Wilko Johnson (1947-2022)

WILKO JOHNSON
(1947-2022)

La seva forma de tocar la guitarra va fer escola. Parlem d'un estil que bevia dels grans tòtems del blues elèctric però alhora s'avançava a la primera línia del punk i a tot allò que se'n va derivar. D'una tècnica que es servia únicament dels dits per fer tot allò que d'altres feien amb una pua, guanyant versatilitat i conjugant subtilesa i detallisme amb visceralitat i força bruta. Aquí tenim riffs com els de "Roxette", "All through the City" o "She Does It Right", aquell coet de rhythm & blues supersònic que perfectament podria fer de pont entre els Pretty Things i la generació del 77.

Ens ha deixat Wilko Johnson, guitarrista i membre fundador d'uns Dr. Feelgood que per a molts van deixar de tenir sentit el dia que ell en va sortir –mai ha quedat del tot clar si per voluntat pròpia o forçat pels seus companys; probablement no ho sabrem mai i, de fet, a aquestes alçades ja poc importa-. Pioner del pub rock, autèntica bèstia del rhythm & blues més genuïnament britànic i precursor del punk, també arquitecte d'allò que es va anomenar el so de Canvey Island. Dels Sex Pistols a Madness passant per The Jam, són incomptables les bandes que han citat els Feelgood com a influència cabdal.

Johnson va gravar els quatre primers àlbums del grup –"Down by the Jetty" (1975), "Malpractice" (1975), el directe "Stupidity" (1976) i "Sneakin' Suspicion" (1977)-, on ell mateix va compondre bona part del material. Però la seva trajectòria va molt més enllà. Membre ocasional dels Blockheads d'Ian Dury –amb els quals va enregistrar "Laughter" (1980), i dels quals va acabar fitxant Norman Watt-Roy per la seva pròpia banda solista-, va debutar en solitari el 1981 amb "Ice on the Motorway". Era l'inici d'una carrera per compte propi que arriba fins al notable "Blow Your Mind" (2018) i que inclou episodis tan destacables com "Going Back Home" (2014), el plàstic que va signar a mitges amb el seu bon amic Roger Daltrey de The Who.

El 2013 va donar la volta al món la notícia que li quedaven mesos de vida. El metge li havia diagnosticat un càncer terminal i la seva resposta va ser acomiadar-se des del seu hàbitat natural, l'escenari, tot fent una última gira plantejada a consciència. Finalment no es va produir el fatal desenllanç, i Johnson es va mantenir ben ferm i en plena forma al peu del canó, conservant tota la força que el caracteritzava i aquella actitud escènica tan seva –a casa nostra encara vam tenir ocasió de comprovar-ho en un parell d'ocasions: 27 de gener de 2016 al Teatre Apolo i 10 de febrer de 2019 a la sala Apolo, aquest darrer concert amb Jesse Dayton com a il·lustre artista convidat-. Ara sí, el seu cos ha dit prou. La llegenda perviurà, però se'l trobarà molt a faltar.

25 anys sense Lee Brilleaux

Lee Brilleaux (1952-1994).

Quan un maleït càncer es va emportar per davant el gran Lee Brilleaux, tal dia com avui de fa 25 anys, amb prou feina feia 48 hores que Kurt Cobain havia posat punt i final a la seva pròpia vida a l'altre costat de l'Atlàntic. Les notícies d'ambdues morts va saltar pràcticament alhora -el cadàver de Cobain va aparèixer l'endemà-, i per motius evidents la del líder de Nirvana va eclipsar la del vocalista de Dr. Feelgood. Una banda que certament havia conegut temps millors -Brilleaux era l'únic component original que es mantenia a bord-, però que irònicament és més reivindicada dues dècades i mitja després del que ho era aleshores -sort en tenim de Wilko Johnson, i que duri-. És difícil aventurar què hauria passat d'haver seguit viu el genial vocalista, però és poc probable que s'hagués arribat a produir mai una reunió del nucli Johnson-Brilleaux, sobretot tenint en compte que el grup segueix girant en l'actualitat sense cap membre fundador a bord. Sigui com sigui, mai és mal moment per tornar a recordar una de les veus més grans que ha donat mai el blues britànic.

