Diuen que els vells bluesmen mai es retiren, que només saben abandonar aquest món amb les botes ben posades i dedicats en cos i ànima a la seva vocació. I "Bare as Bone, Bright as Blood" (2020, Madfish), el primer disc pòstum dels irrepetibles Pretty Things, vindria a refermar aquesta afirmació tot sortint del forn quan encara no fa ni mig any que ens va deixar Phil May. Ja podien els londinencs presentar la celebradíssima gira que van dur a terme ara fa dos anys com el seu comiat oficial, que tan bon punt van baixar dels escenaris no van poder evitar tornar a l'estudi a facturar una obra que hauria pogut obrir una nova etapa a la trajectòria del combo encapçalat per May i Dick Taylor.
El plàstic en qüestió és una col·lecció de versions acústiques de clàssics del blues i altres registres perifèrics. Un reconeixement a les arrels del combo i un format que remet als interludis de la citada gira en què May i Taylor rebaixaven revolucions i tocaven blues tal i com ho havien fet abans d'esdevenir la banda més punk de la dècada dels 60. El repertori triat és magnànim i alterna clàssics de Muddy Waters, Willie Dixon o Robert Johnson amb lectures de títols tan inesperats com "The Devil Had a Hold on Me" (Gillian Welch) o "Redemption Day" (Sheryl Crow). Tot plegat, sense perdre la coherència en cap moment. I destapant un vessant fins ara poc conegut d'un dels grans exponents del blues més elèctric i genuïnament britànic. Molt més que un digne epitafi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada