 |
| Les Cruet, punk del Montseny. |
LES CRUET + MATAGALLS + ROGER PELÀEZ
Sidecar Factory Club, Barcelona
24 de novembre de 2016
La microescena del Baix Montseny és gairebé un gènere musical en ella mateixa. Ja poden els seus múltiples actors dedicar-se a estils tan diversos com el punk, el folk o el metal, que sempre ho acaben fent des d'una òptica tan única com compartida. Una realitat alimentada pel propi context geogràfic però també pel fet que bona part dels músics que en participen circulen d'un grup a un altre sense pensar-s'ho dos cops. Sense anar més lluny
Les Cruet i
Matagalls, les dues revelacions més recents a l'òrbita montsenyenca, comparteixen un lligam de pes en la figura del guitarrista
Xavi Garcia -que també milita com a multiinstrumentista en altres projectes veïns-. Però és que si a sobre actuen la mateixa nit i a la mateixa sala, els components d'una banda acaben enfilant-se a l'escenari durant el concert de l'altra amb tota la naturalitat del món. La qual cosa no tan sols reforça el dinamisme dels respectius concerts, sinó sobretot un notable sentiment de comunitat.
Les Cruet i Matagalls van desembarcar plegats al centre de Barcelona de la mà de Bankrobber i TBC, amb motiu de la recent edició dels seus respectius debuts discogràfics -
"Pomes agres" i
"Matagalls"- i compartint l'escenari de la sala Sidecar amb un altre vell conegut com és
Roger Pelàez (Budellam, Zombi Pujol), que va trencar el gel amb el seu espectacle d'
spoken word "Canta Sau" -a aquestes alçades, tot un clàssic del punk més nostrat i subterrani-. Fent gala d'una lírica àcida, irònica, irreverent, políticament incorrecta i tan personal com intransferible, el de la Roca del Vallès va passar revista a diversos temes (no necessàriament) d'actualitat. Versos que en ocasions s'inventava sobre la marxa i en d'altres portava ben preparats de casa, però sempre punyents i a la vegada entranyables. L'acompanyava a la guitarra
Gerard Segura (Vàlius), un col·laborador esporàdic que es va dedicar a rascar les sis cordes tal i com ho faria The Missing Leech en una orgia amfetamínica. Antifolk al quadrat.
Posteriorment van prendre l'escenari Matagalls en el que va suposar el seu cinquè concert a data d'avui. Un fet que podria haver passat totalment inadvertit tenint en compte el grau de química i compenetració assolit pels seus set components -encabir-los a tots ells i als seus respectius instruments en un escenari de dimensions més aviat reduïdes devia suposar un autèntic trencaclosques-. Una veu gutural, la de
Ramon Mas, invocant els racons més profunds del seu ésser sobre una base instrumental d'allò més coral. Guitarres, teclat, bateria, baix, percussions, acordió, violí i trompeta edificant una torre de Babel sonora que tant podia evocar Calexico com Black Heart Procession, els Pogues, els Bad Seeds i fins i tot els primers Arcade Fire. Folk visceral, amplificat però en absolut maquillat, fresc com una pinta de cervesa i feréstec com el propi entorn montsenyenc on s'ha concebut.
I finalment va ser el torn de Les Cruet. Si les seves cançons es van manifestar a l'estudi com a dinamita en estat pur, a l'escenari directament esclaten amb la força, la immediatesa i la contundència del punk més cru, indòmit i directe a la cara. Va trencar el gel
Laura Crehuet, tota sola, a la guitarra acústica i a la veu. Amb algun problema tècnic que va resoldre a cop d'actitud, fetge, verb i aquelles cordes vocals que escupen flames a cada vers. Tot seguit s'hi va afegir la resta de la formació. Una muralla sònica constantment reatroalimentada amb col·laboracions que van anar de
Joan Colomo a
Martí Sales, passant per bona part dels components de Matagalls. Alternant el minutatge de
"Pomes agres" amb composicions inèdites que mereixen ser enregistrades en breu, desencadenant tot un terratrèmol a la pista i recordant-nos a tots què era el punk abans de la roba de marca, els anuncis de refrescos i els vídeos d'esports aquàtics. El millor de tot plegat és que ho segueix essent gràcies a bandes com Les Cruet, ni més ni menys.
