 |
| La més dolça ressaca - Foto Helena Torrent Avellaneda. |
Vestidures estripades, ulls morats i ulleres de sol de les que tapen ressaques a la vegada que les fan més suportables (o no). Ampolles de licor que acumulen pols damunt d'una taula, un vell televisor en blanc i negre i les restes d'una nit fora de control.
Salvaje Montoya representen l'essència més canalla del rock'n'roll. La que durant massa temps semblava haver-se adormit sota capes i més capes de posats artificials, correcció política, funcionariats artístics i discursos al vent tan buits com una ampolla de vodka a les vuit del matí. La que aquests quatre barcelonins -components a la vegada de formacions com
Manos de Topo o
Moon Men- van capturar a
"Boda rumana" (2012, BCore) i refermen tres anys més tard amb
"Rompiendo la yuca" (2015, BCore). Un segon disc elaborat amb els mateixos ingredients que el seu predecessor, però multiplicant-ne les dosis i amb elles la seva efectivitat. Un irresistible còctel de rock de garatge, música surf, ressons fronterers i essències llatines -atenció al reggaeton terminal de
"Santa Mamita del Raval"-. Cançons sobre rituals nocturns, llegendes urbanes i dones madures amb moltes ganes de marxa. El rock'n'roll tal i com l'entenien a banda i banda de l'Atlàntic formacions com
Los Saicos,
Los York's,
Los Gatos Negros o
Los Cheyenes. La banda sonora d'aquella Barcelona on no arriben les campanyes municipals, on la cervesa no es mercadeja a preu de caviar i on els paquistanesos venen roses mentre el millor de cada casa celebra la vida frenèticament. I sobretot una invitació a ballar fins a caure en rodó, fins a estripar la vestidura i restar atrapat per la més dolça ressaca. Que així sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada