Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guns N' Roses. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guns N' Roses. Mostrar tots els missatges

dijous, 28 de març del 2024

Highway 65


He lost his mind today
He left it out back on the highway
On 65

Montgomery, Alabama, març de 2024.

https://youtu.be/kPtCILgte10?feature=shared 

dissabte, 22 de juliol del 2023

Armes i alcohol

Un aparador comercial a Andorra la Vella, juliol de 2023.
La imatge podria haver il·lustrat perfectament la contracoberta d'algun disc de rock alternatiu dels 90. També remet als clàssics més maleïts de la literatura i el cinema nord-americans de la passada meitat de segle. Però la fotografia és d'aquesta mateixa setmana i no em va caler travessar l'Atlàntic per fer-la. Va ser tot passejant per Andorra la Vella com vaig topar-me amb aquest aparador comercial on tot un arsenal armamentístic convivia alegrement amb una selecció de licors apta per a turistes àvids d'alcohol alt en graduació i baix en impostos.

Andorra és molt més que Andorra la Vella. I Andorra la Vella és molt més que una successió d'aparadors que inciten al consum de tota mena de productes que rarament recomanarà cap autoritat sanitària. I sí, pot arribar a xocar la imatge d'un comerç on es dispensen armes i alcohol, les unes al costat de l'altre. Però també resulta fascinant la combinació d'aquests dos tabús socials –l'eterna atracció cap a allò prohibit-. Una postal del món a la deriva que descrivia Little Steven a ""Guns, Drugs, and Gasoline" –o del "Welcome to the Jungle" de Guns N' Roses, tant és-. També una bona metàfora del punt on ens trobem com a espècie.


-Posi'm una pistola, una porra taser, una caixa de munició i tres esprais de defensa personal, sisplau.
-Voldrà alguna cosa més?
-Sí, posi'm també un parell d'ampolles de Ballantine's i una de Bacardí.
-De seguida. Pagarà amb targeta o amb efectiu?

dilluns, 27 de març del 2023

Iggy Pop - "Every Loser" (2023)


Hi ha qui encara es pregunta com ha arribat Iggy Pop fins aquí. Com el seu organisme ha pogut desafiar algunes de les lleis més elementals de la física i de la química, sobrevivint a tota mena d'excessos i mantenint-se en plena forma amb 75 primaveres viscudes i gairebé sis dècades de trajectòria a l'esquena. Serà o no serà un miracle, però pràcticament al mateix temps que es commemora el cinquantenari de "Raw Power" (1973), el seu tercer disc amb els Stooges i un dels pilars del rock de la passada meitat de segle, la Iguana no tan sols segueix presumint de no tenir rival a l'escenari, sinó que fins i tot és capaç de despenjar-se amb una obra de pes com "Every Loser" (2023).

El seu 19è àlbum d'estudi és també el seu primer disc de rock des de l'encara definitiu "Post Pop Depression" (2016). Un retorn a les seves formes més essencials, però sobretot un cop a la taula que ens ve a recordar per què se'l coneix com el Padrí del Punk. Poca cosa pot anar malament quan un plàstic comença amb el cop de puny a la cara de "Frenzy" i reforça el seu argumentari amb atacs frontals de la intensitat de "Neo Punk", un "All the Way Down" que podria ser un outtake de clàssics pretèrits com "American Caesar" (1993), o un "Modern Day Ripoff" que connecta amb el mateix "Raw Power".

Pel camí hi trobem pistes de naturalesa més atmosfèrica on Pop deixa sortir aquell crooner terminal que havia seguit marcant diferències en plena era post-punk –atenció a "Strung Out Johnny" i "New Atlantis"-. Produeix Andrew Watt, i desfilen pel disc tota una nòmina de convidats que van de Duff McKagan (Guns N' Roses) a Eric Avery i Dave Navarro (Jane's Addiction), passant per Chad Smith (Red Hot Chili Peppers), Stone Gossard (Pearl Jam) o Taylor Hawkins (Foo Fighters) –qui va morir ara fa justament un any, poc després de gravar les seves parts de l'àlbum-. Més que una prova de vida, l'enèsim símptoma d'immortalitat d'un pioner etern.

dimecres, 9 de novembre del 2022

Dan McCafferty (1946-2022)

DAN McCAFFERTY

(1946-2022)

Hi va haver un temps, molt abans d'haver-nos acostumat a creure'ns que tota la música enregistrada es troba a l'abast d'un simple clic, en què a falta d'algoritmes i sovint encoratjats pels nostres propis referents, solíem cultivar el do de la curiositat. D'aquesta manera, un podia arribar a descobrir els Misfits de la mà de Metallica o els Vaselines de la mà de Nirvana. I per centrar-nos en el cas que ens ocupa ara mateix, vam ser diverses les generacions que vam arribar fins als mai prou reivindicats Nazareth a través de Guns N'Roses i la seva oportuna lectura de "Hair of the Dog".

La peça en qüestió era un dels punts àlgids de "The Spaghetti Incident?" (1993), aquell àlbum de versions on els californians posaven sobre la taula algunes de les seves influències i convidaven els seus seguidors –literalment, des de la funda del disc- a buscar els originals. I sí, va ser d'aquesta manera com molts vam anar a parar fins a Nazareth, una banda escocesa de rock dur que hauria d'haver tingut millor sort de la que va tenir i que va facturar unes quantes obres molt més que destacables –entre les més reconegudes, "Razamanaz" (1973) i el propi "Hair of the Dog" (1975)- .

Escoltant l'original, un podia assumir que efectivament els Gunners s'havien après bé la lliçó, però sobretot podia intuir en què havien consistit les primeres lliçons de cant d'Axl Rose, deixeble evident del vocalista de Nazareth, el gran Dan McCafferty. Rascant una mica més, un arribava fins a la celebrada lectura que els escocesos havien fet del "Love Hurts" dels Everly Brothers, i d'aquí passar a tota la resta, que no era poc. McCafferty va ser un dels fundadors del grup i el va encapçalar fins que la salut el va obligar a abaixar el ritme l'any 2013. Ha mort a l'edat de 76 anys, a tan sols quatre mesos del traspàs d'un altre dels pilars de la formació clàssica de Nazareth, el guitarrista Manny Charlton.

dimarts, 2 d’agost del 2022

Michael Monroe - "I Live Too Fast to Die Young" (2022)


La trajectòria de Michael Monroe ha estat tan marcada pel talent com per la mala sort. Un talent que l'ha permès brillar durant més de quatre dècades, ja fos en solitari o al capdavant de projectes tan essencials com els històrics Hanoi Rocks o els mai prou reivindicats Demolition 23. I una mala sort que l'ha mantingut sempre en un injust segon pla, allunyat d'uns focus que han preferit apuntar cap a alumnes tan avantatjats com Guns N' Roses –molt més que admiradors declarats del finlandès-. Artista de culte amb vocació d'estrella del rock, capaç d'oferir directes d'alt voltatge en qualsevol escenari que li posin al davant i de facturar cançons memorables cada cop que passa per l'estudi.

Com a mostra les 11 pistes que componen el seu desè àlbum, "I Live Too Fast to Die Young" (2022). Un treball que difícilment alterarà cap esdeveniment a aquestes alçades però segueix presentant Monroe com un exemplar únic en la seva espècie, la personificació del rock'n'roll amb tota la seva essència. I un cançoner on brillen amb llum pròpia himnes tan potencials –i ben titulats- com "Murder the Summer of Love", "Young Drunks & Old Alcoholics" –punk rock escandinau en estat pur, per cortesia d'un pioner mai prou reconegut- o "Everybody's Nobody", gravats amb el suport de vells coneguts com Steve Conte (guitarra) o Sami Yaffa (baix). A la peça titular hi participa Slash a les sis cordes, i en un món una mica més coherent esdevindria un hit amb totes les lletres.

dijous, 21 de juliol del 2022

50 anys de "The Slider"


Amb prou feina havia passat un mes des de la sortida de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), l'àlbum que havia consolidat David Bowie a l'avantguarda de la revolució glam, quan T.Rex van contraatacar amb l'igualment imprescindible "The Slider" (1972), publicat avui fa 50 anys. Amb tota probabilitat l'obra mestra de Marc Bolan, i de ben segur un dels àlbums essencials tant del glam com de la història del rock. Un plàstic amb el qual Bolan no tan sols va plantar cara a Bowie –refermant-se de passada com a nom capital d'un estil que ell mateix havia patentat amb senzills com "Ride a White Swan" (1970), "Hot Love" (1971) o "Get It On" (1971)-, sinó que va posar algunes de les bases del rock i el pop britànics de dècades posteriors –tot el Britpop li deu moltíssim-.

