Contemporanis de Brian Wilson

Els Beach Boys (Brian Wilson, segon per l'esquerra)
en una imatge promocional de "Pet Sounds".

Per a molts habituals del Primavera Sound, el fet de baixar en tramvia per la Diagonal en direcció al Fòrum suposa una mena de ritual tan primaveral com les caminades d'un escenari a un altre o les cues a l'hora d'intercanviar abonaments per polseres. El dissabte a la tarda jo mateix vaig seguir aquest ritual mitja hora abans de presenciar la interpretació íntegra de "Pet Sounds" (1966) a càrrec del mateix Brian Wilson. Un concert que aplegaria públic de totes les edats i condicions i cap al qual es devia adreçar bona part del passatge que m'envoltava en aquell tramvia. Forasters, autòctons, joves, no tan joves, nens, clàssics, moderns, curiosos, erudits, pares, mares, fills, barbuts, afeitats... La fauna que omplia el vagó era tan heterogènia com les multituds que han desfilat pel Parc del Fòrum al llarg del passat cap de setmana.

I malgrat tot o potser precisament per això mateix, el que més em va cridar l'atenció va ser la presència al meu costat de dos matrimonis de la tercera edat, veïns d'algun dels barris connectats pel tramvia i segurament usuaris diaris d'un mitjà de transport que la resta només fem servir quan ens toca anar al Fòrum. El primer matrimoni l'integraven un home i una dona que parlaven el castellà amb accent andalús, probablement arribats a Barcelona durant alguna de les onades migratòries del segle passat. Els integrants del segon matrimoni, en canvi, eren catalans de tota la vida que parlaven la llengua de Ramon Llull amb un accent marcadament barceloní -el de Joan Capri, per entendre'ns-. I tant els uns com els altres semblaven prendre's amb prou filosofia i bon humor el fet d'haver de compartir el seu espai vital i quotidià amb unes multituds que desapareixerien del barri -i de la ciutat- tan bon punt Dj Coco hagués oficiat la seva tradicional sessió de cloenda a les sis de la matinada.

Ben pensat, si em va cridar l'atenció la presència d'aquells dos matrimonis va ser perquè tots els seus integrants rondaven la setantena -com el propi Wilson, que aquest mes de juny farà 74 anys-. La qual cosa vol dir que devien tenir uns vint anys quan "Pet Sounds" va veure la llum i que havien viscut la seva adolescència mentre els Beach Boys eren la banda adolescent per excel·lència al món occidental. Però ja se sap, la costa californiana sempre ha estat molt lluny del litoral barceloní, i és molt probable que les inquietuds d'aquells quatre ancians en ple estiu de 1963 tinguessin poca cosa a veure amb el surf, els woodies i tot l'imaginari arribat des de l'altre costat de l'Atlàntic. Ignoro si cap d'ells sap qui és Brian Wilson o si els diu res el nom de Beach Boys, i m'atreviria a dir que mai han arribat a escoltar "Pet Sounds". Però malgrat tot allà es trobaven, aliens al fenomen Primavera i compartint un vagó de tramvia amb gent de tot el món vinguda a Barcelona per a refermar la vigència de la que hauria d'haver estat la música de la seva adolescència. Les voltes que pot fer la vida.

Primavera Sound 2016 (4)

PRIMAVERA SOUND 2016

Parc del Fòrum, Barcelona

4 de juny de 2016

"Pet Sounds" (1966) és un d'aquells àlbums que il·lustren la freqüent manca d'acord entre crítica i públic. La primera el va aclamar tan bon punt el plàstic va veure la llum i el considera gairebé de forma unànime com el millor disc de la història. El segon no el va saber entendre al seu moment, donant l'esquena a uns Beach Boys de qui només s'esperava himnes surfers i convertint "Pet Sounds" en un inesperat fracàs comercial. Ja se sap, les veritats no solen ser absolutes i la raó sovint es troba repartida entre postures oposades, però en el cas que ens ocupa sembla que la crítica anava força més ben encaminada que el públic. Mig segle després de la seva edició, l'obra mestra de BRIAN WILSON no tan sols ha resultat ser un dels discos més influents de tots els temps sinó que és capaç d'aplegar milers d'ànimes de múltiples generacions quan el seu autor l'interpreta en directe.

