50 anys de "We're an American Band"

El fet de sortir de gira com a raó de ser d'una banda de rock'n'roll. La vida a la carretera, amb totes les seves virtuts i vicissituts, cantada i lloada sobre una de les bases instrumentals més fresques, àgils i dinàmiques dels anys fundacionals del hard rock nord-americà. "We're an American Band", amb tota probabilitat la peça més popular del cançoner de Grand Funk Railroad –aleshores signaven com a Grand Funk-, també una inequívoca declaració de principis. I la pista que titula el setè àlbum d'estudi del combo de Flint, Michigan, publicat el 15 de juliol de 1973, avui fa 50 anys.

Una caràtula minimalista –el nom del grup i el títol del disc sobre un fons daurat- per a una obra mastodòntica en tots els sentits. Mark Farner (guitarra i veu), Mel Schacher (baix) i Don Brewer (bateria) fent funcionar a ple rendiment el power trio fundacional, augmentat pels teclats de Craig Frost, aleshores ja un membre de ple dret de la formació. Producció de Todd Rundgren, i un exercici de hard rock gran reserva i genuïnament nord-americà amb talls tan ben servits com "Stop Lookin' Back", "Black Licorice", "Hooray" o "Walk Like a Man" –el tema més reconegut del disc, juntament amb el que el titula-.

Alice Cooper - "Detroit Stories" (2021)

Aquesta mateixa setmana s'ha commemorat el 50è aniversari de "Love It to Death" (1971), l'àlbum amb què Alice Cooper –la banda- va descobrir d'una vegada per totes la seva pròpia veu i va iniciar la seva etapa més recordada, de la mà de Bob Ezrin i amb l'escena de Detroit com a marc de fons. Cinc dècades més tard, Alice Cooper –ara l'alter ego de Vincent Furnier, originari de la metròpoli de Michigan- ha tornat a la ciutat del motor i li ha fet un homenatge amb forma de disc, reivindicant aquella escena que també va esdevenir la seva i novament amb el sempre encertat Ezrin als controls.

Les arrels de "Detroit Stories" es troben a "Breadcrumbs" (2019), l'ep que Cooper ja va dedicar fa un parell d'anys a honrar la seva ciutat natal i on figuraven incontestables lectures de clàssics autòctons alguns dels quals repeteixen a l'àlbum que ens ocupa. És el cas d'"East Side Story" (Bob Seger & The Last Heard) i "Sister Anne" (MC5), a les quals cal afegir ara el nugget psicodèlic "Our Love Will Change the World" (Outrageous Cherry) i una revisió de "Rock & Roll" (The Velvet Underground) feta a la manera dels Detroit de Mitch Ryder i amb el propi Steve Hunter reinterpretant aquell riff de guitarra amb què va redefinir al seu dia l'original de Lou Reed.

La resta són composicions originals tan fresques i rotundes com "Go Man Go", "Social Debris", "Independence Dave", la recuperada "Detroit City 2021" o el blues corrosiu de "Drunk and in Love", que presenten el Cooper més inspirat dels darrers anys, en plena sintonia amb aquella jove promesa que cinc dècades enrere va posar bona part de les bases del hard rock, el glam i el shock rock tal i com aquests s'han entès des d'aleshores. Part del mèrit, és clar, recau en aliats com els citats Ezrin i Hunter, als quals cal sumar veterans de l'escena de la Motor City com Wayne Kramer (MC5) o Mark Farner (Grand Funk Railroad), també d'antics companys de files com Neal Smith, Michael Bruce o Dennis Dunnaway.