Homenatge a Wilko Johnson, a Guitarra, baix i bateria

Wilko Johnson (1947-2022).

Guitarra, baix i bateria, el programa musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci, dedica bona part de l'edició d'aquesta setmana a fer un sentit i merescut homenatge al recentment traspassat Wilko Johnson. També s'hi parla, entre d'altres, del concert que The Sadies i Kacy & Clayton van fer la setmana passada a Barcelona. I és d'agrair que, arribat aquest punt, l'amic Ricky recomani llegir la crònica publicada de l'actuació publicada al seu moment en aquest mateix blog. No cal dir que des d'aquí també recomanem l'escolta de cada edició de Guitarra, baix i bateria. La d'aquesta setmana la poden trobar vostès en aquest enllaç.

Wilko Johnson (1947-2022)

WILKO JOHNSON
(1947-2022)

La seva forma de tocar la guitarra va fer escola. Parlem d'un estil que bevia dels grans tòtems del blues elèctric però alhora s'avançava a la primera línia del punk i a tot allò que se'n va derivar. D'una tècnica que es servia únicament dels dits per fer tot allò que d'altres feien amb una pua, guanyant versatilitat i conjugant subtilesa i detallisme amb visceralitat i força bruta. Aquí tenim riffs com els de "Roxette", "All through the City" o "She Does It Right", aquell coet de rhythm & blues supersònic que perfectament podria fer de pont entre els Pretty Things i la generació del 77.

Ens ha deixat Wilko Johnson, guitarrista i membre fundador d'uns Dr. Feelgood que per a molts van deixar de tenir sentit el dia que ell en va sortir –mai ha quedat del tot clar si per voluntat pròpia o forçat pels seus companys; probablement no ho sabrem mai i, de fet, a aquestes alçades ja poc importa-. Pioner del pub rock, autèntica bèstia del rhythm & blues més genuïnament britànic i precursor del punk, també arquitecte d'allò que es va anomenar el so de Canvey Island. Dels Sex Pistols a Madness passant per The Jam, són incomptables les bandes que han citat els Feelgood com a influència cabdal.

Johnson va gravar els quatre primers àlbums del grup –"Down by the Jetty" (1975), "Malpractice" (1975), el directe "Stupidity" (1976) i "Sneakin' Suspicion" (1977)-, on ell mateix va compondre bona part del material. Però la seva trajectòria va molt més enllà. Membre ocasional dels Blockheads d'Ian Dury –amb els quals va enregistrar "Laughter" (1980), i dels quals va acabar fitxant Norman Watt-Roy per la seva pròpia banda solista-, va debutar en solitari el 1981 amb "Ice on the Motorway". Era l'inici d'una carrera per compte propi que arriba fins al notable "Blow Your Mind" (2018) i que inclou episodis tan destacables com "Going Back Home" (2014), el plàstic que va signar a mitges amb el seu bon amic Roger Daltrey de The Who.

El 2013 va donar la volta al món la notícia que li quedaven mesos de vida. El metge li havia diagnosticat un càncer terminal i la seva resposta va ser acomiadar-se des del seu hàbitat natural, l'escenari, tot fent una última gira plantejada a consciència. Finalment no es va produir el fatal desenllanç, i Johnson es va mantenir ben ferm i en plena forma al peu del canó, conservant tota la força que el caracteritzava i aquella actitud escènica tan seva –a casa nostra encara vam tenir ocasió de comprovar-ho en un parell d'ocasions: 27 de gener de 2016 al Teatre Apolo i 10 de febrer de 2019 a la sala Apolo, aquest darrer concert amb Jesse Dayton com a il·lustre artista convidat-. Ara sí, el seu cos ha dit prou. La llegenda perviurà, però se'l trobarà molt a faltar.