Ahir ho va fer a l'esplanada gran del Fòrum, en el marc de la gira que commemora el cinquantè aniversari del disc en qüestió i sota un cel enterenyinat, com si el clima hagués volgut participar d'un cançoner que va trencar amb els paisatges assolellats marca de la casa per a abordar el dubte existencial i la fi de la innocència. Wilson el va repassar de cap a peus, amb una banda on destacava la presència dels també exBeach Boys Al Jardine i Blondie Chaplin, i presumint d'un millor estat de forma que quan va actuar al Poble Espanyol els anys 2005 i 2012 -en els marcs de les gires de presentació d'"Smile" (2004) i de celebració del cinquantè aniversari dels Beach Boys, respectivament-. Mantenia aquella mirada eternament trista i el seu cos restava estàtic quan no tocava el piano, cert, però la seva actitud va ser molt més comunicativa que en les anteriors visites. Wilson hi era ahir en cos i ànima, presentant cada cançó amb tot l'entusiasme del món, celebrant en veu alta la solvència dels músics que l'acompanyaven i fins i tot atrevint-se a adreçar-se al respectable en castellà.

Tota una cerimònia iniciada amb l'arpegi de "Wouldn't It Be Nice", coronada amb passatges tan celebrats com "God Only Knows" i justificada per la presència al repertori de perles com "You Still Believe in Me", "I Know There's an Answer" o "Here Today". Que després de la final "Caroline, No" caigués "Good Vibrations" tenia tota la lògica del món. Ara bé, la gran incògnita era tot allò que vindria a continuació: ni més ni menys que "Surfer Girl" i "Don't Worry Baby". La cosa podria haver seguit amb "Little Deuce Coupe", "All Summer Long" o "Surfin' Safari", però Wilson va preferir jugar-se-la tot versionant el "Monster Mash" de Bobby Pickett i revisant el fons d'armari amb dues joies de la mida de "Wild Honey" i "Sail On, Sailor", ambdues cantades per Chaplin. I aleshores sí, la traca final: "California Girls", "Help Me, Rhonda", "Surfin' USA" i "Fun, Fun, Fun" inundant el Fòrum mentre el respectable ballava al ritme de la història.

També PJ HARVEY va interpretar un disc (gairebé) sencer en aquell mateix escenari, si bé en el seu cas es tractava d'una obra recent. Un "The Hope Six Demolition Project" (2016) que es postula com un dels grans títols del present exercici i del qual tan sols va quedar fora "Near the Memorials to Vietnam and Lincoln". Va entrar en matèria amb "Chain of Keys" i va lliurar de cop cinc peces de l'àlbum en qüestió abans d'acostar-se al seu predecessor, aquell "Let England Shake" (2011) que ja l'havia portat als escenaris primaverals ara fa cinc anys. D'aquella visita es manté el rerefons bèl·lic d'un repertori en clara clau de present -tan sols "When Under Ether", "50ft Queenie", "Down by the Water" i una pantanosa "To Bring You My Love" van alterar el guió-, si bé la posada en escena canvia les tonalitats blanques per la foscor estructural. A destacar la solvència d'una banda amb sospitosos habituals com John Parish o Mick Harvey i, sobretot, l'enorme presència d'una Harvey més mística que de costum. Un dels grans moments del festival, sens dubte.

