El llibre equivocat

TERÀPIA DE SHOCK + YAHI

NAUB1, Granollers

11 de gener de 2014

"Sense tu" -aka la cançó de Polseres Vermelles- és un caramel enverinat. Una cançó que ha permès als seus autors, Teràpia de Shock, penetrar com un cavall de Troia a cada llar catalana i fer-se forts com a potència comercial. Però a la vegada els ha condicionat (i els segueix condicionant) a l'hora de desenvolupar-se musicalment. Perquè els de la Garrotxa volen passar pàgina, d'això no n'hi ha cap dubte. El problema és que amb "Sense tu" van endinsar-se de ple al llibre equivocat. Un llibre més proper a un best seller de temporada que a la novel·la de Nick Hornby que voldrien -i podrien- protagonitzar. Un llibre, el de la música de consum, que no admet llicències artístiques i on tota proclama d'amor incondicional pel rock'n'roll sona forçada. La nit passada van reivindicar a White Stripes, Ramones, Joan Jett i Metallica. I puntualment van fer ressonar els Hives i fins i tot els primers Art Brut. Però un repertori no pot alimentar-se únicament de ressons, de la mateixa manera que el rock'n'roll no entén de fórmules. I són precisament aquestes fórmules les que, en el cas de Teràpia de Shock, separen les intencions de la realitat. Trencar-hi seria un pas important per a esdevenir el grup de rock'n'roll que sens dubte volen ser. És clar que això implicaria canviar de llibre, amb totes les conseqüències que això pugui tenir. Abans havien trencat el gel Yahi. Sense fórmules i alternant tota mena de llibres, cadascun més apassionant que l'anterior. Post-metal, rock de guitarres hereu dels 90, estructures progressives i sorprenents cops de timó rítmics i melòdics. Van repassar el seu disc de debut -"Ultramar" (2011)- i van presentar quatre temes nous. Ben aviat tornaran a la B1 com a caps de cartell. Es recomana agafar lloc.

Teràpia de Shock.

Yahi.

Life on Mars?

No és broma, ho he llegit aquest matí al diari. La primera expedició tripulada a Mart, un viatge només amb bitllet d'anada, es finançarà mitjançant un reality show televisiu. Trist però cert. A aquestes alçades, ni tan sols un projecte científic d'aquest nivell pot salvar-se de la teleescombraria. Hem banalitzat l'esport, la cultura i l'entreteniment, i ara deu ser el torn de la ciència. Probablement no caldria si els governs invertíssin menys en defensa i més en investigació, però ara per ara aquesta és la realitat. I un es pregunta, posats a ser banals, per què no ho som fins al fons. Posats a fer un reality show amb els futurs tripulants de la missió espacial, per què no hi involucrem també autèntica carn de reality show. Per què no cridem els protagonistes de Gran Hermano, Operación Triunfo i qualsevol altre monument a la pornoescombraria televisiva i els enviem a Mart sense bitllet de tornada. I, de passada, per què no hi afegim aquesta classe política que també ha transformat parlaments com el català i l'espanyol en el més lamentable dels reality shows. O a tots aquests experts financers que ens volen ofegar a tots en nom de la competitivitat -a Mart no tindrien ningú per ofegar, però és que tampoc tindrien competència-. Probablement no seria la millor manera d'establir una colònia terrestre a Mart. I no, la delegació resultant de l'experiment no representaria ni de lluny el conjunt de la humanitat. Però del que no hi ha dubte és que la Terra esdevindria un lloc millor. Molt millor.

Rara avis Destral

SAM DESTRAL

Koitton Club, Barcelona

9 de gener de 2014

Sam Destral és una rara avis al nostre panorama musical. Va a la seva, i no és que torni d'enlloc quan molts hi van, sinó que quan tots aquests arriben a la seva destinació, ell ja es troba dos pobles més enllà. Molt abans que la paraula krautrock tornés a posar-se de moda, Destral ja integrava referències a Can i Faust en un discurs on també ressonen Sisa, Pau Riba, la Velvet Underground, Neil Young, Billy Bragg o el Dylan de 1965. I ara, quan el terme kraut corre el perill d'esdevenir tan banal com ho han esdevingut les paraules hipster o indie, reivindica el rock progressiu i cita entre les seves influènces a Genesis -els de Peter Gabriel, no cal dir-ho-.

I segueix anant a la seva. Mentre el (mal anomenat) nou pop català s'allunya cada dia més del carrer per a acostar-se perillosament als despatxos, el de Gandesa defuig els costumismes de postal i denuncia des de l'escenari una realitat marcada pels desnonaments i per lleis salvatges com la de l'avortament. I no només això, també posa de manifest la manca de substància d'aquesta escena artificial a base de títols com "L'home que va matar l'home que treballava fent de gos" -tota una declaració de principis-. Una cançó que va recuperar la nit passada després d'una llarga temporada sense tocar-la. "Me n'havia cansat", va confessar.

