Rafael Moll (1951-2023)

RAFAEL MOLL
(1951-2023)

Símptoma del temps que ens ha tocat viure, però sobretot de l'estat de les coses en un país i en una ciutat amb molt poca memòria quan es tracta del rock i de la cultura pop en general. Va passar sense pena ni glòria el mes de maig passat el cinquantenari de la històrica sala Zeleste del carrer de l'Argenteria de Barcelona, un dels espais on es va definir la contracultura de la Ciutat Comtal i també un dels epicentres del rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol durant la dècada dels 70 i bona part de la dels 80, quilòmetre zero de l'anomenada Ona Laietana. No hi va haver cap commemoració, ni des de l'oficialisme ni des de l'underground. Així estan les coses.

Justament, el 50è aniversari de l'obertura de Zeleste s'hauria d'haver commemorat al cap de poques setmanes de morir el seu fundador, Víctor Jou, l'abril passat. I amb prou feines ha passat mig any quan hem de lamentar el traspàs de qui va ser la seva mà dreta, Rafael Moll, programador de la sala, productor del segell de la casa i responsable de l'agència de management impulsada sota el mateix paraigua. Va treballar amb figures com Sisa –el totèmic "Qualsevol nit pot sortir el sol" (1975) el va produir ell-, Pau Riba, Gato Pérez, La Voss del Trópico, Oriol Tramvia, Jordi Sabatés, l'Orquestra Mirasol o El Último de la Fila, entre d'altres. La música d'aquest país nostre no s'entendria sense ell.

Víctor Jou (1939-2023)

VÍCTOR JOU
(1939-2023)

El mes vinent es commemoraran 50 anys de l'obertura de la històrica sala Zeleste del carrer de l'Argenteria, temple de la nit barcelonina més bohèmia i santuari per a melòmans i altres ànimes inquietes en un moment en què la capital catalana bullia amb més efervescència que mai. Eren els dies del rock laietà –la variant autòctona de la música progressiva-, però també del protopunk i de l'entrada de la ciutat al circuit de les gires internacionals. Que ningú n'hagi dit res ni s'hagi plantejat per ara cap acte commemoratiu –ni des de l'oficialisme ni des de l'underground-, referma el desconcert creixent d'una Barcelona que va deixar de reconèixer-se ella mateixa ja fa molt de temps.

I amb aquestes ens assabentem de la mort de Víctor Jou, fundador de Zeleste –de la sala, del segell discogràfic del mateix nom i de l'escola de música que va arribar a funcionar a les seves instal·lacions-. L'enginyer que va acabar esdevenint un dels catalitzadors de la (contra)cultura d'aquest país en un moment clau, i un dels últims supervivents d'un temps molt llunyà en què oficis com el seu s'aprenien sobre el terreny (i sobre la marxa), i no pas en escoles de negocis. El 1975 va ser un dels impulsors del Canet Rock original. El 1986 va traslladar la sala de concerts al carrer dels Almogàvers, on va romandre fins que va tancar l'any 2000. Un local que diverses generacions ja han conegut com a Razzmatazz però que a molts, ni que sigui de forma col·loquial, encara ens agrada anomenar Zeleste.