Consistència, estabilitat i 100 cançons

Van Morrison.

És de sobra conegut el mal caràcter que pot arribar a gastar Van Morrison, així com la seva animadversió envers les entrevistes. No acostuma a concedir-ne, però quan ho fa solen ser dignes de llegir-se (o escoltar-se) amb atenció. El periodista David Cavanagh va poder parlar recentment amb el de Belfast amb motiu de l'edició del seu nou àlbum, "Roll with the Punches" (2017). Una conversa que recollia la revista Uncut a la seva edició d'octubre i on l'autor de "Gloria" parla d'aquest darrer treball, d'algunes de les seves obres clàssiques, de la mandra que li arriba a fer actualment tot el procés que implica l'enregistrament d'un disc, i de la seva relació amb diversos excomponents de la seva banda d'acompanyament. Pel camí, és clar, deixa anar autèntiques mostres de saviesa pròpies de qui porta més de mig segle dedicant-se a l'art de viure de la música: "Això és un ofici, i com a tal funciona d'una manera determinada. Pregunta-ho a qualsevol que tingui una banda. Necessites consistència i estabilitat. Alguna gent sembla estar vivint una mena de fantasia, però (si et dediques a aquest ofici) no pots fer-ho de forma selectiva i dir quines feines vols fer i quines no. (...) L'estabilitat és el primer que necessites en una banda. Qualsevol banda en la qual he estat ha hagut de ser estable i conèixer 100 cançons. Si no són estables i no coneixen 100 cançons, no són una banda".

Motocicletes, LSD i armes de foc

Quicksilver Messenger Service (Gary Duncan, primer per l'esquerra).

"(L'escena de San Francisco) era una colla de xavals corrent pel parc, anant al Fillmore i a l'Avalon i col·locant-se. Tothom prenia LSD, n'hi havia moltíssim. Quan vaig començar a venir a San Francisco encara no hi havia hippies, aleshores hi havia beatniks. I per a ells no es tractava de pau i amor, sinó més aviat d'entendre la vida a un nivell intel·lectual. Els hippies no tenien una gran visió intel·lectual de les coses. La majoria eren xavals que marxaven de casa i venien a San Francisco perquè no volien treballar ni anar a la universitat. Volien viure en comunitat, menjar arròs integral i clavar uns quants claus. Però mentre la generació beatnik havia estat en blanc i negre, els hippies van assolir el Technicolor gràcies a l'LSD".

Gary Duncan, exguitarrista de Quicksilver Messenger Service, recorda l'inici de l'era psicodèlica a San Francisco durant la segona meitat dels anys 60. I ho fa en el marc d'una breu però reveladora entrevista amb el periodista David Cavanagh, publicada per Uncut a la seva edició de setembre i on Duncan també parla de la seva experiència com a franctirador a la Guerra del Vietnam i de la seva condició d'outsider en el si de la comunitat musical: "M'hi sentia una mica fora de lloc perquè jo anava en moto i tenia armes de foc. La majoria dels meus amics formaven part dels Hells Angels. Els músics mai em van inspirar molta confiança, però sempre vaig saber que em podia fiar dels Hells Angels". Purple Pyramid acaba d'editar "Live Across America 1967-1977", una sucosa caixa de cinc discos en directe que repassen la trajectòria sencera de Quicksilver Messenger Service.

Al límit

Robert Fripp.

"El bateria de sessió més important de Nova York em va dir que volia tocar al meu disc. Li vaig respondre que no podia comptar amb ell, perquè sabia massa bé el que es feia". Robert Fripp resumeix amb dues frases la seva concepció de la música com a art en constant moviment, contraposant-lo al virtuosisme i l'exhibicionisme dels exercicis d'estil. El britànic és sens dubte un dels guitarristes més influents de la darrera meitat de segle, amb una personalitat a les cordes no tan definida per la tècnica com per la inquietud i una vocació arriscada i experimentadora. Per això, mentre companys de generació naufragaven en l'autoindulgència en què havia caigut el rock progressiu, Fripp es trobava a Nova York vivint de primera mà l'explosió del punk i la New Wave, o a Berlín avançant-se al post-punk al costat de David Bowie. La capital alemanya, recorda en una entrevista signada per David Cavanagh i publicada per Uncut aquest mes de desembre, era durant els 70 "la primera línia del front de la Guerra Freda, amb la terra de ningú al mig. Estàvem als Hansa Studios, i mirant per la finestra vèiem una torre de vigilància de l'Alemanya de l'Est. Vaig creuar el Checkpoint Charlie amb el David, i de tornada em va dir 'No corris, hi ha una metralleta allà dalt'. Així era la vida a la Berlín occidental. Al límit. I és al límit on va un artista". A la mateixa entrevista, Fripp avança en exclusiva els seus plans de sortir de gira l'any que ve amb una encarnació mai vista ni escoltada de King Crimson.