El cert és que, potser perquè li ha anat bé aquesta temporada a la nevera, el tema va sonar ahir més contundent que mai. Edificat sobre loops de guitarra, amb Destral improvisant parts de la lletra i, fins i tot, alternant-les amb la cantarella de "Walk on the Wild Side" de Lou Reed. Sí, ambdós temes tenen patrons en comú a nivell melòdic i harmònic, però també a nivell líric. El passeig de Reed retratava aquell costat salvatge evocat des del títol de la cançó, el dels transvestits, els inadaptats i altres criatures de la nit. Criatures que s'entendrien molt bé amb la galeria de personatges descrits per Destral a "L'home que va matar...". Perquè tant els uns com els altres són inversament proporcionals als del tema parodiat per Destral, en la mateixa mesura que el de Gandesa i el seu background res tenen a veure amb l'oficialisme ranci que al seu dia va alimentar "L'home que treballa fent de gos".

I encara segueix anant a la seva. Perquè ahir presentava "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut Records). "El meu primer disc", va dir. I sí, és el primer treball que edita físicament, però ni de bon tros el primer que fa. Sense anar més lluny, cada mes de l'any 2012 va penjar un ep amb temes nous al seu compte de Bandcamp. I anteriorment ja s'havien pogut escoltar diversos llançaments signats amb el seu nom en format digital. Llançaments que es troben actualment fora de circulació: ell mateix els va eliminar perquè es negava a viure del passat quan ni tan sols s'aproximava als 30 anys. Una vegada, Jeffrey Lewis va dir que el preu d'un músic és el de les seves darreres cançons. Doncs bé, si apliquem aquesta norma a Destral, el seu preu és tan elevat com el de "Lorelei", "Noia de colors" o un "Ella està morta" que, malgrat ser des del primer dia el seu hit incontestable, cobra nova vida a cada interpretació.

Les tres cançons formen part de "Tot el que conec és mort". I les tres cançons van destacar en un repertori on Destral va recuperar joies ocultes com "Suïcida" i va versionar a The Missing Leech. "Missing My Own Show", va interpretar del repertori de Maurici Ribera. I ho va fer com si el tema fos del primer disc de la Velvet. Amb urgència, amb una guitarra tan corrosiva i puntualment accelerada com la d'"I'm Waiting for the Man", i elevant la càrrega sexual de la cançó als nivells de depravació -en el millor dels sentits- evocats per Lou Reed cada vegada que entonava els versos de "Vicious" o "Venus in Furs". D'això se'n diu fer una versió.

Sessió a la NAUB1

Un servidor estarà punxant aquest dissabte, 11 de gener, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert), abans i després dels concerts de Teràpia de Shock i Yahi. Com de costum, portaré una selecció de música indie en el bon sentit de la paraula, rock amb molt de roll, pop per a sibarites i electrònica per a intel·lectuals. Vaja, que amenitzaré tan bé com sàpiga les seves cerveses i els seus gintònics. Obertura de portes a les 21h. Inici de les actuacions a les 22h. L'entrada és gratuïta un cop finalitzats els concerts, però els recomano que no es perdin la descàrrega de Yahi. Post-metal, psicodèlia, prog, bateries que pesen, guitarres que tallen l'aire i un directe més sòlid que una pedra (escoltin el seu disc de debut aquí).

Culte a les xarxes

Dave Wyndorf.

"El culte a la celebritat que vam viure al segle XX no va ser res més que un preludi d'allò que representa Facebook: el culte a l'ego. Abans admiràvem a la gent que vèiem a les revistes o en una pantalla, i consideràvem que eren dignes d'aquesta admiració perquè tenien talent. Amb Facebook, tothom pot aparèixer en una pantalla, i en certa manera tots som la pròpia estrella. El problema és que aquests perfils són com petites cel·les, la gent viu tancada al seu propi univers sense comunicar-se de debò ni aprofundir en res. I coses com la música sempre havien estat quelcom més comunitari i més real. Crec sincerament que mai podrà tornar a sorgir un altre moviment cultural de gran magnitud si la gent viu obsessionada per gestionar la seva pròpia imatge a la xarxa".

