Alan White (1949-2022)

ALAN WHITE
(1949-2022)

A Alan White se'l recordarà sobretot com a bateria de Yes. I és just que sigui així, perquè va ser un dels membres de més llarga durada del grup, on va militar des de 1972 –quan hi va entrar en substitució de Bill Bruford- fins a l'actualitat. Però també és just recordar que abans de formar part d'una de les bandes més essencials del rock progressiu, havia estat component de la Plastic Ono Band de John Lennon i havia tingut una trajectòria més que destacable com a músic de sessió, arribant a tocar en unes quantes obres mestres.

Foguejat a les files de The Gamblers, la banda d'acompanyament de Billy Fury, amb qui va arribar a girar per Alemanya, White va debutar a l'estudi com a membre del projecte solista d'Alan Price (The Animals), The Alan Price Set, amb el qual va gravar tres àlbums abans de sumar-se a la banda de Lennon i Yoko Ono. El podem escoltar al directe "Live Peace in Toronto 1969" (1969). També va gravar "Imagine" (1971) i "Some Time in New York City" (1972)-. I amb George Harrison va enregistrar "All Things Must Pass" (1970), poca broma.

A Yes hi va entrar durant la gira de presentació de "Close to the Edge" (1972), en el marc de la qual es va gravar l'àlbum en directe "Yessongs" (1973), el primer treball de la banda on se'l pot escoltar. A partir d'aquí, va venir tota la resta. Però avui m'agradaria tornar a "Imagine" i més concretament a la seva peça titular. Tot i mantenir-hi una relació d'amor-odi –ho vaig explicar al seu moment-, mai deixaré de rendir-me davant la forma com White la va fer bategar. Allò del menys és més, predicat amb l'exemple per un dels grans bateries del rock progressiu, que de seguida s'ha dit. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys.

Hilton Valentine (1943-2021)

HILTON VALENTINE
(1943-2021)

El nom de Hilton Valentine sol sonar poc, o fins i tot no sonar, però el seu impacte i la seva influència en la història de la música pop són pràcticament incalculables. Sol sonar amb més freqüència el nom de The Animals, la banda de la qual va ser guitarrista i membre fundador, i amb la qual va enregistrar la versió definitiva de la peça tradicional "The House of the Rising Sun" –publicada com a single el 1964 i inclosa a l'àlbum "The Animals" d'aquell mateix any-.

Inspirant-se en la lectura que Bob Dylan n'havia fet pocs anys abans, Valentine va agafar-ne la seqüència d'acords i la va tocar amb forma d'arpegi. La veu d'Eric Burdon i l'orgue d'Alan Price van fer la resta. La banda de Newcastle acabava de facturar la seva pista més recordada i un dels títols més universals de la història de la música pop. També, coincideixen en afirmar diverses veus autoritzades, el punt de partida d'allò que s'anomenaria folk rock. Pel que fa a l'arpegi de Valentine, probablement l'element més distintiu de la gravació, ha esdevingut primera lliçó per a incomptables aspirants a guitarrista.

Un cop dissolta la formació original dels Animals, Valentine es va traslladar als Estats Units i va provar d'iniciar sense èxit una carrera en solitari. En anys posteriors alternaria projectes propis amb reunions puntuals amb els seus excompanys. Ens deixava ahir a l'edat de 77 anys. Al seu llegat amb la banda, a més de "The House of the Rising Sun", hi figuren perles tan essencials del rhythm & blues i el rock britànics com "It's My Life", "We Gotta Get Out of This Place" o la superlativa lectura del "Don't Let Me Be Misunderstood" que originalment havia enregistrat Nina Simone.

"Eric Burdon - Rock'n'Roll Animal" (2017)

Eric Burdon, en una imatge promocional del documental.

Eric Burdon és aquell noi de classe treballadora de Newcastle que un bon dia va acabar trobant el seu lloc en la immensitat del desert californià -vaja, que no feia cap mena de broma quan cantava "We Gotta Get Out of This Place"-. Pel camí va viure en metròpolis com Londres, Nova York i San Francisco i, sobretot, va revolucionar la història de la música pop amb un registre vocal fora de sèrie i al capdavant de The Animals, aquella banda que va definir bona part del rhythm & blues britànic de la dècada dels 60 i en certa manera es va avançar al folk rock que era a punt de germinar a l'altre costat de l'Atlàntic. També va esdevenir un actor clau de l'òrbita psicodèlica de la Costa Oest nord-americana, va associar-se de forma temporal amb War i és a punt de concloure -així ho ha anunciat- més de quatre dècades d'intensa trajectòria solista. El documental "Rock'n'Roll Animal" (2017), de Hannes Rossacher, repassa la seva història amb sucoses imatges d'arxiu, declaracions exclusives del propi Burdon -no hi falta l'anècdota del dia en què va conèixer Louis Armstrong, tampoc la seva disputa amb Alan Price- i testimonis d'excepció com són els de Bruce Springsteen, Little Steven, Sting, Patti Smith o George Thorogood. Disponible per visionar de forma lliure fins al proper 7 de setembre al web d'Arte. Aprofitin, que val la pena.