Jesse Dayton - "Mixtape Vol 1" (2019)

Bones notícies, que el nou llançament discogràfic de Jesse Dayton -el segon en el que portem d'any després del directe "On Fire in Nashville"- es presenti com el primer volum d'una sèrie que en conseqüència tindrà continuïtat. Un àlbum de versions en el millor sentit del terme, una desena de títols aliens als quals injecta Dayton el seu segell personal i intransferible. Originals de Jackson Browne, Neil Young o fins i tot The Cars -un "Just What I Needed" transformat en tot un exercici de hillbilly crepuscular-, despatxats a ritme de country, blues elèctric i corrosiu rock'n'roll. Qui vagi assistir el passat mes de febrer al concert que Dayton va oferir a la sala Apolo compartint cartell amb Wilko Johnson, agraïrà la inclusió en aquest plàstic de la pantanosa lectura de "Whole Lotta Rosie" (AC/DC) amb què ens va obsequiar aquella nit, així com un "She Does It Right" que fa justícia a l'original del propi Johnson. A destacar també la traslació cap a coordenades rockeres de "Bankrobber", un dub de The Clash que el texà aproxima a aquell "I Fought the Law" de Sonny Curtis versionat al seu dia per Joe Strummer i companyia. Tanca el disc un robust "State Trooper" (Bruce Springsteen), ideal per a acompanyar trajectes nocturns per carretera. Per cert, brillant el detall del cassette a la caràtula: tota una declaració de principis en temps d'streaming i similars.

Doble cartell amb lletres ben grans

Wilko Johnson, la nit passada a la sala Apolo.

WILKO JOHNSON + JESSE DAYTON

Sala Apolo, Barcelona

10 de febrer de 2019

El proper cop que Wilko Johnson i Jesse Dayton comparteixin escenari, faran bé els promotors de la gira de torn venent un cartell conjunt en lloc de presentar cap dels dos com l'artista convidat de l'altre. Un paper que va recaure la nit passada en un Dayton en pleníssimes facultats, que no tan sols va escalfar l'ambient a base de bé sinó que per moments va adquirir per mèrits propis la categoria d'artista principal. I no pas perquè Johnson oferís un mal concert, que no va ser el cas, sinó perquè Dayton va segellar una d'aquelles actuacions immaculades i memorables amb totes les lletres.

En tan sols tres quarts d'hora i acompanyat dels sempre oportuns Chris Rhoades (contrabaix) i Kevin Charney (bateria), el texà va conjugar les formes més bàsiques del rock'n'roll amb el blues de garrafa més visceral i, és clar, una concepció del country a mig camí dels outlaws dels 70 i els neotradicionalistes que en van prendre el relleu -al seu currículum hi conflueixen gegants com Johnny Cash, Willie Nelson, Waylon Jennings o Kris Kristofferson, poca broma-. Va sortir literalment a matar al ritme de "Daddy Was a Badass" i "Holy Ghost Rock N Roller", va encadenar el "Shake Your Hips" d'Slim Harpo amb el "Whole Lotta Rosie" d'AC/DC, i va tocar sostre amb una incendiària lectura marca de la casa del "May Have to Do It" de Mike Stinson.

Amb aquesta carta de benvinguda i el precedent de l'apoteòsic concert d'ara fa tres anys al Teatre Apolo, Johnson ho tenia francament difícil per a assolir unes expectatives que s'enfilaven fins a cotes gairebé estratosfèriques. I no les va acabar d'assolir, però tampoc va decebre en absolut. Amb les espatlles ben cobertes pels seus ja inseparables Dylan Howe (bateria) i Norman Watt Roy (baix), el de Canvey Island va encadenar pistes del flamant "Blow Your Mind" (2018) -la inicial "I Love the Way You Do", la hipnòtica "Take It Easy" o la robusta "Marihuana"- amb cites als dies de Dr. Feelgood -"Going Back Home", una accelerada "Roxette" o la celebrada "She Does It Right"- abans d'acomiadar-se, com ja és costum, amb una extensa recreació del "Bye Bye Johnny" de Chuck Berry. Encara en plena forma, malgrat una trajectòria vital intensa com ella mateixa.

Wilko Johnson i Jesse Dayton, dos bons motius per sortir de casa

Wilko Johnson - Foto Leif Laaksonen.

Impactant doble cartell i dos bons motius per sortir de casa, els que s'enfilaran aquest diumenge a l'escenari de la sala Apolo. WILKO JOHNSON i JESSE DAYTON, pilars respectivament del rhythm & blues més genuïnament britànic i del so Americana en les seves formes més crues i indòmites. Dir imprescindible és quedar-se curt.