Doble cartell amb lletres ben grans

Wilko Johnson, la nit passada a la sala Apolo.

WILKO JOHNSON + JESSE DAYTON

Sala Apolo, Barcelona

10 de febrer de 2019

El proper cop que Wilko Johnson i Jesse Dayton comparteixin escenari, faran bé els promotors de la gira de torn venent un cartell conjunt en lloc de presentar cap dels dos com l'artista convidat de l'altre. Un paper que va recaure la nit passada en un Dayton en pleníssimes facultats, que no tan sols va escalfar l'ambient a base de bé sinó que per moments va adquirir per mèrits propis la categoria d'artista principal. I no pas perquè Johnson oferís un mal concert, que no va ser el cas, sinó perquè Dayton va segellar una d'aquelles actuacions immaculades i memorables amb totes les lletres.

En tan sols tres quarts d'hora i acompanyat dels sempre oportuns Chris Rhoades (contrabaix) i Kevin Charney (bateria), el texà va conjugar les formes més bàsiques del rock'n'roll amb el blues de garrafa més visceral i, és clar, una concepció del country a mig camí dels outlaws dels 70 i els neotradicionalistes que en van prendre el relleu -al seu currículum hi conflueixen gegants com Johnny Cash, Willie Nelson, Waylon Jennings o Kris Kristofferson, poca broma-. Va sortir literalment a matar al ritme de "Daddy Was a Badass" i "Holy Ghost Rock N Roller", va encadenar el "Shake Your Hips" d'Slim Harpo amb el "Whole Lotta Rosie" d'AC/DC, i va tocar sostre amb una incendiària lectura marca de la casa del "May Have to Do It" de Mike Stinson.

Amb aquesta carta de benvinguda i el precedent de l'apoteòsic concert d'ara fa tres anys al Teatre Apolo, Johnson ho tenia francament difícil per a assolir unes expectatives que s'enfilaven fins a cotes gairebé estratosfèriques. I no les va acabar d'assolir, però tampoc va decebre en absolut. Amb les espatlles ben cobertes pels seus ja inseparables Dylan Howe (bateria) i Norman Watt Roy (baix), el de Canvey Island va encadenar pistes del flamant "Blow Your Mind" (2018) -la inicial "I Love the Way You Do", la hipnòtica "Take It Easy" o la robusta "Marihuana"- amb cites als dies de Dr. Feelgood -"Going Back Home", una accelerada "Roxette" o la celebrada "She Does It Right"- abans d'acomiadar-se, com ja és costum, amb una extensa recreació del "Bye Bye Johnny" de Chuck Berry. Encara en plena forma, malgrat una trajectòria vital intensa com ella mateixa.

Wilko Johnson i Jesse Dayton, dos bons motius per sortir de casa

Wilko Johnson - Foto Leif Laaksonen.

Impactant doble cartell i dos bons motius per sortir de casa, els que s'enfilaran aquest diumenge a l'escenari de la sala Apolo. WILKO JOHNSON i JESSE DAYTON, pilars respectivament del rhythm & blues més genuïnament britànic i del so Americana en les seves formes més crues i indòmites. Dir imprescindible és quedar-se curt.

Wilko Johnson i Jesse Dayton. El primer com a estrella principal i el segon com a artista convidat, si bé ens trobem davant d'una d'aquelles ocasions en què podríem parlar perfectament d'un cartell doble amb totes les lletres. Tant Johnson com Dayton són figures de primer ordre als seus respectius àmbits, el rhythm & blues més genuïnament britànic en el cas de Johnson i la vessant més crua i indòmita de la música d'arrels nord-americana en el cas de Dayton. Compartiran escenari aquest 10 de febrer en una sala Apolo que promet acollir una vetllada digna d'emmarcar-se.

Qui vagi assistir al concert que Wilko Johnson va oferir ara fa tres anys a la Ciutat Comtal, ja sap que l'actuació d'aquest diumenge suposa una cita amb un dels directes més potents i incontestables del circuit internacional. A qui s'ho vagi perdre i encara tingui dubtes, tan sols li cal contemplar un currículum dels que no deixen indiferent. Pioner del pub rock a les files dels històrics Dr. Feelgood, guitarrista ocasional dels Blockheads d'Ian Dury, il·lustre veterà del blues amb accent de Canvey Island i supervivent d'incomptables batalles, l'última un càncer a priori terminal que va acabar vencent amb escreix.