Amb Cronos com a únic component original però intacta tota la mala llet del primer dia, VENOM van alternar composicions recents amb els clàssics que un bon dia van donar forma i fins i tot nom a corrents com el thrash, l'speed o el black metal. Tota una demostració de força, ràbia elevada al cub i musculatura metàl·lica al mateix escenari que hores abans havien trepitjat Los Chichos: de seguida s'ha dit. DRIVE LIKE JEHU van posar tota la carn a la graella i es van reivindicar com a bèsties gairebé fundacionals del post-hardcore amb nervi, sang i moltíssima suor. Com si mai se n'haguessin anat i celebrant un il·lustre passat sense ànim de nostàlgia, els de San Diego van brindar un passi per a emmarcar i recordar durant molt de temps. I JULIA HOLTER va traçar amb el seu pop hipnòtic i nocturn tot un oasi d'elegant serenor en un entorn tan frenètic com pot arribar a ser el del Parc del Fòrum un cop passada la mitjanit.

Mig segle de "Blonde on Blonde" i "Pet Sounds"

Tal dia com avui de fa 50 anys es posaven a la venda dos dels discos més influents, definitius i inqüestionables que mai s'han arribat a produir: "Blonde on Blonde" de Bob Dylan i "Pet Sounds" dels Beach Boys -de seguida s'ha dit-. Dos àlbums referencials tant al seu moment com encara en l'actualitat, dos monuments sonors que resumien diverses dècades (i fins i tot segles) d'història de la música popular i a la vegada establien nous punts de partida per a tot allò que vindria a continuació. Dues coordenades en l'espaitemps on confluïen diversos fils històrics i a partir dels quals se'n desencadenarien de nous. I dues obres capitals per cortesia de dos visionaris -el propi Dylan en el primer cas, Brian Wilson en el segon- a qui la història ha portat per diferents camins.

Per a Dylan, "Blonde on Blonde" va suposar un esglaó més -potser el més important- en una trajectòria que, amb els seus alts i baixos, mai ha mirat enrere i gairebé sempre ha avançat al marge de tot i de tothom. Per a Wilson, en canvi, "Pet Sounds" va marcar un cim creatiu i a la vegada l'inici d'una deriva d'on mai ha acabat de tornar. D'altra banda, mentre el californià commemora aquest cinquantè aniversari interpretant "Pet Sounds" en la seva integritat i amb el suport d'un vell conegut com és Al Jardine -ho podrem comprovar d'aquí a poques setmanes en el marc del Primavera Sound 2016-, el de Minnesota segueix anant a la seva, fent allò que li ve de gust sense pensar en aniversaris ni efemèrides, i presumint més de present que de passat -de les vint peces que va interpretar encara no fa ni un any a Barcelona, tan sols cinc eren anteriors al canvi de segle-. Són dues maneres diferents de fer i d'entendre la música, que cadascú es quedi amb la que li agradi més i deixem els debats per una altra ocasió.

I sí, ja sé que la data oficial de sortida de "Blonde on Blonde" no està del tot clara. Que malgrat existir un ampli consens al voltant d'aquell 16 de maig de 1966, hi ha fonts que apunten a finals de juny o fins i tot principis de juliol del mateix any com el moment en què l'àlbum va veure la llum. M'és igual. La idea que "Pet Sounds" i "Blonde on Blonde" sortíssin el mateix dia no tan sols em sedueix: em sembla una bonica metàfora d'aquell moment històric en què artistes que ara anomenaríem comercials evitaven les fórmules en lloc de seguir-les al peu de la lletra. Per tant, m'apunto al consens i convido tothom a celebrar aquest mig segle per partida doble. Que sonin ben fort.

***ESMENA (16 de maig de 2026): Una actualització de les dades confirma que "Pet Sounds" efectivament va veure la llum el 16 de maig de 1966, però "Blonde on Blonde" va sortir a finals de juny del mateix 1966, concretament el dia 20. Per tant, els dos discos no van sortir el mateix dia. En tot cas, la metàfora apuntada al moment d'escriure aquest article segueix sent bonica.