Cat Power - "Covers" (2022)

Una vegada, un periodista va preguntar a Cat Power per què havia utilitzat uns acords diferents per gravar la seva versió del clàssic dels Rolling Stones "(I Can't Get No) Satisfaction" –inclosa a "The Covers Record" (2000), el seu primer àlbum de versions-. Ella va respondre que al moment d'enregistrar-la només sabia tocar els acords de "Rising Sun Blues", la peça tradicional popularitzada pels Animals sota el títol de "The House of the Rising Sun", i que simplement havia fet la seva lectura de l'himne stonià amb els recursos de què disposava. El resultat vindria a definir què significa fer una versió, en el millor sentit.

Dues dècades llargues més tard, l'alter ego de Chan Marshall disposa de força més recursos tant a l'estudi com a l'escenari. Tot i això, encara segueix essent capaç de sorprendre el personal tot donant la volta a peces a priori intocables. Ho acaba de fer, per exemple, amb "Against the Wind", el clàssic de Bob Seger, reconvertit per la d'Atlanta en una fantasmagòrica balada. També amb una claustrofòbica presa d'"It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels", aquella answer song amb què Kitty Wells havia posat sobre la taula les qüestions de gènere a ritme de genuí honky tonk el 1952.

Totes dues peces figuren a "Covers" (2022), el seu tercer disc de versions –el segon va ser "Jukebox" (2008)-. Un plàstic on Marshall també es fa seves perles originalment cantades per Iggy Pop, Billie Holiday, Frank Ocean o Lana Del Rey. Tot i sonar reconeixible respecte de l'original, també cal destacar "A Pair of Brown Eyes", el clàssic dels Pogues, cantat des d'una nova perspectiva i lliurat més fràgil i desolador que mai. Novament, fer versions significa exactament això.

Alice Cooper - "Detroit Stories" (2021)

Aquesta mateixa setmana s'ha commemorat el 50è aniversari de "Love It to Death" (1971), l'àlbum amb què Alice Cooper –la banda- va descobrir d'una vegada per totes la seva pròpia veu i va iniciar la seva etapa més recordada, de la mà de Bob Ezrin i amb l'escena de Detroit com a marc de fons. Cinc dècades més tard, Alice Cooper –ara l'alter ego de Vincent Furnier, originari de la metròpoli de Michigan- ha tornat a la ciutat del motor i li ha fet un homenatge amb forma de disc, reivindicant aquella escena que també va esdevenir la seva i novament amb el sempre encertat Ezrin als controls.

Les arrels de "Detroit Stories" es troben a "Breadcrumbs" (2019), l'ep que Cooper ja va dedicar fa un parell d'anys a honrar la seva ciutat natal i on figuraven incontestables lectures de clàssics autòctons alguns dels quals repeteixen a l'àlbum que ens ocupa. És el cas d'"East Side Story" (Bob Seger & The Last Heard) i "Sister Anne" (MC5), a les quals cal afegir ara el nugget psicodèlic "Our Love Will Change the World" (Outrageous Cherry) i una revisió de "Rock & Roll" (The Velvet Underground) feta a la manera dels Detroit de Mitch Ryder i amb el propi Steve Hunter reinterpretant aquell riff de guitarra amb què va redefinir al seu dia l'original de Lou Reed.

La resta són composicions originals tan fresques i rotundes com "Go Man Go", "Social Debris", "Independence Dave", la recuperada "Detroit City 2021" o el blues corrosiu de "Drunk and in Love", que presenten el Cooper més inspirat dels darrers anys, en plena sintonia amb aquella jove promesa que cinc dècades enrere va posar bona part de les bases del hard rock, el glam i el shock rock tal i com aquests s'han entès des d'aleshores. Part del mèrit, és clar, recau en aliats com els citats Ezrin i Hunter, als quals cal sumar veterans de l'escena de la Motor City com Wayne Kramer (MC5) o Mark Farner (Grand Funk Railroad), també d'antics companys de files com Neal Smith, Michael Bruce o Dennis Dunnaway.

Alto Reed (1948-2020)

Foto Larry Marano/Getty Images.

ALTO REED

(1948-2020)

Diuen que Alto Reed va viatjar mentalment fins a les nits més fredes i humides de Nova York per gravar la icònica introducció de "Turn the Page", un dels clàssics del catàleg de Bob Seger and The Silver Bullet Band. Un tall que no s'entendria sense el seu saxo, que tan sols va arribar a sonar a la citada introducció i al final del tema, però el va definir per sempre més amb aquell solo que efectivament invocava el misteri més nocturn i boirós de la Big Apple. Reed va ser el saxofonista de la banda de Detroit durant més de quatre dècades, esdevenint el seu membre de més llarga durada i una peça clau del seu engranatge, però al llarg de la seva trajectòria també va arribar a tocar amb gegants com George Thorogood, Grand Funk Railroad, Foghat o The Ventures, a més d'encapçalar el seu propi projecte, The Blues Entourage. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys, víctima d'un càncer.