Johnson presentarà "Blow Your Mind" (2018), el seu primer disc amb material nou en tres dècades i tot un tractat de rhythm & blues elèctric i ben engreixat, despatxat a tota castanya i directe a l'estómac. Menció a part es mereix la base rítmica que el va acompanyar a l'estudi i li cobrirà les espatlles a l'Apolo, ni més ni menys que els seus ja inseparables Dylan Howe (bateria) i Norman Watt Roy (baix), dos monstres escènics de llarguíssim recorregut i veterans de bandes com Yes o els citats Blockheads.

Pel que fa a Dayton, ens trobem davant d'un referent del so Americana amb una trajectòria on conflueixen noms com els de Willie Nelson, Johnny Cash, Waylon Jennings, Eddie Spaghetti, John Doe o Rob Zombie. Amb aquest últim ha col·laborat en bandes sonores i fins i tot va arribar a interpretar un personatge a "Halloween II" (2009). A la resta els ha acompanyat tant a l'estudi com en directe. Connexions que en cap cas haurien d'eclipsar la sucosa discografia que el texà ha signat amb el seu propi nom. L'última mostra n'és el flamant "On Fire in Nashville" (2019), un àlbum en directe que captura Dayton al seu hàbitat natural i un boníssim reclam per anar obrint boca de cara a la cita del diumenge.

Quan el rock'n'roll obra miracles

WILKO JOHNSON

Teatre Apolo, Barcelona

27 de gener de 2016

Quina animalada, senyors, quina animalada. En el millor dels sentits, però quina senyora animalada. I quin luxe, si m'ho permeten. Una hora i vint minuts en companyia d'un dels trios més directes, salvatges i viscerals que circulen pels escenaris a data d'avui. Perquè al cartell s'anunciava la presència de Wilko Johnson i efectivament va ser el fundador de Dr. Feelgood l'estrella més absoluta de la nit, però la base rítmica que li cobria les espatlles -Dylan Howe a la bateria i Norman Watt Roy al baix, dues bèsties escèniques de llarga trajectòria i maneres més que contrastades- no es va quedar enrere. Anant a totes com un gegant de tres caps, van posar la directa de bon principi i no van oferir cap mena de treva fins que es van acomiadar tot citant a Chuck Berry amb "Bye Bye Johnny", ja amb tota la platea dempeus i el personal de les primeres files donant-ho tot a peu d'escenari.

Entre un instant i l'altre havíem estat testimonis d'un d'aquells miracles que només el rock'n'roll pot obrar. El de tres il·lustres veterans conjugant dècades d'experiència amb les ganes i l'empenta del primer dia. El de l'ofici demostrat, defensat i dignificat amb urgència, nervi i suor. El d'un Johnson que, havent deixat enrere un càncer terminal, encara toca la guitarra com ningú més i es mou per l'escenari com qui no sent passar el temps. El de qui pot presumir de perles com "Roxette", "Everybody's Carrying a Gun", "Paradise" o "She Does It Right" tot servint-les al respectable l'una darrere l'altra, sense presentacios ni floritures, tan sols una rascada a les sis cordes per a indicar el to de la següent cançó i avall que fa baixada. Quina animalada, senyors, quina senyora animalada. I quin luxe, poder contemplar de prop miracles com aquest.

