"Eric Burdon - Rock'n'Roll Animal" (2017)

Eric Burdon, en una imatge promocional del documental.

Eric Burdon és aquell noi de classe treballadora de Newcastle que un bon dia va acabar trobant el seu lloc en la immensitat del desert californià -vaja, que no feia cap mena de broma quan cantava "We Gotta Get Out of This Place"-. Pel camí va viure en metròpolis com Londres, Nova York i San Francisco i, sobretot, va revolucionar la història de la música pop amb un registre vocal fora de sèrie i al capdavant de The Animals, aquella banda que va definir bona part del rhythm & blues britànic de la dècada dels 60 i en certa manera es va avançar al folk rock que era a punt de germinar a l'altre costat de l'Atlàntic. També va esdevenir un actor clau de l'òrbita psicodèlica de la Costa Oest nord-americana, va associar-se de forma temporal amb War i és a punt de concloure -així ho ha anunciat- més de quatre dècades d'intensa trajectòria solista. El documental "Rock'n'Roll Animal" (2017), de Hannes Rossacher, repassa la seva història amb sucoses imatges d'arxiu, declaracions exclusives del propi Burdon -no hi falta l'anècdota del dia en què va conèixer Louis Armstrong, tampoc la seva disputa amb Alan Price- i testimonis d'excepció com són els de Bruce Springsteen, Little Steven, Sting, Patti Smith o George Thorogood. Disponible per visionar de forma lliure fins al proper 7 de setembre al web d'Arte. Aprofitin, que val la pena.

Sting & Shaggy - "44/876" (2018)

Reconec que mai havia seguit de molt a prop la trajectòria de Shaggy. També reconec que feia temps que seguia més o menys des de la mateixa distància la carrera d'Sting. Però quan em vaig assabentar que el jamaicà i el britànic -que al capdavant de Police va esdevenir un dels primers músics blancs del seu país que van lliurar música d'arrel jamaicana a les masses- havien gravat un disc conjuntament, de seguida em va picar la curiositat. "44/876" (2018) -el títol fa referència als prefixos telefònics del Regne Unit i Jamaica- és exactament allò que anuncia ser. Una col·laboració a dues bandes on Shaggy i Sting semblen haver-se repartit la feina a parts iguals. La qual cosa, tenint en compte que ni l'un ni l'altre viuen ara mateix els seus dies més inspirats, es tradueix en un plàstic curiós però a la vegada previsible. Un àlbum que es deixa escoltar sense problemes -atenció a "Waiting for the Break of Day", "Dreaming in the USA" i "22nd Street"-, però poc podrà aportar a les trajectòries dels seus respectius autors. A aquestes alçades, de fet, ni tan sols els servirà per a renovar audiències, cosa que sí que hauria pogut passar d'haver-se produït la trobada un parell de dècades enrere. És clar que aleshores ni l'un ni l'altre es devien haver arribat a plantejar la possibilitat de fer un disc d'aquesta mena.