Després del concert vaig sopar amb alguns dels assistents en un bar del mateix Gòtic que no sé si encara existeix. La idea era acabar la nit a l'enyorat Macondo Bar de Camp de l'Arpa, però pel camí va anar desapareixent tothom –no entraré en detalls, que aquí hi ha unes quantes històries que mereixerien capítols a part, i dels bons- i hi vaig arribar tot sol. Allà em vaig trobar el guitarrista d'un dels meus grups preferits, a qui tenia el plaer de conèixer personalment –i a qui trobo molt a faltar des que ens va deixar-, li vaig explicar que aquella tarda havia tancat etapa i ens vam prendre unes copes. Crec que jo em volia emborratxar –d'acord, ho desitjava-, però només vaig arribar a agafar el puntillo.

L'últim que recordo d'aquella nit sóc jo, amb la meva gorra i la meva parka, caminant sol i perdut per l'Eixample amb una copa de més que tant de bo hagués estat una ampolla sencera de qualsevol cosa –no estava aleshores per sibaritismes-. Segueixo creient que aquella tarda vaig fer el que havia de fer, però de vegades penso que vaig cometre el pitjor error de la meva vida. Fins i tot hi ha dies que sento com si encara em trobés immers en aquella caminada per l'Eixample a altes hores de la nit. Sol i perdut, però sense les copes de més –o sí, no ho sé-. Bé, gràcies a tothom que hi va ser aquell dia. A alguns encara us veig sovint. A d'altres us he perdut el rastre, però encara us tinc presents.