Dos àlbums, dues històries

Tres anys separen els dos discos més celebrats dels Waterboys, "This Is The Sea" (1985) i "Fisherman's Blues" (1988). Un període documentat a "Fisherman's Box" (2013), caixa que commemora el 25è aniversari de "Fisherman's Blues" repartint en set plàstics la totalitat de les seves sessions de gravació. Una història que el cronista Alastair McKay repassa a l'edició de novembre d'Uncut amb testimonis com el del propi Mike Scott, que durant aquells tres anys va reformar la banda, va endinsar-se en la música nord-americana d'arrels i va créixer com a músic. Pel vocalista, l'edició de "Fisherman's Blues" suposava el final d'un llarg procés d'aprenentatge que havia començat a la seva Escòcia natal i que l'havia portat a Irlanda, als Estats Units i novament a Irlanda. Pels Waterboys, va suposar no només un trencament amb el to grandiloqüent dels seus àlbums anteriors, sinó també el seu establiment definitiu com a pedra angular del rock amb motius cèltics. Una evolució fruit de tres anys marcats per l'experimentació amb nous registres, l'anada i vinguda de músics i l'avortament de sessions a mida que Scott i companyia avançaven en la seva concepció de l'obra. Cosa que probablement es va traduir en un cúmul de maldecaps per a la discogràfica de torn, que de ben segur esperava que la continuació de "This Is The Sea" arribés en bastant menys de tres anys i amb un registre similar per a seguir exprement-ne la fórmula.

A la mateixa edició d'Uncut, David Cavanagh repassa la gestació d'un àlbum que també marcaria un abans i un després en la trajectòria dels seus autors, "The Dark Side of The Moon" (1973), de Pink Floyd. Un altre disc fruit d'un llarg procés definit per l'experimentació, el trencament de normes -malgrat les dimensions del projecte, la banda es va negar en tot moment a dur a terme tasques de promoció- i un estira i arronsa constant entre la discogràfica i el grup. "The Dark Side of The Moon" i "Fisherman's Blues" són dos discos clàssics. Dos àlbums que, més enllà de l'impacte assolit al seu moment, defineixen tant la trajectòria de qui els signa com el període en què van veure la llum, i sonen actualment tan frescos com el primer dia. I ambdós mostren bandes que fan les coses a la seva manera, alienes a les regles que actualment regeixen els enregistraments discogràfics en nivells similars. Per entendre'ns, es fa difícil pensar que a dia d'avui una discogràfica permetés a un jove Mike Scott passar-se tres anys fent i desfent fins a arribar a una obra mestra. El més lògic seria exprémer tan ràpidament com fos possible la fórmula de "This Is The Sea", buscant un benefici ràpid en xifres i obviant qualsevol plantejament purament artístic. Com també es fa difícil pensar que Pink Floyd poguessin sortir-se amb la seva i no haver de concedir entrevistes. Potser per això, perquè el corporativisme s'ha acabat imposant al fet artístic, la música de masses ha esdevingut quelcom prefabricat, allunyat de la vocació inquieta d'uns Floyd o uns Waterboys i ajustat a fórmules tan esgotades com els estilismes de qui les explota.

Desenvolupar-se

Brillant l'article que David Cavanagh signa a l'edició de juny d'Uncut, aprofundint en un període clau de la vida de Jeff Buckley -de la mort del qual es commemorava ahir el 16è aniversari-. Amb valuosos testimonis de músics, personal de la indústria discogràfica i gent que el va conèixer, el periodista traça l'evolució de Buckley, des de la seva arribada a Nova York com un total desconegut fins al final de la maratoniana gira de "Grace". El reportatge no té cap desperdici, però a mi em van cridar especialment l'atenció les declaracions de Paul Rappaport, aleshores caçatalents de Columbia Records, que recorda com el seu segell va aconseguir fitxar aquella jove promesa a finals de 1992. "Donny Ienner, president de Columbia, li va dir 'Sé que Arista t'ofereix més diners, però jo no te'ls donaré perquè només t'escalfaria el cap. Te'n donaré la meitat, i arribarem a un acord que no et suposi cap mena de pressió'", recorda Rappaport. Aleshores, afegeix Cavanagh, "el primer que Columbia va fer després de fitxar Buckley va ser... res de res. El van deixar en pau". L'objectiu, explica l'article, era deixar que el músic es desenvolupés com a tal, prenent-se tot el temps que calgués. Per això Buckley va acabar signant un discàs com "Grace" -que no s'editaria fins al cap de gairebé dos anys: el temps que va necessitar per a parir una obra tan monumental-.

Una política que sens dubte contrasta amb l'actitud que, per norma general, han adoptat les grans companyies discogràfiques durant els darrers anys. La figura del caçatalents ha desaparegut, i ara són els grups els que envien maquetes a la desesperada. En cas de ser fitxats, se'ls exigeixen resultats immediats -en termes comercials i econòmics, no pas artístics- i, si la cosa no funciona en els terminis previstos, bon vent i barca nova. O, en el pitjor dels casos, se'ls assigna un productor que els acaba transformant en quelcom totalment diferent. Vaja, que en comptes de fitxar músics i deixar que desenvolupin el seu potencial, la indústria es dedica a manufacturar productes que a la llarga acaben esdevenint monòtons. Per això, per exemple, la majoria d'aquells grups de garatge que a principis de la passada dècada pretenien renovar el rock de guitarres amb debuts com a mínim acceptables, es desinflaven en qüestió de mesos amb segons discos que necessitaven al menys un any més de forn. És el que passa quan una indústria cultural cau en mans de gent que només sap pensar en termes econòmics.







Audio: "Lilac Wine" - Jeff Buckley