Gravat a prop de París, al Château d'Hérouville –per recomanació d'Elton John-, amb Tony Visconti repetint a les tasques de producció i un cop consolidat el quartet que completaven Mickey Finn (percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria), "The Slider" va prendre com a punt de partida tot allò assolit un any abans amb el ja canònic "Electric Warrior" (1971), si bé va acabar d'arrodonir una fórmula simplement infal·lible. Una dotzena llarga de píndoles de rock'n'roll bàsic i primitiu, fresques i addictives com elles soles, amb la veu inconfusible de Bolan debatent-se entre l'hedonisme i aquell misticisme tan seu, mentre amb la guitarra feia saltar espurnes a cop de solos i riffs d'alta tensió.

Parlem d'un àlbum que comença amb aquell himne que és "Metal Guru", que conjuga els acabats barrocs de "Mystic Lady" amb el rock corpulent de "Rock On". Una obra on el corrosiu protopunk de la peça titular balla amb el boogie rock hipnòtic de "Baby Boomerang", i on els paisatges a contrallum d'"Spaceball Ricochet" deixen pas al desvergonyit hard rock de "Buick Mackane" –que tota una nova generació descobriria dues dècades més tard, quan Guns N' Roses en fessin una notable lectura a "The Spaghetti Incident?" (1993)- abans de desembocar en "Telegram Sam" –una mena d'autoplagi que reincideix en els mateixos patrons de "Get It On", però a qui l'importa quan la cosa sona tan rodona?-.

La fotografia de Marc Bolan que presideix la caràtula és obra de Ringo Starr, qui també es va encarregar de dirigir "Born to Boogie", pel·lícula documental estrenada el desembre de 1972 i centrada en un concert ofert per la banda a l'Empire Pool de Wembley el març d'aquell mateix exercici. Tot un document de la T.rexmania, la seva banda sonora ocupa un dels cinc discos de la flamant caixa recopilatòria "T.Rex 1972" (2022), publicada la primavera passada. Una mirada exhaustiva a l'any més intens de tota la carrera de Bolan i companyia, que té com a punt de partida "The Slider" i que es complementa amb gravacions en directe i sessions radiofòniques. Un llançament apte per a completistes, però també ideal per a una nit de festa a ritme del més genuí glam rock.

divendres, 8 de juliol del 2022

Manny Charlton (1941-2022)

MANNY CHARLTON

(1941-2022)

Ha mort Manny Charlton, guitarrista dels irrepetibles Nazareth. Va ser un dels fundadors de la banda, amb la qual va tocar fins el 1990, arribant a gravar clàssics com "Razamanaz" (1973) o "Hair of the Dog" (1975). La peça que titula aquest darrer disc no tan sols és la més reconeguda del catàleg dels escocesos, sinó també una de les grans joies del hard rock i el heavy metal de la dècada dels 70, amb un icònic riff de guitarra a càrrec del propi Charlton, que també va produir l'àlbum en qüestió.

Tota una generació la va descobrir gairebé dues dècades més tard, quan Guns N' Roses la van versionar a "The Spaghetti Incident?" (1993). De fet, el mateix Axl Rose havia reclamat els serveis de Charlton com a productor a l'hora de gravar "Appetite for Destruction" (1987). I tot i que va arribar a treballar a les primeres sessions del disc, les seves obligacions amb Nazareth el van forçar a abandonar el projecte –va ser aleshores quan Mike Clink es va posar als controls-. Se n'ha anat un referent, sens dubte.

dissabte, 3 d’octubre del 2020

Chris Cornell, número 1 a Billboard a tres anys de la seva mort

Chris Cornell (1964-2017).
La mort segueix essent quelcom rendible al negoci de la música pop. Com a mostra, el primer número 1 que acaba d'assolir Chris Cornell com a artista en solitari a les llistes de Billboard. Ho ha fet a gairebé tres anys i mig de la seva mort i amb "Patience", lectura de l'original de Guns N'Roses que l'exlíder de Soundgarden va enregistrar poc abans d'abandonar aquest món i que els seus hereus van publicar com a senzill el passat mes de juliol, coincidint amb el que hauria estat el 56è aniversari d'un dels grans frontmen de l'era grunge. Pel que fa a la peça en qüestió, el timbre greu i afectat de Cornell reforça aquell to malencònic i crepuscular de l'original dels Gunners. Poden escoltar la versió i veure'n el videoclip a Youtube.