Brian Setzer parla de música

Brian Setzer en una imatge promocional - Foto Russ Harrington.

"No crec haver vist ni escoltat res que fos realment emocionant, últimament. De vegades em compro algun àlbum perquè conec la gent que hi toca. Però en la majoria d'ocasions, més enllà d'una peça concreta, la resta del disc no m'atreu tant, les cançons no em diuen res. Sí que trobo coses bones aquí i allà. Una vegada vaig entrar en una botiga perquè hi havia una banda tocant música country. Des de fora em va semblar genial. Però, un cop a dins, no va ser tan bo com em pensava. Sincerament, fa molt de temps que no em sorprèn cap cançó extraordinària. És trist de dir, però és la realitat".

Són declaracions de Brian Setzer, que analitzava el present de la música en una entrevista publicada el novembre passat per la revista francesa Rock & Folk. Puc no compartir el seu punt de vista, però entenc perfectament què vol dir perquè de vegades faig reflexions molt semblants a la seva. És clar que es segueix fent música emocionant –i rellevant, i transcendent, i sorprenent-, i és clar que segueixen sortint bandes i solistes joves amb coses a dir. Però ja sigui perquè gairebé tot està inventat –inclosa la sopa d'all que alguns descobreixen a diari-, o pels ritmes i les dinàmiques de la pròpia indústria, cada vegada costa més separar el gra de la palla.

On no tinc cap mena de dubte és en l'últim treball en solitari del cantant i guitarrista dels Stray Cats, "The Devil Always Collects" (2023, Surfdog Records). Una desena de pistes on Setzer torna a eixamplar les coordenades del rockabilly sense necessitat de forçar les coses. "Rock Boys Rock" posa les piles de bon principi com només ell sap fer-ho. La peça titular és una injecció elèctrica que remet als dies de la '68 Comeback Special, i "Black Leather Jacket" arriba a flirtejar amb el heavy metal més urgent. A destacar també la greixosa lectura de "Girl on the Billboard", tot un himne de carretera originalment gravat per Del Reeves. Setzer se'l fa seu, i de quina manera. Un disc emocionant que acaba de sortir del forn.

Brett Anderson parla sobre els addictes al mòbil

Suede, amb Brett Anderson al capdavant.

En una entrevista publicada mesos enrere per la revista francesa Rock & Folk, Brett Anderson de Suede explicava d'aquesta manera perquè aprecia aquelles audiències que van als concerts a viure el moment en lloc de voler-lo capturar a les pantalles dels seus telèfons mòbils:

"De vegades sembla que els addictes al mòbil necessitin viure experiències a qualsevol preu i després ensenyar-les als altres. Si van a algun lloc sense filmar, no tenen la sensació d'haver-hi estat! El pitjor de ser més o menys conegut és quan un fan et demana una selfie, i la persona del costat, que no té ni idea de qui ets, també te'n demana una. Deu dir-se a si mateixa: 'Oh, aquest d'aquí té la pinta de ser una celebritat. No sé qui és, però per si de cas, em faré una foto amb ell'. És una bogeria!".

El vocalista plantejava una reflexió molt oportuna en aquests temps que corren, i alhora posava sobre la taula un dels mals endèmics dels nostres dies. Suede van publicar l'any passat el notable "Autofiction", el seu novè àlbum d'estudi i un dels més urgents que han facturat en molt de temps. També la reafirmació de la seva segona joventut.

Llegir en paper

Una cosa que m'agrada de llegir en paper, és que les lectures solen entrar per la vista però també pel tacte (i segons com, fins i tot per l'olfacte). A la fotografia, els últims exemplars de les revistes franceses Jazz Magazine i Rock & Folk, amb un elegant David Bowie i l'eternament salvatge Jerry Lee Lewis a les respectives portades. I quin gustàs, tenir-les a les mans.

Predisposició a l'inconformisme

And Also The Trees.

"Volíem ser diferents dels grups amb els quals ens identificàvem en aquell moment. Si una cançó que escrivíem sonava com Joy Division, Echo & The Bunnymen o The Cure, per exemple, la descartàvem o la refèiem completament. Ens agradaven aquestes bandes, òbviament, però no ens passava pel cap assemblar-nos-hi. Teníem una predisposició espontània a l'inconformisme". Simon Huw Jones, vocalista d'And Also The Trees, en una entrevista publicada aquest mes de juny per la revista francesa Rock & Folk. Una actitud, la de la banda britànica, que contrasta amb la de molts grups que demanen als seus respectius productors que els facin sonar, precisament, com Joy Division, Echo & The Bunnymen o The Cure (per exemple).

El somni americà segons Bowie

"M'irrita contemplar l'homogeneïtzació del món a mans de tots els Disney, Planet Hollywood, McDonald's i similars... El més trist de tot plegat és que Amèrica té moltíssim a oferir, però només exporta allò que marca l'establishment. A mi sempre m'han fascinat les deixalles d'Amèrica, els marginats, els outlaws, els escriptors beat, els rockers atípics, la música negra, tot allò de què solem oblidar-nos quan parlem del somni americà. Si potenciéssim tota aquesta cultura alternativa, el món seria més interessant i sexy...". Ho va dir David Bowie durant una entrevista publicada el febrer de 1997 per Rock & Folk -i recuperada recentment en el marc d'un especial que la revista francesa dedicava al Duc Blanc-. Bowie parlava d'Amèrica per a referir-se als Estats Units. Un país que alguns admiren pels mateixos motius que d'altres el menyspreen, havent-se quedat tant els primers com els segons a la més plana superfície i havent-se perdut el millor. L'Amèrica de Flannery O'Connor, Larry McMurtry, Tennessee Williams, Robert Johnson, Billie Holiday, Sam Peckinpah, Johnny Cash, Ritchie Valens, Tom Wolfe, William Burroughs, Dennis Hopper, Hunter S. Thompson, Francis Ford Coppola, Johnny Thunders, Frank Zappa, Leadbelly, Buddy Bolden, David Lynch, Timothy Leary, Bob Dylan, Edward Bunker, Allen Ginsberg, Ed Wood, Joey Ramone, Jane Fonda, John Sinclair, Kurt Cobain, Andy Warhol, Elvis Presley, Eazy-E, Frances Farmer, J.D. Salinger i Jackson Pollock.