Salvaje Montoya - "Rompiendo la yuca" (2015)

La més dolça ressaca - Foto Helena Torrent Avellaneda.

Vestidures estripades, ulls morats i ulleres de sol de les que tapen ressaques a la vegada que les fan més suportables (o no). Ampolles de licor que acumulen pols damunt d'una taula, un vell televisor en blanc i negre i les restes d'una nit fora de control. Salvaje Montoya representen l'essència més canalla del rock'n'roll. La que durant massa temps semblava haver-se adormit sota capes i més capes de posats artificials, correcció política, funcionariats artístics i discursos al vent tan buits com una ampolla de vodka a les vuit del matí. La que aquests quatre barcelonins -components a la vegada de formacions com Manos de Topo o Moon Men- van capturar a "Boda rumana" (2012, BCore) i refermen tres anys més tard amb "Rompiendo la yuca" (2015, BCore). Un segon disc elaborat amb els mateixos ingredients que el seu predecessor, però multiplicant-ne les dosis i amb elles la seva efectivitat. Un irresistible còctel de rock de garatge, música surf, ressons fronterers i essències llatines -atenció al reggaeton terminal de "Santa Mamita del Raval"-. Cançons sobre rituals nocturns, llegendes urbanes i dones madures amb moltes ganes de marxa. El rock'n'roll tal i com l'entenien a banda i banda de l'Atlàntic formacions com Los Saicos, Los York's, Los Gatos Negros o Los Cheyenes. La banda sonora d'aquella Barcelona on no arriben les campanyes municipals, on la cervesa no es mercadeja a preu de caviar i on els paquistanesos venen roses mentre el millor de cada casa celebra la vida frenèticament. I sobretot una invitació a ballar fins a caure en rodó, fins a estripar la vestidura i restar atrapat per la més dolça ressaca. Que així sigui.

Final a cop de hardcore

Zombi Pujol.

Assac!.

Una Bèstia Incontrolable.

Salvaje Montoya.

Estricalla.

FUSIÒNICA 15.0, DIA 3

NAUB1, Granollers

19 d'octubre de 2013

El Fusiònica havia començat amb hardcore i es va acabar amb hardcore. Un cartell d'elevadíssim voltatge, el de la darrera jornada, que van obrir els sempre efectius Zombi Pujol. Canya, mala llet, cançons memorables i la ironia d'un Roger Pelàez que no va dubtar a carregar contra Granollers i el seu etern coma cultural -bona part del públic assistent al festival havia vingut de poblacions veïnes i fins i tot de Barcelona ciutat, deixant la representació granollerina en una selecta minoria de rostres habituals-. Al final, de propina, dos temes de Budellam que mantenen intacta la seva vigència malgrat el pas del temps. I de la mateixa manera que aquests darrers han mutat en Zombi Pujol, uns altres pilars del hardcore català com són 24 Ideas van mutar -amb algun canvi de formació- en Assac!. Precisió, temes breus, més mala llet i tot un Robert Beltran deixant-se literalment la pell enmig del públic. Una Bèstia Incontrolable van ser sens dubte una de les sorpreses de la nit. Amb tan sols un any de vida han girat pels Estats Units i han solidificat un discurs sònicament letal. Definitivament, la seva actuació va suposar un dels moments àlgids del festival. De fet, tocar després d'ells no era una tasca fàcil, i Salvaje Montoya se'n van ressentir al principi d'un set que va arrencar un pèl fred. No obstant, la cosa es va anar escalfant, i de quina manera, a mida que el combo barceloní anava posant sobre la taula les seves millors cartes. Asos de punkabilly mestís i canalla, versió inclosa de "Nit de llampecs" de Los Relámpagos. I ja per acabar, retorn al hardcore més bèstia amb Estricalla. La formació basca va oferir tota una exhibició de força i taules, aproximant-se per moments al thrash metal més primitiu i desencadenant una orgia de pogo dance al centre de la pista. Final potent per a un festival de luxe.