50 anys de "Roger McGuinn", "Fantasy", i "Never Turn Your Back on a Friend"

Carole King, en concert al Central Park de Nova York el maig de 1973.

Es commemora aquest mes de juny –les dates exactes no acaben d'estar clares- el 50è aniversari de tres discos que potser haurien merescut més ressò quan es van publicar el 1973, però en tot cas s'han refermat com a clàssics indiscutibles amb el pas del temps. Començant pel primer àlbum en solitari de Roger McGuinn, lliurat a pocs mesos del final dels Byrds. "Roger McGuinn", el disc, és un exercici de folk rock que d'alguna manera segueix la línia evolutiva de la banda mare –atenció a les pinzellades jazzístiques de "Draggin'"-. A les sessions de gravació hi van participar vells coneguts com David Crosby, Graham Nash, Gene Clark o Bob Dylan.

També es va publicar el mes de juny de 1973 "Fantasy", el cinquè àlbum de Carole King. Producció de Lou Adler i una col·lecció de perles pop d'alta sofisticació marca de la casa. Un cicle de cançons que comencen i s'acaben amb dues versions diferents de la peça titular, i on brillen el misteri nocturn de "You've Been Around too Long", un "Haywood" que enllaça amb discografies com la de St. Vincent, o el batec llatí de "Corazón" –cantada en castellà-, per citar-ne tan sols tres. No va acabar de funcionar a nivell de vendes, però el temps li ha acabat donant la raó. Impagable també aquella caràtula que remet a alguna escena perduda durant la primera meitat del segle XX.

I finalment "Never Turn Your Back on a Friend", el tercer disc de Budgie i, per a molts, l'obra definitiva dels gal·lesos. El successor d'"Squawk" (1972) refermava el trio encapçalat per Burke Shelley com un dels combos de hard rock més potents del seu temps –de seguida s'ha dit-, alhora que obria la porta a nous horitzons. "Breadfan", la peça que enceta el plàstic, sol citar-se com a precursora de gèneres com el thrash o l'speed metal –no és gratuït que diverses generacions l'arribessin a descobrir a través de la versió que en van fer Metallica anys més tard-. A destacar també l'alta tensió de "Baby, Please Don't Go", lectura del clàssic de Big Joe Williams prèviament versionat per Them.

Mig segle d'"Squawk"

Molts els han descobert a través de deixebles tan avantatjats com Metallica, Iron Maiden o Soundgarden, però el cert és que la discografia i el llegat de Budgie es defensen sols. Banda tan influent com maltractada per la historiografia oficial, els gal·lesos van publicar tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, el seu segon àlbum. Un "Squawk" que es troba sens dubte entre les seves obres més inpirades i que d'alguna manera encapsula bona part de l'essència del primer heavy metal.

Un plàstic que s'obre amb el blues rock gran reserva de "Whisky River" i, de cop i volta, desemboca en el tempo monolític de "Rocking Man", peça de naturalesa progressiva amb vertiginosos canvis de ritme i un hipnòtic passatge central –de ben segur Metallica i els Maiden hi van parar molta atenció-. La deliciosament macarra "Hot as a Docker's Armpit", el boogie rock pantanós de "Bottled" i el contundent hard rock d'"Stranded" són altres plats forts del disc. El passat mes de gener ens va deixar el vocalista i baixista de la banda, Burke Shelley.

Burke Shelley (1950-2022)

BURKE SHELLEY
(1950-2022)

El primer cop que vaig veure Metallica en directe, van obrir el concert amb una cançó que no era seva però ho podria haver estat perfectament. "Breadfan" de Budgie, una d'aquelles bandes que molts vam descobrir gràcies als mateixos Metallica i que sens dubte mereixen molt més reconeixement de l'obtingut. Obres com "Squawk" (1972), "Never Turn Your Back on a Friend" (1973) o "In for the Kill!" (1974) són simplement incontestables, i anticipen corrents i registres que van de la NWOBHM al thrash i l'speed metal. A més de Metallica, grups com Iron Maiden, Soundgarden o Queens Of The Stone Age també n'han reivindicat la influència.

Formats l'any 1967 a Cardiff, Budgie eren una banda de rock dur amb un peu en la música progressiva i un altre en allò que es va anomenar heavy metal. Les seves cançons bevien de les mateixes arrels que les de contemporanis com Deep Purple o Led Zeppelin, però quan premien l'accelerador assolien tempos tan urgents, agressius fins i tot, que en ocasions semblaven avançats al seu temps. Un altre tret distintiu del seu so era la veu aguda del vocalista i baixista Burke Shelley, menys tècnica i més visceral que la de bona part dels seus contemporanis. Shelley, l'únic component que es va mantenir sempre a bord del power trio gal·lès, ens ha deixat a l'edat de 71 anys.