Wilko Johnson (1947-2022)

WILKO JOHNSON
(1947-2022)

La seva forma de tocar la guitarra va fer escola. Parlem d'un estil que bevia dels grans tòtems del blues elèctric però alhora s'avançava a la primera línia del punk i a tot allò que se'n va derivar. D'una tècnica que es servia únicament dels dits per fer tot allò que d'altres feien amb una pua, guanyant versatilitat i conjugant subtilesa i detallisme amb visceralitat i força bruta. Aquí tenim riffs com els de "Roxette", "All through the City" o "She Does It Right", aquell coet de rhythm & blues supersònic que perfectament podria fer de pont entre els Pretty Things i la generació del 77.

Ens ha deixat Wilko Johnson, guitarrista i membre fundador d'uns Dr. Feelgood que per a molts van deixar de tenir sentit el dia que ell en va sortir –mai ha quedat del tot clar si per voluntat pròpia o forçat pels seus companys; probablement no ho sabrem mai i, de fet, a aquestes alçades ja poc importa-. Pioner del pub rock, autèntica bèstia del rhythm & blues més genuïnament britànic i precursor del punk, també arquitecte d'allò que es va anomenar el so de Canvey Island. Dels Sex Pistols a Madness passant per The Jam, són incomptables les bandes que han citat els Feelgood com a influència cabdal.

Johnson va gravar els quatre primers àlbums del grup –"Down by the Jetty" (1975), "Malpractice" (1975), el directe "Stupidity" (1976) i "Sneakin' Suspicion" (1977)-, on ell mateix va compondre bona part del material. Però la seva trajectòria va molt més enllà. Membre ocasional dels Blockheads d'Ian Dury –amb els quals va enregistrar "Laughter" (1980), i dels quals va acabar fitxant Norman Watt-Roy per la seva pròpia banda solista-, va debutar en solitari el 1981 amb "Ice on the Motorway". Era l'inici d'una carrera per compte propi que arriba fins al notable "Blow Your Mind" (2018) i que inclou episodis tan destacables com "Going Back Home" (2014), el plàstic que va signar a mitges amb el seu bon amic Roger Daltrey de The Who.

El 2013 va donar la volta al món la notícia que li quedaven mesos de vida. El metge li havia diagnosticat un càncer terminal i la seva resposta va ser acomiadar-se des del seu hàbitat natural, l'escenari, tot fent una última gira plantejada a consciència. Finalment no es va produir el fatal desenllanç, i Johnson es va mantenir ben ferm i en plena forma al peu del canó, conservant tota la força que el caracteritzava i aquella actitud escènica tan seva –a casa nostra encara vam tenir ocasió de comprovar-ho en un parell d'ocasions: 27 de gener de 2016 al Teatre Apolo i 10 de febrer de 2019 a la sala Apolo, aquest darrer concert amb Jesse Dayton com a il·lustre artista convidat-. Ara sí, el seu cos ha dit prou. La llegenda perviurà, però se'l trobarà molt a faltar.

Quan el rock'n'roll obra miracles

WILKO JOHNSON

Teatre Apolo, Barcelona

27 de gener de 2016

Quina animalada, senyors, quina animalada. En el millor dels sentits, però quina senyora animalada. I quin luxe, si m'ho permeten. Una hora i vint minuts en companyia d'un dels trios més directes, salvatges i viscerals que circulen pels escenaris a data d'avui. Perquè al cartell s'anunciava la presència de Wilko Johnson i efectivament va ser el fundador de Dr. Feelgood l'estrella més absoluta de la nit, però la base rítmica que li cobria les espatlles -Dylan Howe a la bateria i Norman Watt Roy al baix, dues bèsties escèniques de llarga trajectòria i maneres més que contrastades- no es va quedar enrere. Anant a totes com un gegant de tres caps, van posar la directa de bon principi i no van oferir cap mena de treva fins que es van acomiadar tot citant a Chuck Berry amb "Bye Bye Johnny", ja amb tota la platea dempeus i el personal de les primeres files donant-ho tot a peu d'escenari.

Entre un instant i l'altre havíem estat testimonis d'un d'aquells miracles que només el rock'n'roll pot obrar. El de tres il·lustres veterans conjugant dècades d'experiència amb les ganes i l'empenta del primer dia. El de l'ofici demostrat, defensat i dignificat amb urgència, nervi i suor. El d'un Johnson que, havent deixat enrere un càncer terminal, encara toca la guitarra com ningú més i es mou per l'escenari com qui no sent passar el temps. El de qui pot presumir de perles com "Roxette", "Everybody's Carrying a Gun", "Paradise" o "She Does It Right" tot servint-les al respectable l'una darrere l'altra, sense presentacios ni floritures, tan sols una rascada a les sis cordes per a indicar el to de la següent cançó i avall que fa baixada. Quina animalada, senyors, quina senyora animalada. I quin luxe, poder contemplar de prop miracles com aquest.

Recomanació: Wilko Johnson a Barcelona

Si en aquesta Barcelona on tothom és autèntic existís una veritable passió pel rock'n'roll, el proper 27 de gener hi hauria cues i fins i tot bufetades per entrar al Teatre Apolo. I és que una visita de Wilko Johnson a la Ciutat Comtal suposa una ocasió única per a veure de prop i des d'aquestes latituds un dels pilars d'allò que es va anomenar pub rock, a més de precursor del punk, visceral mestre de les sis cordes i bèstia incomparable del rhythm & blues més animal. Un dels fundadors d'aquells Dr. Feelgood que gairebé haurien d'haver plegat tan bon punt ell va ingressar a les files dels Blockheads d'Ian Dury. Per desesperació de Pete Townshend, el guitarrista que més bé ha sabut treure al llarg dels darrers anys el millor de Roger Daltrey en un estudi de gravació -com a mostra, aquell tros de disc que és "Going Back Home" (2014)-. I per si encara no n'hi hagués prou, un home que ha viatjat a l'infern (o gairebé) i n'ha tornat, deixant enrere una malaltia que se li havia diagnosticat letal i sense cura possible. Vindrà acompanyat de Norman Watt Roy (baix) i Dylan Howe (bateria), músics amb tant recorregut com ofici i veterans de formacions com els propis Blockheads. Dit això, només em cal recordar-los que la música sempre sona millor en directe que en cap pantalla -i qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.