El crim masclista que va colpejar l'escena de Seattle

Mia Zapata (1965-1993).

No acostuma a sortir el seu nom quan es parla d'allò que algú va anomenar el Club dels 27. Però aquesta és l'edat que tenia Mia Zapata quan va morir assassinada l'estiu de 1993, ara fa poc més de 30 anys. Zapata era la cantant de The Gits, una banda de punk rock formada a Seattle en ple adveniment de l'era grunge. Van lliurar dos àlbums més que notables –"Frenching the Bully" (1992) i "Enter: The Conquering Chicken" (1994), aquest últim publicat a títol pòstum-, i francament haurien merescut més repercussió de la que van tenir al seu dia –possiblement l'haurien assolit si la seva història no s'hagués acabat de la pitjor manera possible-.

El cos sense vida de Zapata va ser trobat la matinada del 7 de juliol de 1993. L'havien colpejat, violat, estrangulat i deixat tirada al mig del carrer. L'autòpsia va revelar que, de no haver mort estrangulada, ho hauria fet a causa de les ferides internes provocades pels forts cops que havia rebut. A l'assassí, un maltractador reincident, no se'l va arribar a identificar fins al cap de 10 anys. Les investigacions posteriors van determinar que l'agressor havia seguit la víctima al sortir aquesta d'un bar, l'havia atacat per sorpresa i l'havia arrossegat fins al seu cotxe, on havia passat tota la resta.

Arran de l'assassinat de Zapata, activistes de Seattle van impulsar la creació de Home Alive, un grup feminista d'autodefensa que va comptar amb el suport d'artistes com Joan Jett o Lydia Lunch, també de la plana major de l'escena de la pròpia ciutat, inclosos Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden. El 1996, el segell Epic va publicar el recopilatori "Home Alive (The Art Of Self Defense)", amb rareses de tots ells. Els beneficis es van destinar a la causa de l'organització i a pagar les despeses de la investigació de la mort de la cantant.

Explico el tràgic final de Mia Zapata de la mateixa manera que podria referir-me a la violació que va patir Tori Amos quan tenia 21 anys i que la va portar a compondre una cançó tan colpidora com "Me and a Gun". Són episodis que ressonen molt fort en una jornada com la d'avui, 25 de novembre, Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones, però que caldria recordar cada dia de l'any. Com també caldria tenir presents a totes aquelles víctimes anònimes d'una xacra social que trenca i arrabassa vides. Més encara quan els vells carcamals de tota la vida tornen a bramar amb una poca vergonya que no s'havia vist des de feia dècades.

R.I.P. Pat Briggs

Pat Briggs.

Ha mort Pat Briggs, cantant de Psychotica, aquella banda novaiorquesa que en plena era alternativa va tenyir el rock industrial d'estètica glam, i pel camí va facturar obres com l'àlbum de debut homònim de 1996 –que els va portar a compartir escenari amb Metallica, Screaming Trees, Soundgarden i Ramones al Lollapalooza d'aquell mateix any- o "Espina" (1998). El grup es va formar a l'enyorat Don Hill's del Soho de Manhattan, quan el mateix Briggs n'era el cap de sala. Prèviament havia treballat al Limelight, on havia format una house band amb tres pesos pesants de l'òrbita hard rock com eren Tracii Guns (L.A. Guns), Johnny B. Frank (Kingdome Come) i Rikki Rockett (Poison). Sí, aquest detall potser li generi algun curtcircuit a més d'un, però així són les coses i no deixa de ser d'allò més natural que una colla de músics s'ajuntessin per fer música.

Mig segle d'"Squawk"

Molts els han descobert a través de deixebles tan avantatjats com Metallica, Iron Maiden o Soundgarden, però el cert és que la discografia i el llegat de Budgie es defensen sols. Banda tan influent com maltractada per la historiografia oficial, els gal·lesos van publicar tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el seu segon àlbum. Un "Squawk" que es troba sens dubte entre les seves obres més inpirades i que d'alguna manera encapsula bona part de l'essència del primer heavy metal.

Un plàstic que s'obre amb el blues rock gran reserva de "Whisky River" i, de cop i volta, desemboca en el tempo monolític de "Rocking Man", peça de naturalesa progressiva amb vertiginosos canvis de ritme i un hipnòtic passatge central –de ben segur Metallica i els Maiden hi van parar molta atenció-. La deliciosament macarra "Hot as a Docker's Armpit", el boogie rock pantanós de "Bottled" i el contundent hard rock d'"Stranded" són altres plats forts del disc. El passat mes de gener ens va deixar el vocalista i baixista de la banda, Burke Shelley.

Chris Cornell, número 1 a Billboard a tres anys de la seva mort

Chris Cornell (1964-2017).

La mort segueix essent quelcom rendible al negoci de la música pop. Com a mostra, el primer número 1 que acaba d'assolir Chris Cornell com a artista en solitari a les llistes de Billboard. Ho ha fet a gairebé tres anys i mig de la seva mort i amb "Patience", lectura de l'original de Guns N'Roses que l'exlíder de Soundgarden va enregistrar poc abans d'abandonar aquest món i que els seus hereus van publicar com a senzill el passat mes de juliol, coincidint amb el que hauria estat el 56è aniversari d'un dels grans frontmen de l'era grunge. Pel que fa a la peça en qüestió, el timbre greu i afectat de Cornell reforça aquell to malencònic i crepuscular de l'original dels Gunners. Poden escoltar la versió i veure'n el videoclip a Youtube.

Chris Cornell (1964-2017)

CHRIS CORNELL

(1964-2017)

Soundgarden van ser pioners i gairebé arquitectes d'allò que algú va anomenar grunge, i també una de les bandes més celebrades dels anys 90 gràcies a una base instrumental que posava al dia els postulats del rock dur i a la veu prodigiosa de Chris Cornell. A Cornell també li devem la formació de Pearl Jam, grup els components del qual van tocar plegats per primer cop durant la gravació del disc homònim de Temple Of The Dog (1991), projecte concebut pel vocalista com un homenatge pòstum a Andrew Wood (Malkfunkshun, Mother Love Bone). Posteriorment s'aliaria amb la base instrumental de Rage Against The Machine per a donar lloc als també reivindicables Audioslave i començaria una trajectòria solista que ha donat moments més afortunats que d'altres, però sempre s'ha mantingut fidel a una manera de ser i entendre la música. Ens deixava la passada matinada de forma inesperada, després d'una actuació i per causes que es desconeixen al moment d'escriure aquestes línies. Una altra estrella que s'apaga (molt) abans d'hora.