(1942-2023)
La trajectòria dels Pretty Things va estar marcada per la mala sort. Un dels combos més salvatges, genuïns i originals del rhythm & blues britànic dels 60, pilar del rock psicodèlic que es va consolidar durant la segona meitat de la mateixa dècada i actor de pes del rock més incorruptible a partir d'aleshores, el grup encapçalat per Phil May i Dick Taylor hauria merescut molt més reconeixement de l'obtingut. És clar que el seu estatus gairebé de culte els va permetre tocar sempre de peus a terra i mantenir-se fidels a ells mateixos.
No van omplir mai estadis, però en canvi van lliurar en ple segle XXI obres tan rodones com "Balboa Island" (2007). Com aquest disc és com haurien d'haver sonat els Stones aleshores, va escriure al seu dia un crític musical britànic. I qui ho volgués entendre ho va fer a la primera. Si ara fa pràcticament tres anys justos perdíem a May, el seu vocalista, aquesta setmana ens hem hagut d'acomiadar de qui va ser-ne el teclista durant bona part de la seva trajectòria, Jon Povey.
Hi va entrar just a temps de gravar "Emotions" (1967), el tercer àlbum de la banda i l'inici de la seva escalada psicodèlica. Va participar a les sessions d'obres capitals com "S.F. Sorrow" (1968) –considerat com un dels primers exemples d'òpera rock- o "Parachute" (1970). I malgrat ser intermitent la seva presència a la formació al llarg de les dècades, va enregistrar tots els discos fins al citat "Balboa Island". Després va deixar el grup. Ha mort a l'edat de 80 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada