(1931-2022)
No acostumo a dedicar necrològiques a líders polítics, però crec que el cas de Mikhaïl Gorbatxov bé es mereix una excepció. Durant el darrer mig any, i més concretament des que va començar la invasió russa d'Ucraïna, he pensat molt en la seva figura i en el seu llegat. La seva figura, m'atreveixo a dir, s'ha reivindicat molt poc en uns temps en què hauria estat més necessari que mai un referent com el seu –i quan assenyalo que s'ha reivindicat poc em refereixo a la Rússia de Putin, però també al bloc de l'OTAN-. I el seu llegat, malauradament, ha quedat esmicolat –potser no per sempre més, però sí per diverses generacions- a mans d'un maniàtic amb deliris de grandesa.
Gorbatxov va ser l'últim president de l'URSS, també l'impulsor de les reformes que van fer una mica més humana l'estructura del règim comunista i que van permetre la distensió amb els Estats Units i Occident. Va ser una figura clau per entendre la fi de l'imperi soviètic –també el naixement d'una Rússia que no ha esdevingut allò que hauria d'haver estat ni allò que el mateix Gorbatxov hauria volgut-, però també el final pacífic de la Guerra Freda. Ha mort a l'edat de 91 anys, després de dècades apartat de la vida pública. Alguns ens hem estat preguntant darrerament què devia pensar de la deriva del seu país a mans de Putin. La gran majoria semblava haver-lo oblidat. I Putin? Probablement li dediqui un elogi protocolari després d'haver estat el més gran beneficiari del seu silenci.
