Rafael Moll (1951-2023)

RAFAEL MOLL
(1951-2023)

Símptoma del temps que ens ha tocat viure, però sobretot de l'estat de les coses en un país i en una ciutat amb molt poca memòria quan es tracta del rock i de la cultura pop en general. Va passar sense pena ni glòria el mes de maig passat el cinquantenari de la històrica sala Zeleste del carrer de l'Argenteria de Barcelona, un dels espais on es va definir la contracultura de la Ciutat Comtal i també un dels epicentres del rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol durant la dècada dels 70 i bona part de la dels 80, quilòmetre zero de l'anomenada Ona Laietana. No hi va haver cap commemoració, ni des de l'oficialisme ni des de l'underground. Així estan les coses.

Justament, el 50è aniversari de l'obertura de Zeleste s'hauria d'haver commemorat al cap de poques setmanes de morir el seu fundador, Víctor Jou, l'abril passat. I amb prou feines ha passat mig any quan hem de lamentar el traspàs de qui va ser la seva mà dreta, Rafael Moll, programador de la sala, productor del segell de la casa i responsable de l'agència de management impulsada sota el mateix paraigua. Va treballar amb figures com Sisa –el totèmic "Qualsevol nit pot sortir el sol" (1975) el va produir ell-, Pau Riba, Gato Pérez, La Voss del Trópico, Oriol Tramvia, Jordi Sabatés, l'Orquestra Mirasol o El Último de la Fila, entre d'altres. La música d'aquest país nostre no s'entendria sense ell.

Joan Rectoret (1958-2023)

JOAN RECTORET
(1958-2023)

Soc incapaç de comptar tots els baixistes que he arribat a conèixer i que es van formar de la mà de Joan Rectoret. Tot un històric de les escenes del Maresme i de les comarques vallesanes, va debutar a principis dels 80 a les files del grup de rock urbà Almen-TNT, de Mataró. Més tard va ser un dels fundadors del combo de jazz fusió T-Punch –on també militaven Jordi Pegenaute, Àlex Martínez i Enric Illa-, format a Granollers, que durant la recta final dels 80 i durant bona part dels 90 va abanderar l'òrbita jazzística del Vallès Oriental –darrerament s'havien reunit per actuar en festivals de jazz com els de Bigues i Riells del Fai o Granollers-. També va tocar amb La Salseta del Poble Sec i Gato Pérez, entre d'altres. Com a professor, va treballar en centres com l’Escola de Música Moderna L’Estudi de Granollers o el Taller de Músics de Barcelona. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys.

Ricky Gil & Biscuit - "Artefactes sonors de l'underground català" (2023)

Ara fa cosa de dos anys, Ricky Gil i Biscuit solien tancar els concerts de la gira de presentació del seu primer àlbum conjunt, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik), amb una robusta lectura de "Hi ha gent", poema de Joan Vergés musicat per un jove Toti Soler en plena era psicodèlica. Tenia tot el sentit del món que el barceloní i els del Garraf, exponents de dues generacions de músics que s'emmirallaven en l'herència sonora de les dècades dels 60 i els 70, haguessin trobat un punt de comunió en aquell nugget genuïnament nostrat. Una perla del primer rock (en) català, recuperada en ple segle XXI com si d'una declaració de principis es tractés.

"Hi ha gent" va ser el punt de partida d'"Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik). El segon àlbum que Biscuit i el cantant de Brighton 64 facturen de forma conjunta. Un disc de versions que reivindica els pioners del rock i la música pop en llengua catalana. Una dotzena de composicions datades entre l'equador dels 60 i les acaballes dels 70, la majoria desconegudes pel gran públic, reinterpretades des del respecte pels originals però amb la dosi extra d'injecció elèctrica de qui ha begut de fonts com The Who o Neil Young amb Crazy Horse. Un exercici de restauració i de justícia històrica pràcticament inèdit a la música pop de casa nostra –podríem buscar precedents en el Modernisme aborigen o en el disc "La pols i l'era" (2016, Bankrobber)-.

El plàstic s'obre amb els acords menors i la tempesta elèctrica de la citada "Hi ha gent", que deixa pas a "Noia" i "Al matí just a trenc d'alba". Dues composicions d'Albert Batiste i Pau Riba, respectivament, emmarcades al seu dia a l'ep "Miniatura" (1969). La primera la fan com si fos de Big Star, la segona traça una boirosa i calidoscòpica atmosfera lisèrgica. "Anna", original d'Ia & Batiste, compta amb la participació vocal d'uns veterans de la mida de Manel Joseph (Orquestra Plateria) i del mateix Jordi Batiste, dos dels noms il·lustres que formen una llista de convidats on també hi destaca la presència dels germans Toni i Dionís Olivé dels mai prou reivindicats Melodrama –representats al disc amb l'esclat power pop de "Tu, jo i el Tibidabo"-.

Completen –i enriqueixen- la nòmina de col·laboradors dues veus plenament contemporànies com són les de Joana Serrat i Namina. "Jo em donaria a qui em volgués" i "Els esnobs", de Maria del Mar Bonet i Guillermina Motta respectivament, semblen fetes a mida de l'una i de l'altra. Les rocalloses "Un desig antic" i "Més enllà" es capbussen en la gènesi del rock nostrat per reivindicar dos noms de culte com els de Jordi Paniagua i Els Xocs. Menció a part mereixen "Mambo" i "La curva del Morrot", que traslladen sense por els originals de Sisa i Gato Pérez fins a les coordenades discursives de Ricky Gil i Biscuit. Si l'escena musical catalana tenia i segueix tenint un deute històric amb aquella generació, és just considerar que aquest àlbum en liquida com a mínim una part. Les notes de la funda interor les ha escrit un expert en la matèria com és el periodista Àlex Gómez-Font. Motiu de més per agenciar-se'n una còpia.

Més informació:

Chesapik  /  Pàgina web

Presentació de "Qui toca aquesta nit?", de Ricky Gil, a l'Strogoff

Ricky Gil i un servidor parlant de música, i més concretament de concerts, ahir a la tarda a la Llibreria Strogoff de la Garriga. Presentació de "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), el tercer llibre del Ricky, que després de la conversa va agafar la guitarra acústica i ens va obsequiar amb un parell de versions de The Jam ("Away from the Numbers") i Gato Pérez ("La curva del Morrot"). Gràcies a l'autor i a la llibreria per convidar-me a participar a l'acte, també a tots els que vàreu venir per haver estat tan atents. La foto és de l'amic Jordi Costa.

D.E.P. Lluís Vidal

Lluís Vidal.

Ha mort el pianista i compositor Lluís Vidal, músic de llarg recorregut a l'escena catalana des de la dècada dels 60 –no confondre'l amb el pianista de jazz del mateix nom-. Va ser un dels fundadors de la companyia teatral Dagoll Dagom el 1974, i en dècades posteriors va tocar amb figures com Gato Pérez, Ramon Muntaner, Orquesta Mondragón, Pernil Latino, La Salseta del Poble Sec o Moncho. Establert a la Garriga, estava preparant un programa a Ràdio Silenci que malauradament ja no podrem escoltar.

Albert Gil aka Rudemod - "Plena Fragmentorum Cofini" (2021)

Hi ha discos que són fruit d'un moment determinat i d'altres que, a més, tenen prou vocació per esdevenir perdurables molt més enllà del moment en qüestió. Entre aquests últims s'hi troba el debut en solitari d'Albert Gil, guitarrista i membre fundador dels essencials Brighton 64, a qui també havíem pogut escoltar en bandes com Brigatones, Matamala, Rivolta, Malice o Chest. Un "Plena Fragmentorum Cofini" (2021, Chesapik) que signa com a Albert Gil aka Rudemod –l'alter ego amb el qual ja portava més d'una dècada amenitzant selectes vetllades melòmanes tot fent les funcions de disc jockey-.

Es presenta Gil pel seu compte amb un àlbum que és fruit del confinament d'ara fa gairebé dos anys, que es va concebre en quarantena i que es va gravar durant el mateix 2020 mentre els efectes de la coronacrisi encara eren lluny de començar a remetre. Ell mateix s'encarrega de pràcticament tots els instruments, amb excepció del baix i la bateria, que van a càrrec de David Abadía –l'última incorporació a les files de Brighton 64-, qui també es va situar als controls durant el procés de gravació. A tot això cal sumar col·laboracions puntuals de vells coneguts com Javier Sun, Pablo Jiménez o Ricky Gil, germà i etern company de viatge de Rudemod.

Musicalment, el disc revela aquells vessants del ventall estilístic d'Albert Gil que fins ara potser es podien intuir però no sempre es feien evidents ni sortien a la llum. Segueixen predominant aquella sensibilitat pop i aquella immediatesa que han tendit a definir la banda mare, però entren en joc també tota una sèrie de matisos que apunten en múltiples direccions. I és justament aquesta riquesa estilística un dels grans arguments a favor del disc. L'altre, no cal dir-ho, són les cançons. Perles pop que efectivament es van concebre com a reacció al coronavirus i a tot allò que aquest ha comportat, però que seguiran brillant per elles mateixes a mida que passin els anys.

Comença a ritme de dinàmic power pop amb un "Aquel deseo que un día formulé" que no hauria desentonat al repertori de Chest, i segueix amb un "Pequeñas cosas" que podria haver format part dels darrers discos de Brighton. "Camp de mines desactivat" i "Hablar por hablar" són exercicis de pop madur en el millor sentit, i "La séptima vida del gato" és una nocturna balada que pot arribar a recordar les formes d'un Leonard Cohen. Que tot plegat pugui conviure amb l'esperit ié-ié nostrat de "Mal educat", el rock robust de "Malalt", l'accent jamaicà de "Cançó de protesta" o fins i tot una dinàmica lectura del "Coristes i numismàtics" de Sisa, il·lustra l'obertura de mires d'un dels grans artesans del format cançó a casa nostra.

Disponible a Bandcamp i, en luxós doble vinil, al web de Chesapik.

Joan Vinyals (1958-2022)

JOAN VINYALS

(1958-2022)

No és exagerat afirmar que Joan Vinyals havia tocat amb tothom, o gairebé. La trajectòria d'aquest genial i versàtil guitarrista enllaça la Companyia Elèctrica Dharma amb Los Rebeldes, Gato Pérez amb Névoa, Ia & Batiste amb Laura Simó, i la llista podria anar molt més enllà. Estretament lligat a Santiago Auserón, qui el considerava com un dels seus grans aliats tant a l'estudi com a l'escenari, també va tenir temps de traçar una trajectòria en solitari que darrerament havia donat fruits tan destacables com "Res no és igual" (2017). Ens ha deixat a l'edat de 63 anys.