Flaco Jiménez (1939-2025)

Ha mort Flaco Jiménez, l'acordionista que va ser (gairebé) a tot arreu, deixant al seu pas una inequívoca petjada de deliciós regust tex-mex. Un d'aquells músics que en tenien prou amb les notes justes per redefinir cançons senceres. Escoltin-lo amb els Mavericks a "All You Ever Do Is Bring Me Down", o amb els Rolling Stones a "Sweethearts Together" –una de les perles d'aquell "Voodoo Lounge" (1994) que caldria reivindicar més sovint-. Escoltin les seves col·laboracions amb Ry Cooder, o tornin a les discografies dels Texas Tornados i Los Super Seven, bandes de les quals va ser pilar mestre. I és clar, no s'oblidin de tota l'extensa discografia que deixa signada amb el seu nom i que explica tota sola part de l'adn musical del gran estat de Texas.

Seán Keane (1946-2023)

SEÁN KEANE
(1946-2023)

Parlar dels Chieftains vol dir referir-se, amb tota probabilitat i amb permís dels Dubliners, a la nissaga més important que ha donat la música d'arrel irlandesa des de l'equador del segle passat. Una d'aquelles bandes que van venir a preservar i difondre la tradició pròpia tot renovant-la al seu aire i sense deixar mai de mantenir-s'hi fidels, però també fent-la dialogar amb tota mena de registres d'arreu del planeta. El seu llegat és tan immens com la seva aportació a un cànon que ells mateixos han enriquit tot fent-lo alternar amb estils que van del country al rock passant per la música llatina.

Podríem parlar dels deu fundacionals primers discos del grup –els que tenen títols numèrics, publicats entre 1964 i 1980-. També d'aquell "Irish Heartbeat" (1988) que van signar amb Van Morrison i de totes les seves incursions a la música d'arrel nord-americana –d'"Another Country" (1992) a "Down the Old Plank Road" (2002)-. El violinista i flautista Séan Keane va entrar al grup el 1968 i el va deixar el 2002 –tornant-hi esporàdicament des d'aleshores-. Ha mort a l'edat de 76 anys, a pocs mesos d'haver perdut Séamus Ó Beaglaoich i a un any i mig del traspàs de Paddy Moloney.

Tocar per passar-s'ho bé

Taj Mahal i Ry Cooder - Foto Abby Ross.

Quan l'afany perquè la roda no pari de girar frega extrems que sobrepassen l'absurd, i mentre la invenció de la sopa d'all sembla cotitzar més a l'alça que mai, és un gustàs poder escoltar un parell de músics que toquen pel simple fet de passar-s'ho bé –i contagien aquest esperit a qui li vingui de gust sumar-se a la festa-. Pensava tot això dies enrere mentre em deixava portar per "The Midnight Special", "Hooray Hooray" o "Pick a Bale of Cotton", tres de les peces que Taj Mahal i Ry Cooder van incloure l'any passat a "Get On Board" (2022), un àlbum inspirat en el treball homònim facturat el 1952 per Sonny Terry i Brownie McGhee.

Un dels cançoners més canònics de la història del blues –subtitulat The Songs Of Sonny Terry & Brownie McGhee, el disc que ens ocupa no reprodueix el repertori de l'obra original sinó que fa un homenatge a la trajectòria dels seus autors-, reinterpretat per dos artistes de llargues, prolífiques i contrastades trajectòries, que es retrobaven a gairebé sis dècades d'haver coincidit per primer cop a les files dels mai prou reivindicats Rising Sons. I que ho feien per recordar els seus referents, però sobretot per passar una bona estona. Al final del dia, aquestes coses són les que compten. Ho sap prou bé qui suma el quilometratge d'aquest parell.

El disc està disponible a Bandcamp.

David Lindley (1944-2023)

DAVID LINDLEY
(1944-2023)

Palau de la Música, Barcelona, 22 de març de 2006. Jackson Browne i David Lindley són a punt d'acabar l'últim concert d'una gira per l'Estat espanyol que els ha presentat a tots dos com a duet –fins aleshores, Lindley havia estat un dels col·laboradors més o menys habituals de Browne tant a l'estudi com a l'escenari-. Comencen la tanda de bisos amb "Stay", el clàssic de Maurice Williams & The Zodiacs, que enllaçaran amb "Love Is Strange", de Mickey & Sylvia. Totes dues peces són també habituals del repertori de Browne, i Lindley sol jugar-hi un paper crucial.

Aquesta nit no serà menys. Arribada la segona estrofa d'"Stay", un Lindley que tot just havia fet 62 anys el dia anterior comença a cantar-la amb aquell falset plusquamperfet tan seu, sense forçar la veu i encara amb tota la tendresa i la serenor d'un nen, malgrat les sis dècades vitals que suma a l'esquena. Tot plegat esdevé un dels moments més emocionants del concert –aquest fragment d'una actuació a Los Conciertos de Radio 3 és de pocs anys després i destil·la la mateixa màgia-, també la reafirmació de Lindley com aquell etern secundari que hauria merescut estar molt més sovint en un primer pla.

El multiinstrumentista s'havia donat a conèixer durant la segona meitat dels 60 a les files dels psicodèlics Kaleidoscope –els nord-americans-. Durant la dècada posterior va començar a acompanyar a Graham Nash, Linda Ronstadt, Warren Zevon, Ry Cooder i el mateix Browne, entre d'altres. Alguns li tornarien favors tot donant-li un cop de mà quan a partir dels 80 impulsés la seva pròpia trajectòria solista, que va alternar actuacions i enregistraments pel seu compte amb aquell refrescant projecte de mestissatge musical que va esdevenir El Rayo-X. Lindley ens ha deixat a l'edat de 78 anys. Una gran pèrdua per a un món on cada cop en queden menys com ell.

Robin Sylvester (1950-2022)

ROBIN SYLVESTER
(1950-2022)

Amb 18 anys acabats de fer, Robin Sylvester treballava com a assistent als estudis Abbey Road de Londres. Corria l'any 1968 i els Beatles hi estaven gravant el White Album, publicat durant la tardor d'aquell mateix exercici. Influït per Paul McCartney, Sylvester es va comprar un baix i amb aquest instrument va descobrir la seva vocació musical. Va formar part de Byzantium, banda de culte de l'òrbita psicodèlica amb la qual va publicar tres àlbums durant la primera meitat dels 70. Quan el grup es va desfer, es va traslladar als Estats Units i va començar a treballar com a músic de sessió i de gira. La llista de figures de primer ordre amb què va arribar a tocar és inabastable, i inclou noms com els dels Beach Boys, Ry Cooder, les Shirelles, els Coasters, Mary Wells, Del Shannon, Freddy Fender, Bo Diddley o Chuck Berry. Des de 2003 havia estat el baixista dels Ratdog de Bob Weir (Grateful Dead). Ha mort a l'edat de 72 anys.

Rick Turner (1943-2022)

RICK TURNER
(1943-2022)

A Rick Turner se'l coneix sobretot pel seu ofici de luthier. S'hi ha dedicat durant més de cinc dècades, i entre els seus clients s'hi trobaven figures com John Entwistle (The Who), Ry Cooder, Lindsey Buckingham (Fleetwood Mac) o Jesse Colin Young (The Youngbloods). Però abans d'això, durant la dècada dels 60, havia militat en diverses bandes de folk i rock. La primera, Banana and The Bunch, amb un futur membre dels Youngbloods a bord, Lowell "Banana" Levinger. La més destacada, Autosalvage, efímera formació psicodèlica de l'àrea de Nova York que únicament va arribar a publicar un únic però notable àlbum homònim el 1968. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

Uncut: Ambient Americana

Potser no va ser Uncut el mitjà que es va inventar el terme Americana, però sí que va ser una de les plataformes que més van influir a l'hora de popularitzar el terme en qüestió entre finals del segle passat i principis del present, per tal de definir aquella música que beu directament de gèneres com el country, el blues o el folk en clau nord-americana. Més de dues dècades després, la revista britànica lliura amb l'edició de maig un nou volum dels seus discos recopilatoris d'aquest gènere sota el títol "Ambient Americana".

Artistes com William Tyler, Steve Gunn, North Americans, Mary Lattimore o fins i tot un veterà com és el britànic Michael Chapman, i una quinzena de pistes que tenen com a comú denominador les formes més atmosfèriques i -sí- ambientals del so Americana, les que parteixen de l'American Primitive Guitar i de la banda sonora de "Paris, Texas" (1984) a càrrec de Ry Cooder. Per descomptat, la revista també dedica un sucós article a analitzar aquest nou corrent. Si tot plegat donarà peu a una nova etiqueta ho dirà el temps, de moment disposem d'una evocadora selecció que convida a tancar els ulls i deixar-se (trans)portar.

Joachim Cooder

Més enllà del pes d'un cognom.

Aquell moment en què el fill d'un músic il·lustre comença a volar pel seu compte i a deixar enrere el pes d'un cognom il·lustre per a confirmar-se com una realitat amb nom propi. Joachim Cooder és el fill de Ry Cooder, i ha tocat en gairebé tots els seus treballs des d'"A Meeting by the River" (1993). El 2012 va publicar el seu primer disc, "Love on a Real Train", però és aquest 2020 quan el californià veu per fi consolidada una trajectòria que, com la del seu pare, marida amb encert tota un seguit de tradicions d'arreu del món.

