Dues generacions de guitarristes de blues

JESSE DAYTON + MUIREANN BRADLEY

Blues & Ritmes 2025

Teatre Margarida Xirgu, Badalona

5 d'abril de 2025

El texà Jesse Dayton i la irlandesa Muireann Bradley. Dues generacions i dues maneres d'aproximar-se a la guitarra blues que van compartir escenari ahir al Blues & Ritmes. Un veterà que ha adquirit l'ofici tocant amb els millors, i una jove promesa que s'emmiralla en referents centenaris.

Dayton venia a presentar "The Hard Way" (2024), un treball que aparca la seva herència country per centrar-se en el blues més genuïnament texà –"Baby's Long Gone" va ser un momentàs-. Format power trio, aparell elèctric d'alta tensió i un repertori apte per afrontar una nit de dissabte amb totes les garanties –impossible oposar resistència davant d'arguments com "May Have to Do It"-.

Bradley, d'altra banda, es va aproximar tota sola a cançoners com els de Mississippi John Hurt, Memphis Minnie o Elizabeth Cotten. Impacta, i molt, escoltar algú tan jove –tot just ha fet 18 anys- explicant amb gran coneixement de causa les interioritats de cançons compostes fa gairebé un segle. I impressiona molt, també, la seva prodigiosa tècnica fingerpicking.

En plena era de la novetat per la novetat, quan senyors (i senyores) de més de 50 anys ens venen a dir que el futur de la música són nens (i nenes) malcriats fent el burro amb l'autotune, és un gustàs constatar com una jove de 18 anys marca diferències sortint de la roda i dedicant hores d'estudi a tot un seguit de músiques que ens precedeixen i ens sobreviuran a tots.

Muireann Bradley.

Jesse Dayton.

Guitarrista texà coneix guitarrista de Missouri

Jesse Dayton i Samantha Fish - Foto Daniel Sanda.

La de com Jesse Dayton i Samantha Fish han acabat gravant un disc plegats és una d'aquelles històries que il·lustren fins a quin punt la música pot obrar miracles o, com a mínim, acostar dos discursos a priori tan distants l'un de l'altre com el salt generacional que separa el texà de la de Kansas City, Missouri. Resulta que, ja abans d'enfilar la seva pròpia carrera musical, Fish era una habitual de Knuckleheads, la sala de concerts on Dayton solia actuar cada cop que passava per la seva ciutat.

Va ser després d'una d'aquelles actuacions quan van coincidir per primer cop. La sintonia va ser bona, i a banda de mantenir-se en contacte per via digital també solien trobar-se cada vegada que el de Texas era a Kansas. Va néixer d'aquesta manera una amistat que es va acabar de solidificar quan Fish va consolidar una trajectòria a títol propi que potser no acabava de seguir les coordenades sonores de Dayton –ell venia del country, ella mirava més cap al blues-, però d'alguna manera s'hi emmirallava.

D'aquí a treballar junts hi havia un pas que van acabar fent quan les respectives agendes ho van permetre i que es va traduir en un primer llançament, "Stardust Sessions", que va veure la llum l'any passat. Un ep de tres cançons, totes elles versions, amb cites a Vince Taylor, Magic Sam i Townes Van Zandt –fixin-se que la tria és tan eclèctica com el ventall estilístic que cobreixen entre l'un i l'altra-. El següent pas, és clar, havia de ser la gravació d'un àlbum sencer amb material original.

I aquí és on va entrar ni més ni menys que Jon Spencer, l'encarregat de produir un "Death Wish Blues" (2023, Rounder Records) enregistrat a Woodstock, Nova York, i més concretament en un estudi instal·lat a la que havia estat la casa de Rick Danko (The Band). Una dotzena de pistes que beuen sobretot del blues en la seva concepció més urgent i elèctrica –es nota la mà del productor, i no és cap crítica en negatiu-, on Fish pot sentir-se com a casa i Dayton es referma com el músic tot terreny que sempre ha estat.

Un disc de guitarres signat per dos guitarristes majúsculs que, lluny de presumir de tècnica, posen tot el seu talent al servei d'unes cançons que es defensen soles, començant pel regust de sala petita amb terra de fusta i llums de neó de "Deathwish" –com la canta la Fish!- o el funk d'alta tensió de "Down in the Mud" –aquí és Dayton qui destaca a les tasques vocals-, i passant per l'espurna glam de "Settle for Less", la fogonada punk de "Flooded Love" o la contagiosa mètrica rockabilly de "Lover on the Side". Acaben amb "Know My Heart", balada a contrallum que bé podria tancar la nit a la mateixa sala del terra de fusta i els llums de neó.

Disponible a Bandcamp.