Recomanació: Wilko Johnson a Barcelona

Si en aquesta Barcelona on tothom és autèntic existís una veritable passió pel rock'n'roll, el proper 27 de gener hi hauria cues i fins i tot bufetades per entrar al Teatre Apolo. I és que una visita de Wilko Johnson a la Ciutat Comtal suposa una ocasió única per a veure de prop i des d'aquestes latituds un dels pilars d'allò que es va anomenar pub rock, a més de precursor del punk, visceral mestre de les sis cordes i bèstia incomparable del rhythm & blues més animal. Un dels fundadors d'aquells Dr. Feelgood que gairebé haurien d'haver plegat tan bon punt ell va ingressar a les files dels Blockheads d'Ian Dury. Per desesperació de Pete Townshend, el guitarrista que més bé ha sabut treure al llarg dels darrers anys el millor de Roger Daltrey en un estudi de gravació -com a mostra, aquell tros de disc que és "Going Back Home" (2014)-. I per si encara no n'hi hagués prou, un home que ha viatjat a l'infern (o gairebé) i n'ha tornat, deixant enrere una malaltia que se li havia diagnosticat letal i sense cura possible. Vindrà acompanyat de Norman Watt Roy (baix) i Dylan Howe (bateria), músics amb tant recorregut com ofici i veterans de formacions com els propis Blockheads. Dit això, només em cal recordar-los que la música sempre sona millor en directe que en cap pantalla -i qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

"Wine, Women, Whiskey"

Desafortunada caràtula d'un disc prescindible però amb sorpresa inclosa.

L'any 1996, una formació de Dr. Feelgood molt semblant a la que encara actua sota aquest nom i on ja no quedava cap dels components originals, va editar un disc titulat "On the Road Again". Una col·lecció de clàssics del blues adaptats pels britànics amb innegable solvència instrumental però sense aportar-hi una sola espurna de personalitat pròpia. Un àlbum tan ensopit i prescindible com aquella caràtula que sembla un monument al mal gust, i on només destaca la inicial "Wine, Women, Whiskey". Una sorprenent revisió del tema compost i gravat per Papa Lightfoot el 1954, i on els de Canvey Island van aplicar capes de greix i mala llet dignes dels primers Motörhead o, per què no, dels Feelgood originals.

Personalment haig de dir que desconeixia fins fa ben poc l'existència d'aquest disc, al qual vaig arribar tot fent recerca sobre la peça en qüestió i el seu autor. Al descobrir-lo em va cridar l'atenció que Dr. Feelgood -o el que quedés d'ells a aquelles alçades- titulessin l'àlbum com una cançó de Canned Heat -també versionada al mateix plàstic, però amb resultats no tan inspiradors- que sens dubte tenia part de les seves arrels en la citada "Wine, Women, Whiskey". Però el més curiós de tot plegat és un solo de guitarra on ressona la línia melòdica de "Baby, Please Don't Go", l'estàndard de Big Joe Williams que el propi Lightfoot havia versionat a "Natchez Trace" (1969), l'àlbum de retorn publicat dos anys abans de la seva mort. Cercles que es tanquen i rodes que mai deixen de rodar.

Ocells volant sota la llum del sol

Emotiva, molt emotiva, l'entrevista que el director d'Uncut, Allan Jones, va mantenir el passat 4 de febrer amb Wilko Johnson -publicada a l'edició d'abril de la revista britànica-. Una entrevista que possiblement sigui l'última que arribi a concedir l'exguitarrista de Dr. Feelgood, a qui es va diagnosticar mesos enrere un càncer terminal. "El metge em va dir 'És un càncer i no es pot operar'. El meu fill es va enfonsar. Jo estava molt tranquil. Vaig assentir i vaig dir 'D'acord'". Conscient que li queda menys d'un any de vida, Johnson parla de la malaltia, d'una frenètica trajectòria vital i artística, de com mai va arribar a reconciliar-se amb Lee Brilleaux, i d'uns plans de futur que inclouen enregistrar un darrer disc i realitzar una gira de comiat pel Regne Unit. Sense rendir-se i vivint cada gota que li queda de vida de la manera que millor ho sap fer, enganxat a una guitarra que encara fa saltar espurnes. "M'he adonat que no hi ha res de què penjar-se, perquè el passat, el present i el futur no importen en absolut. Camines pel carrer amb un formigueig constant a l'estómac i et sents totalment viu. T'adones de cada petit detall -cada ocell volant sota la llum del sol, qualsevol cosa- i sents una calma absoluta. De vegades tot plegat em provoca eufòria". Ignoro quina devia ser la reacció de Jones a l'escoltar aquestes paraules en boca del propi Johnson, però els asseguro que arribo a ser jo qui condueix l'entrevista i en aquell precís instant em desfaig. Dit això, m'agradaria dedicar aquesta actualització i els meus millors desitjos a Wilko Johnson.