Wilko Johnson i Jesse Dayton, dos bons motius per sortir de casa

Wilko Johnson - Foto Leif Laaksonen.

Impactant doble cartell i dos bons motius per sortir de casa, els que s'enfilaran aquest diumenge a l'escenari de la sala Apolo. WILKO JOHNSON i JESSE DAYTON, pilars respectivament del rhythm & blues més genuïnament britànic i del so Americana en les seves formes més crues i indòmites. Dir imprescindible és quedar-se curt.

Wilko Johnson i Jesse Dayton. El primer com a estrella principal i el segon com a artista convidat, si bé ens trobem davant d'una d'aquelles ocasions en què podríem parlar perfectament d'un cartell doble amb totes les lletres. Tant Johnson com Dayton són figures de primer ordre als seus respectius àmbits, el rhythm & blues més genuïnament britànic en el cas de Johnson i la vessant més crua i indòmita de la música d'arrels nord-americana en el cas de Dayton. Compartiran escenari aquest 10 de febrer en una sala Apolo que promet acollir una vetllada digna d'emmarcar-se.

Qui vagi assistir al concert que Wilko Johnson va oferir ara fa tres anys a la Ciutat Comtal, ja sap que l'actuació d'aquest diumenge suposa una cita amb un dels directes més potents i incontestables del circuit internacional. A qui s'ho vagi perdre i encara tingui dubtes, tan sols li cal contemplar un currículum dels que no deixen indiferent. Pioner del pub rock a les files dels històrics Dr. Feelgood, guitarrista ocasional dels Blockheads d'Ian Dury, il·lustre veterà del blues amb accent de Canvey Island i supervivent d'incomptables batalles, l'última un càncer a priori terminal que va acabar vencent amb escreix.

Johnson presentarà "Blow Your Mind" (2018), el seu primer disc amb material nou en tres dècades i tot un tractat de rhythm & blues elèctric i ben engreixat, despatxat a tota castanya i directe a l'estómac. Menció a part es mereix la base rítmica que el va acompanyar a l'estudi i li cobrirà les espatlles a l'Apolo, ni més ni menys que els seus ja inseparables Dylan Howe (bateria) i Norman Watt Roy (baix), dos monstres escènics de llarguíssim recorregut i veterans de bandes com Yes o els citats Blockheads.

Pel que fa a Dayton, ens trobem davant d'un referent del so Americana amb una trajectòria on conflueixen noms com els de Willie Nelson, Johnny Cash, Waylon Jennings, Eddie Spaghetti, John Doe o Rob Zombie. Amb aquest últim ha col·laborat en bandes sonores i fins i tot va arribar a interpretar un personatge a "Halloween II" (2009). A la resta els ha acompanyat tant a l'estudi com en directe. Connexions que en cap cas haurien d'eclipsar la sucosa discografia que el texà ha signat amb el seu propi nom. L'última mostra n'és el flamant "On Fire in Nashville" (2019), un àlbum en directe que captura Dayton al seu hàbitat natural i un boníssim reclam per anar obrint boca de cara a la cita del diumenge.

Quan el rock'n'roll obra miracles

WILKO JOHNSON

Teatre Apolo, Barcelona

27 de gener de 2016

Quina animalada, senyors, quina animalada. En el millor dels sentits, però quina senyora animalada. I quin luxe, si m'ho permeten. Una hora i vint minuts en companyia d'un dels trios més directes, salvatges i viscerals que circulen pels escenaris a data d'avui. Perquè al cartell s'anunciava la presència de Wilko Johnson i efectivament va ser el fundador de Dr. Feelgood l'estrella més absoluta de la nit, però la base rítmica que li cobria les espatlles -Dylan Howe a la bateria i Norman Watt Roy al baix, dues bèsties escèniques de llarga trajectòria i maneres més que contrastades- no es va quedar enrere. Anant a totes com un gegant de tres caps, van posar la directa de bon principi i no van oferir cap mena de treva fins que es van acomiadar tot citant a Chuck Berry amb "Bye Bye Johnny", ja amb tota la platea dempeus i el personal de les primeres files donant-ho tot a peu d'escenari.

Entre un instant i l'altre havíem estat testimonis d'un d'aquells miracles que només el rock'n'roll pot obrar. El de tres il·lustres veterans conjugant dècades d'experiència amb les ganes i l'empenta del primer dia. El de l'ofici demostrat, defensat i dignificat amb urgència, nervi i suor. El d'un Johnson que, havent deixat enrere un càncer terminal, encara toca la guitarra com ningú més i es mou per l'escenari com qui no sent passar el temps. El de qui pot presumir de perles com "Roxette", "Everybody's Carrying a Gun", "Paradise" o "She Does It Right" tot servint-les al respectable l'una darrere l'altra, sense presentacios ni floritures, tan sols una rascada a les sis cordes per a indicar el to de la següent cançó i avall que fa baixada. Quina animalada, senyors, quina senyora animalada. I quin luxe, poder contemplar de prop miracles com aquest.

Recomanació: Wilko Johnson a Barcelona

Si en aquesta Barcelona on tothom és autèntic existís una veritable passió pel rock'n'roll, el proper 27 de gener hi hauria cues i fins i tot bufetades per entrar al Teatre Apolo. I és que una visita de Wilko Johnson a la Ciutat Comtal suposa una ocasió única per a veure de prop i des d'aquestes latituds un dels pilars d'allò que es va anomenar pub rock, a més de precursor del punk, visceral mestre de les sis cordes i bèstia incomparable del rhythm & blues més animal. Un dels fundadors d'aquells Dr. Feelgood que gairebé haurien d'haver plegat tan bon punt ell va ingressar a les files dels Blockheads d'Ian Dury. Per desesperació de Pete Townshend, el guitarrista que més bé ha sabut treure al llarg dels darrers anys el millor de Roger Daltrey en un estudi de gravació -com a mostra, aquell tros de disc que és "Going Back Home" (2014)-. I per si encara no n'hi hagués prou, un home que ha viatjat a l'infern (o gairebé) i n'ha tornat, deixant enrere una malaltia que se li havia diagnosticat letal i sense cura possible. Vindrà acompanyat de Norman Watt Roy (baix) i Dylan Howe (bateria), músics amb tant recorregut com ofici i veterans de formacions com els propis Blockheads. Dit això, només em cal recordar-los que la música sempre sona millor en directe que en cap pantalla -i qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.