Wilko Johnson (1947-2022)

WILKO JOHNSON
(1947-2022)

La seva forma de tocar la guitarra va fer escola. Parlem d'un estil que bevia dels grans tòtems del blues elèctric però alhora s'avançava a la primera línia del punk i a tot allò que se'n va derivar. D'una tècnica que es servia únicament dels dits per fer tot allò que d'altres feien amb una pua, guanyant versatilitat i conjugant subtilesa i detallisme amb visceralitat i força bruta. Aquí tenim riffs com els de "Roxette", "All through the City" o "She Does It Right", aquell coet de rhythm & blues supersònic que perfectament podria fer de pont entre els Pretty Things i la generació del 77.

Ens ha deixat Wilko Johnson, guitarrista i membre fundador d'uns Dr. Feelgood que per a molts van deixar de tenir sentit el dia que ell en va sortir –mai ha quedat del tot clar si per voluntat pròpia o forçat pels seus companys; probablement no ho sabrem mai i, de fet, a aquestes alçades ja poc importa-. Pioner del pub rock, autèntica bèstia del rhythm & blues més genuïnament britànic i precursor del punk, també arquitecte d'allò que es va anomenar el so de Canvey Island. Dels Sex Pistols a Madness passant per The Jam, són incomptables les bandes que han citat els Feelgood com a influència cabdal.

Johnson va gravar els quatre primers àlbums del grup –"Down by the Jetty" (1975), "Malpractice" (1975), el directe "Stupidity" (1976) i "Sneakin' Suspicion" (1977)-, on ell mateix va compondre bona part del material. Però la seva trajectòria va molt més enllà. Membre ocasional dels Blockheads d'Ian Dury –amb els quals va enregistrar "Laughter" (1980), i dels quals va acabar fitxant Norman Watt-Roy per la seva pròpia banda solista-, va debutar en solitari el 1981 amb "Ice on the Motorway". Era l'inici d'una carrera per compte propi que arriba fins al notable "Blow Your Mind" (2018) i que inclou episodis tan destacables com "Going Back Home" (2014), el plàstic que va signar a mitges amb el seu bon amic Roger Daltrey de The Who.

El 2013 va donar la volta al món la notícia que li quedaven mesos de vida. El metge li havia diagnosticat un càncer terminal i la seva resposta va ser acomiadar-se des del seu hàbitat natural, l'escenari, tot fent una última gira plantejada a consciència. Finalment no es va produir el fatal desenllanç, i Johnson es va mantenir ben ferm i en plena forma al peu del canó, conservant tota la força que el caracteritzava i aquella actitud escènica tan seva –a casa nostra encara vam tenir ocasió de comprovar-ho en un parell d'ocasions: 27 de gener de 2016 al Teatre Apolo i 10 de febrer de 2019 a la sala Apolo, aquest darrer concert amb Jesse Dayton com a il·lustre artista convidat-. Ara sí, el seu cos ha dit prou. La llegenda perviurà, però se'l trobarà molt a faltar.

Jesse Dayton - "Mixtape Vol 1" (2019)

Bones notícies, que el nou llançament discogràfic de Jesse Dayton -el segon en el que portem d'any després del directe "On Fire in Nashville"- es presenti com el primer volum d'una sèrie que en conseqüència tindrà continuïtat. Un àlbum de versions en el millor sentit del terme, una desena de títols aliens als quals injecta Dayton el seu segell personal i intransferible. Originals de Jackson Browne, Neil Young o fins i tot The Cars -un "Just What I Needed" transformat en tot un exercici de hillbilly crepuscular-, despatxats a ritme de country, blues elèctric i corrosiu rock'n'roll. Qui vagi assistir el passat mes de febrer al concert que Dayton va oferir a la sala Apolo compartint cartell amb Wilko Johnson, agraïrà la inclusió en aquest plàstic de la pantanosa lectura de "Whole Lotta Rosie" (AC/DC) amb què ens va obsequiar aquella nit, així com un "She Does It Right" que fa justícia a l'original del propi Johnson. A destacar també la traslació cap a coordenades rockeres de "Bankrobber", un dub de The Clash que el texà aproxima a aquell "I Fought the Law" de Sonny Curtis versionat al seu dia per Joe Strummer i companyia. Tanca el disc un robust "State Trooper" (Bruce Springsteen), ideal per a acompanyar trajectes nocturns per carretera. Per cert, brillant el detall del cassette a la caràtula: tota una declaració de principis en temps d'streaming i similars.

Doble cartell amb lletres ben grans

Wilko Johnson, la nit passada a la sala Apolo.

WILKO JOHNSON + JESSE DAYTON

Sala Apolo, Barcelona

10 de febrer de 2019

El proper cop que Wilko Johnson i Jesse Dayton comparteixin escenari, faran bé els promotors de la gira de torn venent un cartell conjunt en lloc de presentar cap dels dos com l'artista convidat de l'altre. Un paper que va recaure la nit passada en un Dayton en pleníssimes facultats, que no tan sols va escalfar l'ambient a base de bé sinó que per moments va adquirir per mèrits propis la categoria d'artista principal. I no pas perquè Johnson oferís un mal concert, que no va ser el cas, sinó perquè Dayton va segellar una d'aquelles actuacions immaculades i memorables amb totes les lletres.

