Fusiònica 2019 (1)

Estel Boada i Mau Boada, durant l'actuació d'Esperit! al Fusiònica.

FUSIÒNICA 2019: Esperit! + Iou3R

Dràstik Punkaires, Granollers

17 d'octubre de 2019

Era un dels grans al·licients d'aquest 23è Fusiònica comprovar com sonarien els nous Esperit!. Nous i en plural, perquè el que durant una dècada llarga havia estat el projecte unipersonal de l'home orquestra Mau Boada és ara una banda en tota regla. Un quintet que completen vells coneguts de l'escena del Baix Montseny com Noe González o Jordi Espinach (Liannallull), i on el propi Boada es limita a tocar la guitarra, cedint bona part del protagonisme escènic a una altra incorporació recent com és la polifacètica i hiperactiva vocalista Estel Boada (no hi ha cap relació entre tots dos més enllà de la connexió artística).

Presentaven "Ilíada" (2019, Bankrobber), un àlbum que Boada va enregistrar encara pel seu compte però amb tota una galeria de convidats que li va permetre començar a eixamplar horitzons. I un repertori que va mutar a l'escenari fins a assolir cotes de misteri, electricitat i visceralitat inèdites a l'estudi. Mitja hora llarga d'actuació durant la qual es van ventilar sense despentinar-se ni entrebancar-se tot un seguit de discursos que van anar del rock psicodèlic a l'afrobeat i del blues al folk, culminant una recta final d'impacte amb una revitalitzadora "Electric Mustela" en clau de torrencial krautrock i el pop dinàmic de "La visió d'en Ralph". No hi van faltar tampoc els missatges a favor dels presos polítics.

Esperit! van culminar la primera jornada del Fusiònica 2019 amb una actuació llampec, breu però molt intensa, que va venir precedida per tot un viatge sideral com el que havien ofert els components de Iou3R. Un trio sorgit de les cendres de (lo:muêso) i amb un flamant disc al mercat, "Escornalbou" (2019, Aiguamoll Records, Hidden Track), que consta d'una única i extensa peça dividida en sis moviments. En directe el van deconstruir a partir de dues guitarres, un baix i tot un arsenal electrònic amb els quals van alternar passatges ambientals, escalades de sorollisme industrial i monolítics ritmes protometàl·lics.


ATENCIÓ. Aquesta entrada s'havia d'haver publicat ahir, però aquest blog va interrompre la seva activitat per sumar-se a l'aturada general del 18 d'octubre. També el Fusiònica va interrompre ahir la seva programació amb motiu de la vaga, quedant cancel·lats els concerts de Chaqueta de Chándal i Please Wait. Aquesta nit reprendrà el seu curs amb les actuacions de Zeidun i War With The Newts.

Liannallull - "L'amor que donis" (2016)

Ja fa tres anys que Liannallull van lliurar un tercer disc de vocació tan definitiva com era "Els radicals" (2013, La Produktiva). Molt ha plogut des d'aleshores, i d'aquells Liannallull que posaven nom a la gran mentida anomenada crisi ja només es manté a bord el vocalista i guitarrista Jordi Espinach. La qual cosa referma Liannallull com el seu projecte personal, però també com una banda on cada component acaba esdevenint una peça imprescindible i insubstituïble. Com a mostra "L'amor que donis" (2016, El Mamut Traçut), un quart disc que sona a Liannallull pels quatre costats i a la vegada eixampla horitzons. Espinach, la seva guitarra en flames, la seva lírica punyent i les seves línies vocals d'extrema cruesa, en són els fonaments. La resta, l'electricitat, la fibra i una creixent atmosfera de misteri, l'aporten els tres sospitosos habituals que completen el que ara per ara es perfila com el més estable de tots els line-ups que han acompanyat a Espinach al llarg de gairebé una dècada de trajectòria -i en van uns quants-.

Pot haver sonat a tòpic però no era en absolut gratuïta l'expressió sospitosos habituals, perquè tots ells porten una pila d'anys movent-se per la mateixa escena del Baix Montseny de la qual Liannallull són actualment ambaixadors de ple dret amb permís d'Esperit! i d'un autoexiliat Joan Colomo. A la bateria, per exemple, hi trobem a Dani Perarnau, músic de llarg recorregut que actualment marca també el ritme de Llum Pepa & The Beats -la banda de rock'n'roll liderada per Anna Capacés, excomponent i col·laboradora ocasional dels propis Liannallull-. Al baix hi figura Nico Flors, un dels fundadors dels incombustibles Pytra Oyster, d'on també prové la que possiblement sigui la incorporació més destacada de totes, la de Noe González. El seu teclat treu fum, fa brollar la boira més impenetrable i quan vol desencadena inabastables arcs de Sant Martí, però per damunt de tot aporta textures i matisos fins ara inèdits al cançoner de Liannallull: les àcides dissonàncies d'"Amb faldilla i una Lüger" o el rocallós atac frontal de la mastodòntica "Era jo" en són boníssims exemples.

Liannallull han ressorgit gairebé de les seves cendres i ho han fet més forts que mai. Amb onze peces que conformen una de les seves millors collites i un plàstic que es perfila tan o més definitiu que el seu predecessor. Mantenint com a punts de partida el folk-rock dylanià en clau de batalla ("Espavilat"), el rhythm & blues amfetamínic ("Deixa't estimar") i el protopunk a tota pastilla ("L'àvia"), Espinach i companyia reforcen la seva vessant més lisèrgica amb paisatges d'allò més boirosos i en ocasions inquietants -la canterburiana "Pujant pel pendent" o la inicial "Giravoltant", amb un fort regust de Bad Seeds-. I això no és tot: els horitzons també s'eixamplen cap al rock dur (la citada "Era jo" o una peça titular que és pur Blue Öyster Cult), el power pop ("Llencen bombes") o fins i tot els motius llatins ("I gira" i les seves percussions samberes). Eclecticisme i obertura de mires per a enfilar una nova etapa que es preveu d'allò més fèrtil.


Més informació:
Liannallull  /  Bandcamp