Wilko Johnson i Jesse Dayton. El primer com a estrella principal i el segon com a artista convidat, si bé ens trobem davant d'una d'aquelles ocasions en què podríem parlar perfectament d'un cartell doble amb totes les lletres. Tant Johnson com Dayton són figures de primer ordre als seus respectius àmbits, el rhythm & blues més genuïnament britànic en el cas de Johnson i la vessant més crua i indòmita de la música d'arrels nord-americana en el cas de Dayton. Compartiran escenari aquest 10 de febrer en una sala Apolo que promet acollir una vetllada digna d'emmarcar-se.

Qui vagi assistir al concert que Wilko Johnson va oferir ara fa tres anys a la Ciutat Comtal, ja sap que l'actuació d'aquest diumenge suposa una cita amb un dels directes més potents i incontestables del circuit internacional. A qui s'ho vagi perdre i encara tingui dubtes, tan sols li cal contemplar un currículum dels que no deixen indiferent. Pioner del pub rock a les files dels històrics Dr. Feelgood, guitarrista ocasional dels Blockheads d'Ian Dury, il·lustre veterà del blues amb accent de Canvey Island i supervivent d'incomptables batalles, l'última un càncer a priori terminal que va acabar vencent amb escreix.

Johnson presentarà "Blow Your Mind" (2018), el seu primer disc amb material nou en tres dècades i tot un tractat de rhythm & blues elèctric i ben engreixat, despatxat a tota castanya i directe a l'estómac. Menció a part es mereix la base rítmica que el va acompanyar a l'estudi i li cobrirà les espatlles a l'Apolo, ni més ni menys que els seus ja inseparables Dylan Howe (bateria) i Norman Watt Roy (baix), dos monstres escènics de llarguíssim recorregut i veterans de bandes com Yes o els citats Blockheads.

Pel que fa a Dayton, ens trobem davant d'un referent del so Americana amb una trajectòria on conflueixen noms com els de Willie Nelson, Johnny Cash, Waylon Jennings, Eddie Spaghetti, John Doe o Rob Zombie. Amb aquest últim ha col·laborat en bandes sonores i fins i tot va arribar a interpretar un personatge a "Halloween II" (2009). A la resta els ha acompanyat tant a l'estudi com en directe. Connexions que en cap cas haurien d'eclipsar la sucosa discografia que el texà ha signat amb el seu propi nom. L'última mostra n'és el flamant "On Fire in Nashville" (2019), un àlbum en directe que captura Dayton al seu hàbitat natural i un boníssim reclam per anar obrint boca de cara a la cita del diumenge.

Previsions per al 2019

Wilko Johnson.

Deerhunter, Juliana Hatfield, Sharon Van Etten, Steve Gunn, Jessica Pratt, Cass McCombs, Mercury Rev, Weezer, Amanda Palmer, Lambchop i els Flaming Lips són tan sols alguns dels artistes que han anunciat nou disc de cara a aquest 2019 que tot just comença. També s'ha parlat d'un nou àlbum en solitari de Bruce Springsteen, si bé la rumorologia que arriba des de New Jersey apunta que el Boss estaria treballant a l'estudi amb personal de The E Street Band. Un llançament que sens dubte promet emocions fortes és l'imminent disc de retorn de la formació clàssica de Meat Puppets, un "Dusty Notes" que veurà la llum durant el mes de març. Encara en l'àmbit dels retorns, Stray Cats han anunciat nou treball d'estudi i gira per aquest any, però sembla que a casa nostra no els podrem veure fora de l'àmbit festivaler -una llàstima-. A curt termini, és recomanable no deixar escapar les actuacions de Wilko Johnson i Jesse Dayton a la sala Apolo (10 de feberer,)  i de Kristin Hersh al Minifestival de Música Independent (9 de febrer).