En tan sols tres quarts d'hora i acompanyat dels sempre oportuns Chris Rhoades (contrabaix) i Kevin Charney (bateria), el texà va conjugar les formes més bàsiques del rock'n'roll amb el blues de garrafa més visceral i, és clar, una concepció del country a mig camí dels outlaws dels 70 i els neotradicionalistes que en van prendre el relleu -al seu currículum hi conflueixen gegants com Johnny Cash, Willie Nelson, Waylon Jennings o Kris Kristofferson, poca broma-. Va sortir literalment a matar al ritme de "Daddy Was a Badass" i "Holy Ghost Rock N Roller", va encadenar el "Shake Your Hips" d'Slim Harpo amb el "Whole Lotta Rosie" d'AC/DC, i va tocar sostre amb una incendiària lectura marca de la casa del "May Have to Do It" de Mike Stinson.

Amb aquesta carta de benvinguda i el precedent de l'apoteòsic concert d'ara fa tres anys al Teatre Apolo, Johnson ho tenia francament difícil per a assolir unes expectatives que s'enfilaven fins a cotes gairebé estratosfèriques. I no les va acabar d'assolir, però tampoc va decebre en absolut. Amb les espatlles ben cobertes pels seus ja inseparables Dylan Howe (bateria) i Norman Watt Roy (baix), el de Canvey Island va encadenar pistes del flamant "Blow Your Mind" (2018) -la inicial "I Love the Way You Do", la hipnòtica "Take It Easy" o la robusta "Marihuana"- amb cites als dies de Dr. Feelgood -"Going Back Home", una accelerada "Roxette" o la celebrada "She Does It Right"- abans d'acomiadar-se, com ja és costum, amb una extensa recreació del "Bye Bye Johnny" de Chuck Berry. Encara en plena forma, malgrat una trajectòria vital intensa com ella mateixa.

Wilko Johnson i Jesse Dayton, dos bons motius per sortir de casa

Wilko Johnson - Foto Leif Laaksonen.

Impactant doble cartell i dos bons motius per sortir de casa, els que s'enfilaran aquest diumenge a l'escenari de la sala Apolo. WILKO JOHNSON i JESSE DAYTON, pilars respectivament del rhythm & blues més genuïnament britànic i del so Americana en les seves formes més crues i indòmites. Dir imprescindible és quedar-se curt.

Wilko Johnson i Jesse Dayton. El primer com a estrella principal i el segon com a artista convidat, si bé ens trobem davant d'una d'aquelles ocasions en què podríem parlar perfectament d'un cartell doble amb totes les lletres. Tant Johnson com Dayton són figures de primer ordre als seus respectius àmbits, el rhythm & blues més genuïnament britànic en el cas de Johnson i la vessant més crua i indòmita de la música d'arrels nord-americana en el cas de Dayton. Compartiran escenari aquest 10 de febrer en una sala Apolo que promet acollir una vetllada digna d'emmarcar-se.

Qui vagi assistir al concert que Wilko Johnson va oferir ara fa tres anys a la Ciutat Comtal, ja sap que l'actuació d'aquest diumenge suposa una cita amb un dels directes més potents i incontestables del circuit internacional. A qui s'ho vagi perdre i encara tingui dubtes, tan sols li cal contemplar un currículum dels que no deixen indiferent. Pioner del pub rock a les files dels històrics Dr. Feelgood, guitarrista ocasional dels Blockheads d'Ian Dury, il·lustre veterà del blues amb accent de Canvey Island i supervivent d'incomptables batalles, l'última un càncer a priori terminal que va acabar vencent amb escreix.

Johnson presentarà "Blow Your Mind" (2018), el seu primer disc amb material nou en tres dècades i tot un tractat de rhythm & blues elèctric i ben engreixat, despatxat a tota castanya i directe a l'estómac. Menció a part es mereix la base rítmica que el va acompanyar a l'estudi i li cobrirà les espatlles a l'Apolo, ni més ni menys que els seus ja inseparables Dylan Howe (bateria) i Norman Watt Roy (baix), dos monstres escènics de llarguíssim recorregut i veterans de bandes com Yes o els citats Blockheads.

Pel que fa a Dayton, ens trobem davant d'un referent del so Americana amb una trajectòria on conflueixen noms com els de Willie Nelson, Johnny Cash, Waylon Jennings, Eddie Spaghetti, John Doe o Rob Zombie. Amb aquest últim ha col·laborat en bandes sonores i fins i tot va arribar a interpretar un personatge a "Halloween II" (2009). A la resta els ha acompanyat tant a l'estudi com en directe. Connexions que en cap cas haurien d'eclipsar la sucosa discografia que el texà ha signat amb el seu propi nom. L'última mostra n'és el flamant "On Fire in Nashville" (2019), un àlbum en directe que captura Dayton al seu hàbitat natural i un boníssim reclam per anar obrint boca de cara a la cita del diumenge.