Alice Cooper - "Detroit Stories" (2021)

Aquesta mateixa setmana s'ha commemorat el 50è aniversari de "Love It to Death" (1971), l'àlbum amb què Alice Cooper –la banda- va descobrir d'una vegada per totes la seva pròpia veu i va iniciar la seva etapa més recordada, de la mà de Bob Ezrin i amb l'escena de Detroit com a marc de fons. Cinc dècades més tard, Alice Cooper –ara l'alter ego de Vincent Furnier, originari de la metròpoli de Michigan- ha tornat a la ciutat del motor i li ha fet un homenatge amb forma de disc, reivindicant aquella escena que també va esdevenir la seva i novament amb el sempre encertat Ezrin als controls.

Les arrels de "Detroit Stories" es troben a "Breadcrumbs" (2019), l'ep que Cooper ja va dedicar fa un parell d'anys a honrar la seva ciutat natal i on figuraven incontestables lectures de clàssics autòctons alguns dels quals repeteixen a l'àlbum que ens ocupa. És el cas d'"East Side Story" (Bob Seger & The Last Heard) i "Sister Anne" (MC5), a les quals cal afegir ara el nugget psicodèlic "Our Love Will Change the World" (Outrageous Cherry) i una revisió de "Rock & Roll" (The Velvet Underground) feta a la manera dels Detroit de Mitch Ryder i amb el propi Steve Hunter reinterpretant aquell riff de guitarra amb què va redefinir al seu dia l'original de Lou Reed.

La resta són composicions originals tan fresques i rotundes com "Go Man Go", "Social Debris", "Independence Dave", la recuperada "Detroit City 2021" o el blues corrosiu de "Drunk and in Love", que presenten el Cooper més inspirat dels darrers anys, en plena sintonia amb aquella jove promesa que cinc dècades enrere va posar bona part de les bases del hard rock, el glam i el shock rock tal i com aquests s'han entès des d'aleshores. Part del mèrit, és clar, recau en aliats com els citats Ezrin i Hunter, als quals cal sumar veterans de l'escena de la Motor City com Wayne Kramer (MC5) o Mark Farner (Grand Funk Railroad), també d'antics companys de files com Neal Smith, Michael Bruce o Dennis Dunnaway.

50 anys de "Back in the USA"

Si "Kick Out the Jams" (1969) es pot contemplar com una hipotètica banda sonora dels últims sospirs de la dècada dels 60, "Back in the USA" (1970) es pot entendre com un dels punts de partida del rock dels 70. Si el debut d'MC5 –gravat en directe i amb totes les conseqüències- havia estat una explosió protopunk de proporcions atòmiques on discursos com el garatge i la psicodèlia assolien noves dimensions i donaven peu a nous corrents –el Detroit Sound, el punk-, la seva continuació –enregistrada en estudi a les ordres de Jon Landau- simbolitzava la manera com el rock s'estava reinventant a partir de les seves pròpies arrels per a mutar en manifestacions com el glam o –novament- el punk.

No era casualitat que el plàstic comencés amb una versió de Little Richard ("Tutti Frutti") i acabés amb una de Chuck Berry (la peça titular). Dos dels pares fundadors de la música que va definir la segona meitat del segle XX, invocats sense reserves per cinc alumnes avantatjats que en menys de mitja hora aprofitaven també per despatxar l'una darrere l'altra algunes de les seves pròpies composicions més rodones. Rodanxes de rock'n'roll directe i sense adulterar com "Tonight", "Teenage Lust", "Looking at You", "The American Ruse" o aquell incontestable trencapistes que és "High School". "The kids want a little action / The kids want a little fun", cantaven en aquest darrer títol. I els propis MC5 els en van oferir amb escreix tal dia com avui de fa 50 anys.

50 anys de "Kick Out the Jams"

Es commemora aquest mes de febrer el cinquantè aniversari d'un d'aquells debuts discogràfics que van determinar no tan sols la trajectòria dels seus autors sinó moviments i corrents artístics sencers. La data exacta de la seva publicació és motiu de debat, apunt menor i raó de pes per a celebrar cada dia del mes aquests 50 anys de "Kick Out the Jams" (1969). La carta de presentació d'MC5, un artefacte que avançava per l'esquerra a l'avantguarda del garatge, la psicodèlia i el rock dur per a anticipar les essències del punk. Vuit pistes carregades d'electricitat i mala llet, despatxades a tota castanya i sense contemplacions, enregistrades en directe els dies 30 i 31 d'octubre de 1968 al llegendari Grande Ballroom. El rock'n'roll en la seva concepció més visceral, el pilar fundacional de l'anomenat Detroit Sound i un discurs compromès que faria escola. Rob Tyner, Wayne Kramer, Fred "Sonic" Smith, Michael Davis i Dennis Thompson. John Sinclair a la rereguarda. I títols encara tan incontestables com "Ramblin' Rose", "Motor City Is Burning" o la icònica peça titular, himne per vocació d'aquella agònica recta final dels 60 marcada per la Guerra del Vietnam, els fets d'Altamont i els crims de la Manson Family.

MC50

Wayne Kramer.

Si ahir ens referíem al projecte que Nick Mason ha posat en marxa amb l'ànim de reivindicar el llegat dels primers Pink Floyd, avui toca parlar d'MC50, la formació amb què Wayne Kramer ha sortit de gira per a commemorar l'imminent 50è aniversari de "Kick Out the Jams" (1969), l'històric debut d'MC5. Tenint en compte que la majoria de components de la banda nord-americana ja no es troben entre nosaltres, el guitarrista ha optat per una alineació estel·lar amb alumnes avantatjats com són Kim Thayil (Soundgarden), Brendan Canty (Fugazi), Dug Pinnick (King's X) i Marcus Durant (Zen Guerrilla). Anuncien gira europea de cara a la tardor i prometen emocions fortes.