Jon Povey (1942-2023)

JON POVEY
(1942-2023)

La trajectòria dels Pretty Things va estar marcada per la mala sort. Un dels combos més salvatges, genuïns i originals del rhythm & blues britànic dels 60, pilar del rock psicodèlic que es va consolidar durant la segona meitat de la mateixa dècada i actor de pes del rock més incorruptible a partir d'aleshores, el grup encapçalat per Phil May i Dick Taylor hauria merescut molt més reconeixement de l'obtingut. És clar que el seu estatus gairebé de culte els va permetre tocar sempre de peus a terra i mantenir-se fidels a ells mateixos.

No van omplir mai estadis, però en canvi van lliurar en ple segle XXI obres tan rodones com "Balboa Island" (2007). Com aquest disc és com haurien d'haver sonat els Stones aleshores, va escriure al seu dia un crític musical britànic. I qui ho volgués entendre ho va fer a la primera. Si ara fa pràcticament tres anys justos perdíem a May, el seu vocalista, aquesta setmana ens hem hagut d'acomiadar de qui va ser-ne el teclista durant bona part de la seva trajectòria, Jon Povey.

Hi va entrar just a temps de gravar "Emotions" (1967), el tercer àlbum de la banda i l'inici de la seva escalada psicodèlica. Va participar a les sessions d'obres capitals com "S.F. Sorrow" (1968) –considerat com un dels primers exemples d'òpera rock- o "Parachute" (1970). I malgrat ser intermitent la seva presència a la formació al llarg de les dècades, va enregistrar tots els discos fins al citat "Balboa Island". Després va deixar el grup. Ha mort a l'edat de 80 anys.

The Pretty Things - "Bare as Bone, Bright as Blood" (2020)

Diuen que els vells bluesmen mai es retiren, que només saben abandonar aquest món amb les botes ben posades i dedicats en cos i ànima a la seva vocació. I "Bare as Bone, Bright as Blood" (2020, Madfish), el primer disc pòstum dels irrepetibles Pretty Things, vindria a refermar aquesta afirmació tot sortint del forn quan encara no fa ni mig any que ens va deixar Phil May. Ja podien els londinencs presentar la celebradíssima gira que van dur a terme ara fa dos anys com el seu comiat oficial, que tan bon punt van baixar dels escenaris no van poder evitar tornar a l'estudi a facturar una obra que hauria pogut obrir una nova etapa a la trajectòria del combo encapçalat per May i Dick Taylor.

El plàstic en qüestió és una col·lecció de versions acústiques de clàssics del blues i altres registres perifèrics. Un reconeixement a les arrels del combo i un format que remet als interludis de la citada gira en què May i Taylor rebaixaven revolucions i tocaven blues tal i com ho havien fet abans d'esdevenir la banda més punk de la dècada dels 60. El repertori triat és magnànim i alterna clàssics de Muddy Waters, Willie Dixon o Robert Johnson amb lectures de títols tan inesperats com "The Devil Had a Hold on Me" (Gillian Welch) o "Redemption Day" (Sheryl Crow). Tot plegat, sense perdre la coherència en cap moment. I destapant un vessant fins ara poc conegut d'un dels grans exponents del blues més elèctric i genuïnament britànic. Molt més que un digne epitafi.

Phil May (1944-2020)

Foto Michael Putland / Getty Images.

PHIL MAY

(1944-2020)

Quan els Pretty Things van publicar "Balboa Island" l'any 2007, un crític britànic va escriure que aquell disc sonava tal i com se suposava que ho haurien d'haver fet els Rolling Stones a aquelles alçades. Les comparacions entre la banda que encapçalava Phil May i Ses Satàniques Majestats havien estat gairebé una constant des dels inicis d'ambdues formacions en una Londres, la de la primera meitat dels 60, on el blues sonava a tota castanya al mateix temps que el rock tal i com el coneixem començava a prendre forma.

Ja durant aquells dies, els Pretty Things no tan sols eren reconeguts per una aproximació al rhythm & blues molt més elèctrica i visceral que la dels seus cosins més o menys propers –recordem que Dick Taylor, fundador de la banda juntament amb el propi May, havia militat en una primeríssima formació dels Stones-, sinó també per portar els cabells més llargs de la Swinging London. Detalls que no acabaven d'agradar a l'entorn stonià, fins al punt que el propi management de Mick Jagger i companyia va arribar a pressionar un popular espai televisiu perquè els censurés.

De la mateixa manera que ho va fer el conjunt de l'escena musical durant la segona meitat dels 60, i després d'haver obsequiat la parròquia mod amb himnes tan incontestables i irresistibles com "Midnight to Six Man", els Pretty Things van deixar enrere els blues frenètic dels seus inicis per abraçar l'ampli ventall expressiu de la revolució psicodèlica, arribant a signar amb "S.F. Sorrow" (1968) el que es considera com un dels primers discos conceptuals de la història del rock.

Reivindicats per David Bowie durant els 70 –endevinin a qui s'adreçava la cançó "Oh! You Pretty Things"-, els londinencs van seguir lliurant obres tan notables com "Parachute" (1970), però la seva flama es va anar apagant al llarg de la dècada i els 80 i 90 esdevindrien anys d'anades i vingudes, i de  travessies pel desert. Assumida la seva condició de banda de culte, van ser capaços de lliurar en ple segle XXI una obra tan rodona com el citat "Balboa Island". Van dir adéu l'any 2018 després d'una extensa gira de comiat que els havia portat per enèsima ocasió als nostres escenaris.

May ens deixava ahir a l'edat de 75 anys, per complicacions derivades d'una intervenció quirúrgica. Adéu a l'ànima d'una de les bandes més irrepetibles de la història de la música pop, també a una de les veus més salvatges i genuïnes del blues i el rock londinencs de les passades cinc dècades i mitja.