Wilko Johnson - "Blow Your Mind" (2018)

La paraula supervivent aplicada a l'àmbit musical ha adquirit una dimensió pràcticament inèdita després dels últims episodis vitals de Wilko Johnson. Un càncer terminal que havia d'emportar-se'l a l'altre barri en qüestió de mesos, una gira de comiat amb totes les lletres, un disc a mitges amb Roger Daltrey -"Going Back Home" (2014)- que sempre havia volgut fer i que era aleshores o mai, i al final va resultar que el guitarrista britànic va vèncer el càncer amb la mateixa força amb què sol abanderar el blues elèctric amb denominació d'origen Canvey Island. "Blow Your Mind" (2018) és el seu primer disc després de la tempesta, i si bé és cert que els citats esdeveniments han acabat influint de forma puntual en el terreny líric, també ho és que musicalment ens trobem el Johnson de sempre. Potser més pantanós que de costum i amb una certa tendència al funk ric en greixos (sobretot en talls com "Tell Me One More Thing" o la inicial "Beauty"), però qui vulgui altes dosis de blues visceral, boogie hipnòtic i rock directe a l'estómac també les trobarà en pistes com "Marijuana", "That's the Way I Love You" o "It Don't Have to Give You the Blues". Molta atenció també a aquesta animalada en el millor dels sentits que és "Slamming", un frenètic instrumental que acomiada el disc per la porta gran i a ritme de salvatge jump blues. Wilko is back!

Quan el rock'n'roll obra miracles

WILKO JOHNSON

Teatre Apolo, Barcelona

27 de gener de 2016

Quina animalada, senyors, quina animalada. En el millor dels sentits, però quina senyora animalada. I quin luxe, si m'ho permeten. Una hora i vint minuts en companyia d'un dels trios més directes, salvatges i viscerals que circulen pels escenaris a data d'avui. Perquè al cartell s'anunciava la presència de Wilko Johnson i efectivament va ser el fundador de Dr. Feelgood l'estrella més absoluta de la nit, però la base rítmica que li cobria les espatlles -Dylan Howe a la bateria i Norman Watt Roy al baix, dues bèsties escèniques de llarga trajectòria i maneres més que contrastades- no es va quedar enrere. Anant a totes com un gegant de tres caps, van posar la directa de bon principi i no van oferir cap mena de treva fins que es van acomiadar tot citant a Chuck Berry amb "Bye Bye Johnny", ja amb tota la platea dempeus i el personal de les primeres files donant-ho tot a peu d'escenari.

Entre un instant i l'altre havíem estat testimonis d'un d'aquells miracles que només el rock'n'roll pot obrar. El de tres il·lustres veterans conjugant dècades d'experiència amb les ganes i l'empenta del primer dia. El de l'ofici demostrat, defensat i dignificat amb urgència, nervi i suor. El d'un Johnson que, havent deixat enrere un càncer terminal, encara toca la guitarra com ningú més i es mou per l'escenari com qui no sent passar el temps. El de qui pot presumir de perles com "Roxette", "Everybody's Carrying a Gun", "Paradise" o "She Does It Right" tot servint-les al respectable l'una darrere l'altra, sense presentacios ni floritures, tan sols una rascada a les sis cordes per a indicar el to de la següent cançó i avall que fa baixada. Quina animalada, senyors, quina senyora animalada. I quin luxe, poder contemplar de prop miracles com aquest.

Recomanació: Wilko Johnson a Barcelona

Si en aquesta Barcelona on tothom és autèntic existís una veritable passió pel rock'n'roll, el proper 27 de gener hi hauria cues i fins i tot bufetades per entrar al Teatre Apolo. I és que una visita de Wilko Johnson a la Ciutat Comtal suposa una ocasió única per a veure de prop i des d'aquestes latituds un dels pilars d'allò que es va anomenar pub rock, a més de precursor del punk, visceral mestre de les sis cordes i bèstia incomparable del rhythm & blues més animal. Un dels fundadors d'aquells Dr. Feelgood que gairebé haurien d'haver plegat tan bon punt ell va ingressar a les files dels Blockheads d'Ian Dury. Per desesperació de Pete Townshend, el guitarrista que més bé ha sabut treure al llarg dels darrers anys el millor de Roger Daltrey en un estudi de gravació -com a mostra, aquell tros de disc que és "Going Back Home" (2014)-. I per si encara no n'hi hagués prou, un home que ha viatjat a l'infern (o gairebé) i n'ha tornat, deixant enrere una malaltia que se li havia diagnosticat letal i sense cura possible. Vindrà acompanyat de Norman Watt Roy (baix) i Dylan Howe (bateria), músics amb tant recorregut com ofici i veterans de formacions com els propis Blockheads. Dit això, només em cal recordar-los que la música sempre sona millor en directe que en cap pantalla -i qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

L'In-Edit descobreix el seu cartell

Wilko Johnson.

