"My Rough and Rowdy Ways"

Crec que a aquestes alçades ja no cal explicar que el títol de l'últim àlbum de Bob Dylan s'inspira en "My Rough and Rowdy Ways", una vella cançó country del gran Jimmie Rodgers –qui surt fotografiat a la carpeta interior del disc juntament amb la Carter Family-. Aquest recopilatori de country i blues rural de principis del segle passat també s'inspira en el títol de la mateixa cançó –tot i que aquesta no hi surt-.

El vaig localitzar ahir mateix en una llibreria/disqueria del centre de Lió –La Bourse, amb molt bona oferta tant a nivell literari com fonogràfic-. I és clar, tenint en compte que era a la ciutat per assistir a dos concerts de Dylan, no vaig poder evitar agenciar-me'l. He de dir a favor de "My Rough and Rowdy Ways", el recopilatori, que el va publicar Yazoo Records –segell especialitzat en arqueologia musical nord-americana- el 1998, molt abans de l'àlbum de Dylan.

El disc conté 23 peces, cada una interpretada per un solista o formació diferent –dels quals només conec Tommy Johnson, Dock Boggs, Ernest Stoneman i Uncle Dave Macon, tota la resta soc a punt de descobrir-los-. I són gravacions gairebé centenàries que es troben a l'arrel –o gairebé- de la mateixa tradició que el de Minnesota no tan sols preserva sinó que segueix perpetuant cada nit a l'escenari. Aquest és el pes d'una gira com la que recorre aquests dies el continent europeu.

Joachim Cooder

Més enllà del pes d'un cognom.

Aquell moment en què el fill d'un músic il·lustre comença a volar pel seu compte i a deixar enrere el pes d'un cognom il·lustre per a confirmar-se com una realitat amb nom propi. Joachim Cooder és el fill de Ry Cooder, i ha tocat en gairebé tots els seus treballs des d'"A Meeting by the River" (1993). El 2012 va publicar el seu primer disc, "Love on a Real Train", però és aquest 2020 quan el californià veu per fi consolidada una trajectòria que, com la del seu pare, marida amb encert tota un seguit de tradicions d'arreu del món.

N'és una bona mostra el seu darrer àlbum, "Over that Road I'm Bound" (2020, Nonesuch Records). Una dotzena de composicions originals d'Uncle Dave Macon, reinterpretades des d'una perspectiva oberta i contemporània, i amb la kalimba del propi Cooder com a fil conductor. Un dels repertoris considerats fundacionals de la música country, traslladat a unes coordenades sonores on les músiques d'arrel africana alternen amb tot el pes de la tradició nord-americana.

Tot plegat es tradueix sobre el terreny en un mosaic global on el folk a baixa fidelitat de peces com "When Ruben Comes to Town" o la pròpia "Over that Road I'm Bound to Go" alternen amb la lluminositat tropical de "Morning Blues" i les harmonies transatlàntiques d'un "Come Along Buddy" que podria haver signat el mateix Paul Simon. L'acompanyen a l'estudi vells coneguts com Vieux Farka Touré (guitarra) o el propi Ry Cooder (banjo, guitarra, baix). Però el plàstic sona a Joachim Cooder i a ningú més.

Disponible a Bandcamp.