N'és una bona mostra el seu darrer àlbum, "Over that Road I'm Bound" (2020, Nonesuch Records). Una dotzena de composicions originals d'Uncle Dave Macon, reinterpretades des d'una perspectiva oberta i contemporània, i amb la kalimba del propi Cooder com a fil conductor. Un dels repertoris considerats fundacionals de la música country, traslladat a unes coordenades sonores on les músiques d'arrel africana alternen amb tot el pes de la tradició nord-americana.

Tot plegat es tradueix sobre el terreny en un mosaic global on el folk a baixa fidelitat de peces com "When Ruben Comes to Town" o la pròpia "Over that Road I'm Bound to Go" alternen amb la lluminositat tropical de "Morning Blues" i les harmonies transatlàntiques d'un "Come Along Buddy" que podria haver signat el mateix Paul Simon. L'acompanyen a l'estudi vells coneguts com Vieux Farka Touré (guitarra) o el propi Ry Cooder (banjo, guitarra, baix). Però el plàstic sona a Joachim Cooder i a ningú més.

Disponible a Bandcamp.

"Everybody Ought to Treat a Stranger Right"

Ry Cooder - Foto Joachim Cooder.

"Everybody Ought to Treat a Stranger Right". Tothom hauria de tracter bé un foraster. Un vell cant espiritual de Blind Willie Johnson que Ry Cooder ha rescatat i reinterpretat al seu darrer disc d'estudi, un "The Prodigal Son" (2018) on el californià recupera tota una sèrie de peces de temàtica religiosa que formen part del cànon sonor dels Estats Units. Tal i com sol ser habitual tractant-se de qui ens ocupa la cosa no té desperdici, però si m'he fixat especialment en la peça en qüestió és per la nova dimensió que adquireixen els versos de Johnson en aquests temps que corren. Temps en què forasters que fugen de la misèria i la guerra són rebutjats en aquesta Unió Europea a la qual sempre li falta temps per omplir-se la boca de drets humans i altres mantres estèrils a la pràctica. Una de les grans vergonyes del món contemporani, i una d'aquelles peces que malgrat el pas del temps segueixen assenyalant l'ara i l'aquí.

Entreteniment corporatiu

Ry Cooder.

Ry Cooder reflexiona sobre l'evolució del negoci musical en declaracions recollides per Uncut a la seva edició de gener. "És una tragèdia, perquè el que feia gran la música era la cançó pop de quatre minuts i la cura amb què la gent creava quelcom que no existia abans. La pèrdua d'aquesta idea és terrible. Actualment els músics han de ser aparadors d'un estil de vida, en comptes d'explicar a la gent allò que senten o pensen. És entreteniment corporatiu", diu l'autor de "Paris, Texas". I de raó no n'hi falta. Quan la música popular passa de ser humanista a ser corporativa, quan la creació musical deixa d'estar compromesa amb el fet artístic per a comprometre's únicament amb marques, patrocinis i rànquings, quan el més important no és comunicar sinó posicionar-se tan bé com es pugui en un determinat negoci, la música esdevé un mercat com un altre. I com en tot mercat, l'oferta i la demanda regulen allò que es produeix en massa i allò que directament no interessa. Per això gairebé no hi ha hagut des de la irrupció de Nirvana cap proposta massiva que no hagi caigut en la previsibilitat de les fórmules preestablertes -hi ha excepcions, però totes responen a casos aïllats com els de Radiohead o els White Stripes, outsiders a la seva manera en un negoci on no encaixen-. I per això cada vegada resulta més difícil per a un grup apostar per l'actitud arriscada i innovadora que anys enrere donava lloc a obres com "The Dark Side of the Moon", "Revolver", "White Light/White Heat" o "Never Mind the Bollocks".

Ry Cooder - Election Special

Parlava fa un parell de dies de músics que posen el seu art al servei de causes que consideren justes. Un dels exemples més evidents és el del mestre Ry Cooder. El californià ja acumula un bon catàleg de discos que evoquen l'esperit crític de Woody Guthrie i donen veu als sectors més desamparats de la societat nord-americana. I a sobre ho fa amb cançons tan rodones com les que conformen el seu nou llançament. Com indica el seu títol, "Election Special", es tracta d'un àlbum enfocat a la present campanya electoral dels Estats Units, amb la crisi econòmica i els seus responsables sobre la taula. Nou cançons que conjuguen sense fisures el folk, el hillbilly, el blues i el rock d'arrels. I nou títols tan reveladors com "Mutt Romney Blues", "The Wall Street Part of Town", "Guantanamo" o "Going to Tampa". No hi ha dubte que l'autor de "Paris, Texas" es manté més agut que mai als seus 65 anys.

Audio: "The Wall Street Part of Town" - Ry Cooder