A principis de 2013, Wilko Johnson va anunciar que patia un càncer terminal i que li quedava menys d’un any de vida. Ho va fer sense plorar i amb la serenor de qui ha aprofitat bé el seu temps en aquest món. I seguidament va iniciar una gira britànica que havia de ser l’última. Els concerts es van dur a terme sense problemes, la seva esperança de vida augmentava amb comptagotes i es van anar afegint dates a la que possiblement hagi estat la gira més emotiva de la història del rock’n’roll. I al final, va Johnson i se’n surt, derrotant la malaltia amb la mateixa convicció amb què havia establert les bases del pub rock des de les files de Dr. Feelgood.

La de Johnson, narrada per tot un Julien Temple sota el títol de “The Ecstasy of Wilko Johnson”, serà una de les històries que es presentaran enguany en el marc de Beefeater In-Edit. El festival que tardor rere tardor fa de Barcelona un dels epicentres internacionals del cinema documental de temàtica musical, i que celebrarà la seva tretzena edició del 29 d’octubre al 8 de novembre en diversos cinemes de la Ciutat Comtal. Un altre dels plats forts del cartell, vinculat també a la malaltia patida per un artista però sobretot al seu esperit de superació, serà “Home Again”. El dia a dia en imatges del procés de recuperació dut a terme per Edwyn Collins després del doble infart cerebral que va estar a punt de costar-li la vida ara fa cosa de deu anys.

Però n’hi haurà més, molt més. A falta de concretar-se la totalitat del cartell, l’organització del certamen ha donat a conèixer aquesta setmana bona part d’una programació on també hi seran presents noms com els de The Who, The Residents, Chavela Vargas -amb “El ruiseñor y la noche”, cinta que explora la devoció de la cantant mexicana per l’obra de Federico García Lorca– o The Damned. Aquests últims, pioners absoluts del punk britànic i padrins del rock gòtic, protagonitzen “Don’t You Wish that We Were Dead”, un dels documentals musicals més aplaudits d’aquest 2015 al Regne Unit.

Originalment publicat a Brubaker.

Ocells volant sota la llum del sol

Emotiva, molt emotiva, l'entrevista que el director d'Uncut, Allan Jones, va mantenir el passat 4 de febrer amb Wilko Johnson -publicada a l'edició d'abril de la revista britànica-. Una entrevista que possiblement sigui l'última que arribi a concedir l'exguitarrista de Dr. Feelgood, a qui es va diagnosticar mesos enrere un càncer terminal. "El metge em va dir 'És un càncer i no es pot operar'. El meu fill es va enfonsar. Jo estava molt tranquil. Vaig assentir i vaig dir 'D'acord'". Conscient que li queda menys d'un any de vida, Johnson parla de la malaltia, d'una frenètica trajectòria vital i artística, de com mai va arribar a reconciliar-se amb Lee Brilleaux, i d'uns plans de futur que inclouen enregistrar un darrer disc i realitzar una gira de comiat pel Regne Unit. Sense rendir-se i vivint cada gota que li queda de vida de la manera que millor ho sap fer, enganxat a una guitarra que encara fa saltar espurnes. "M'he adonat que no hi ha res de què penjar-se, perquè el passat, el present i el futur no importen en absolut. Camines pel carrer amb un formigueig constant a l'estómac i et sents totalment viu. T'adones de cada petit detall -cada ocell volant sota la llum del sol, qualsevol cosa- i sents una calma absoluta. De vegades tot plegat em provoca eufòria". Ignoro quina devia ser la reacció de Jones a l'escoltar aquestes paraules en boca del propi Johnson, però els asseguro que arribo a ser jo qui condueix l'entrevista i en aquell precís instant em desfaig. Dit això, m'agradaria dedicar aquesta actualització i els meus millors desitjos a Wilko Johnson.