Podria haver estat perfectament el final de l'era glam. O el principi del punk, si no fos perquè les seves deu pistes anaven molt més enllà del que aquesta etiqueta arribaria a abastar un cop assimilada per la indústria del disc. Encara no feia ni un any que Lou Reed, assistit per David Bowie, havia aconseguit enfilar una carrera solista a priori impossible amb "Transformer" (1972), un àlbum que efectivament transitava per les coordenades del glam alhora que explorava el costat més salvatge, obscur i decadent de la vida.
Qui hauria dit en aquell moment que el següent pas del novaiorquès seria gairebé un acte d'autosabotatge. Un trencament amb tot allò que la indústria podia esperar-se d'ell arribat aquell punt, una escapada de tota zona de confort possible –i això no és poc, venint de l'home que havia encapçalat la Velvet Underground-, un disc que ni crítica ni públic van entendre al seu dia però el temps ha revaloritzat fins a la categoria d'obra mestra. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Berlin" (1973), el tercer àlbum de Lou Reed i possiblement el seu treball més capital.
Adéu a Bowie i adéu al glam. L'autor de "Walk on the Wild Side" marcava un nou punt de partida gravant a mig camí de Londres i Nova York sota el comandament d'un Bob Ezrin que venia d'encarrilar la carrera d'Alice Cooper –a les sessions hi va participar el guitarrista Steve Hunter, que venia de treballar amb gegants del rock de Detroit com Mitch Ryder o el mateix Coop-. I es treia de la màniga la història d'una parella disfuncional a la Berlín occidental de principis dels 70. La d'en Jim i la Caroline. Dos ionquis a les últimes, dues ànimes perdudes i un relat que no podia acabar bé de cap manera.
El món no estava preparat per una obra conceptual d'aquestes característiques, malgrat contenir pistes tan brillants com "Lady Day", "Man of Good Fortune", "How Do You Think It Feels" o l'èpica final de "Sad Song". Pop d'autor, art rock, protopunk, que cadascú en digui com vulgui. Menció a part mereixen els vuit desoladors minuts de "The Kids". Reed recitant com les autoritats li prenen els fills a la protagonista, sobre una base instrumental minimalista i claustrofòbica, amenitzada amb plors infantils que fan posar la pell de gallina. Han passat molts anys des del primer cop que la vaig escoltar, i encara em fa estremir molt més que cap disc de black metal per sinistre que sigui.
