R.I.P. Fred Dellar

Fred Dellar, gran coneixedor i difusor de la història de la música pop.

Ens ha deixat Fred Dellar, veterà i referent d'aquell periodisme musical que encara prioritza la profunditat a la immediatesa. Llegir-lo a les pàgines de revistes com Mojo, NME o Q era com assistir a una lliçó magistral. Tenia un coneixement gairebé enciclopèdic, en el millor dels sentits, de la història de la música pop. Sabien vostès que a finals dels 70 es va editar un disc de versions dels Sex Pistols, signat per uns tals Los Punk Rockers que, sembla ser, eren ni més ni menys que Asfalto? Jo me'n vaig assabentar fa pocs mesos a través de la seva secció 'Ask Fred' a la citada Mojo. I és tan sols un dels múltiples exemples que podria citar. Sense ell, llegir aquesta revista ja no serà el mateix.

Paul Heaton ofereix suport a la plantilla de Q

Paul Heaton.

Hi ha la gent a qui li agrada presumir públicament de les seves bones accions per allò de fer bullir l'olla. I després hi ha les persones que es limiten a dur a terme aquestes bones accions de forma discreta, sense perseguir cap mena de publicitat i amb l'únic afany de ser coherents amb elles mateixes. En aquest segon grup hi podria encaixar perfectament Paul Heaton, que no tan sols porta quatre dècades i mitja fomentant la consciència social a través de les seves cançons, sinó que tan sovint com pot procura passar de les paraules als fets.

Aquesta setmana s'ha sabut que Heaton va realitzar mesos enrere una donació econòmica a l'editorial que publicava la revista Q. Ho va fer al conèixer-se la notícia que la veterana capçalera musical deixaria de publicar-se, víctima tant de la crisi que des de fa anys afecta als mitjans de comunicació impresos com del terrabastall derivat de la Covid-19. L'exlíder dels Housemartins i The Beautiful South va voler oferir suport als treballadors de Q en un moment complicat, i alhora reconèixer la tasca duta a terme per aquests mateixos professionals al llarg de tres dècades i mitja

La plantilla de Q, és clar, li ha agraït el gest. I ho ha fet concedint-li l'últim Q Award de la història. Justament, si aquest 2020 hagués estat un any com qualsevol altre, la revista hauria celebrat aquest mateix mes d'octubre la seva tradicional gala de premis al Roundhouse londinenc. I la casualitat havia volgut que Heaton fos l'únic nom a qui s'havia decidit premiar abans que tot saltés pels aires. Un guardó honorífic en reconeixement de la seva trajectòria que, finalment, ha servit també per agrair el seu suport al gremi periodístic en aquests temps difícils.

L'última edició de Q

L'última edició de Q Magazine. Un recull d'articles històrics de la revista que posa punt i final a (gairebé) tres dècades i mitja de periodisme musical en paper. L'adéu d'una capçalera que durant tot aquest temps havia sabut trobar un cert equilibri entre el rigor més absolut i una vocació essencialment mainstream. Un equilibri difícil de mantenir quan la gratuïtat i el soroll excessiu de la xarxa han cobert aquest mercat mainstream. Més encara quan capçaleres com Mojo –per citar una publicació de la mateixa editorial- ofereixen pel mateix preu el mateix rigor i una major profunditat.

Torno a Q, ho reconec, després d'una llarga temporada desconnectat de la seva pista, motivat per aquest comiat prèviament anunciat però no per això menys dolorós. Perquè una línia editorial pot agradar més o menys, però el tancament d'un mitjà de comunicació sempre és una mala notícia. De Q recordo articles interessants i d'altres que eren més aviat banals, com per exemple una entrevista a Billy Bragg on es parlava més d'hàbits gastronòmics que no pas de música. Però vist amb perspectiva, aquell article tenia la seva raó de ser. I si tan sols un grapat de fans d'Ed Sheeran van arribar a entendre gràcies a aquella entrevista que hi ha vida més enllà de les portades i els grans titulars, el seu autor ja es podia donar per satisfet.

En un món com el que havíem conegut fins fa tan sols quatre dies, la funció de revistes com Q era justament aquesta. Explicar qui eren i què significaven artistes com David Bowie, Nirvana, els White Stripes, Amy Winehouse o el mateix Bragg a un públic sens dubte curiós però no necessàriament especialitzat. I de passada recordar-nos a nosaltres, els que de vegades tendim a confondre el gust amb la raó, que ens agradi o no vivim en un món on els Ed Sheerans conviuen amb els Billy Braggs, i que fins a un cert punt està bé que sigui així. Vistes des de determinades latituds, és clar, les portades de Q també ens venien a dir que hi ha maneres i maneres d'entendre el concepte mainstream. I que aquestes solen anar estretament lligades al tracte que cada país dispensa al seu sector cultural.

Adéu a Q Magazine

Corren mals temps per la premsa musical en paper i tot allò que implica el fet de passar per caixa per emportar-se a casa un grapat de pàgines impreses amb continguts elaborats a partir de l'anàlisi, el rigor i la reflexió –valors que malauradament semblen cotitzar a la baixa en un món que tendeix a confondre immediatesa amb caducitat-.

Reconec que durant els darrers anys havia anat perdent de forma progressiva la pista de Q Magazine. Mai l'havia tingut com una capçalera de referència, però sempre hi localitzava continguts interessants que m'entretenien al mateix temps que m'educaven. Hi trobava a faltar, potser, la profunditat de publicacions com Mojo o Uncut, però alhora m'aportava una perspectiva diferent de la d'aquestes últimes.

Sigui com sigui, l'anunci del seu tancament m'ha semblat tan colpidor com el de Rockdelux ara fa gairebé tres mesos. Per tot allò que som a punt de perdre, però també per les implicacions que té tot plegat en un moment com el que estem vivint. Una línia editorial pot agradar més o menys, però la pèrdua d'un mitjà de comunicació sempre és una mala notícia.