No podia haver parlat més clar el líder de Monster Magnet, Dave Wyndorf, que va fer aquestes declaracions en una entrevista amb J.L. Fernández que Ruta 66 recull a la seva edició de gener. "Actualment, si no publiques un titular a Twitter cada dia, sembla que no existeixis, i jo m'hi nego. L'única cosa que dec als meus seguidors és la música, i aquesta serà la meva forma de comunicar-me amb ells. Quan jo era jove no necessitava saber què pensava ni on es trobava Bowie cada nit", afegeix. "Internet ha vulgaritzat la interacció entre artista i públic. Em fa pena veure tants músics dedicant hores i hores a gestionar les xarxes socials. Sobretot xavals que conec i que estan començant amb les seves bandes. Moltes vegades penso que es passen més temps a Internet que assajant o tocant en directe, i això m'entristeix". Monster Magnet van lliurar l'any passat el potent "Last Patrol", un retorn a la psicodèlia més densa i el so stoner dels seus inicis, i un bon cop de puny a la cara de tothom qui els donés per acabats. El presentaran en directe el proper 5 de febrer a Barcelona, i qui mai els hagi vist damunt d'un escenari ja sap que no solen fallar.

TV Crusaders

Foto: Àlex Falcó/Brubaker.

La imatge és d'ahir al matí. Pablo Acosta (Liannallull), Martina Borrut (Mad'zelle) i un servidor tocant "TV Crusaders" de Maurici Ribera (The Missing Leech), a la NAUB1 de Granollers i davant les càmeres de Plans Films. L'escena formarà part del documental que aquesta jove productora vallesana està duent a terme al voltant de la figura del Maurici. Good vibes!

Inside Llewyn Davis (2013)

"See that kid sitting back at the bar / He's picking up a storm on a Martin guitar / That poor fool thinks he's gonna be a star / He's just another loser like me", cantava Dave Van Ronk a "Losers" -tema inclòs a "Going Back to Brooklyn" (1985), l'únic àlbum pel qual es va servir únicament de composicions pròpies-. La cita no és casual. Van Ronk, figura clau tot i que mai prou reivindicada del revival folk que es va apoderar del novaiorquès Greenwich Village entre finals dels 50 i principis dels 60, ha estat també la font d'inspiració a partir de la qual Joel i Ethan Coen han construït el personatge de Llewyn Davis (enorme Oscar Isaac). "Inside Llewyin Davis" (2013) -des d'ara mateix un dels títols de capçalera de la filmografia coeniana- és molt més que un homenatge a aquella escena. És un retrat d'un moment que marcaria un abans i un després en la història de la música popular. Però és sobretot una mirada tan àcida com romàntica a l'eterna figura del perdedor -sí, el loser al qual cantava Van Ronk-, personificada en aquest cas per Davis. Cantautor amb un innegable talent tant a nivell creatiu com interpretatiu, però aparentment abandonat per una fortuna que sembla somriure a tothom excepte a ell. A partir del seu dia a dia, els Coen mostren el Greenwich Village que no surt als llibres d'història musical. El dels músics que acabaven la majoria de jornades sense un cèntim a la butxaca, es veien obligats a dormir nit sí nit també al sofà d'algun conegut i en molts casos havien de recórrer a oficis miserables per tal de subsistir -una constant habitual no només al Village dels 60 sinó a qualsevol escena musical que els pugui venir al cap, inclosos els circuits de bars que programen actuacions de petit format en ciutats com Barcelona-. Amb el seu habitual sentit de l'humor i del ritme, i amb secundaris a l'alçada de les circumstàncies -sorprenent Justin Timberlake, sempre oportú John Goodman-, els Coen enalteixen i a la vegada desmitifiquen conceptes com èxit o fracàs. Menció especial també a una banda sonora interpretada pels propis protagonistes, sota la supervisió de tot un T Bone Burnett i nodrida de peces tradicionals interpretades al seu moment per Van Ronk -i sí, un inèdit de Dylan-.


L'APUNT

En una escena del film, Davis és convidat a sopar a casa d'uns coneguts que a la vegada són admiradors seus. Durant el sopar, l'amfitriona de la casa li demana que interpreti un tema. I ell comença a interpretar-lo, però ben aviat l'interromprà. "Així és com jo em guanyo la vida", exclama visiblement indignat. L'escena il·lustra com tantes altres la frustració creixent del protagonista. Però també il·lustra una situació que qualsevol músic -com a mínim, en l'àmbit de la música pop- haurà viscut. El de trobar-se en un sopar, una reunió d'amics, un pícnic o una excursió a la muntanya, i rebre una guitarra a la vegada que algú li demana que toqui una cançó. A ningú se li acudiria demanar, per les bones i per molta confiança que hi hagués, que un forner li fes una barra de pa, o que un mecànic li canviés una roda del cotxe -sense cobrar, s'entén-. En canvi, a un músic tothom li demana perquè sí que faci la seva feina sense cobrar-la. Fins i tot un important segment de locals que, malgrat utilitzar la música en directe com a reclam, ofereixen al músic un percentatge anecdòtic de la recaptació quan no li exigeixen directament que toqui sense cobrar -un tracte que mai pretendrien imposar a un cambrer o un porter-. La música també és un ofici. I per molt intrusisme i molt aprofitat que toqui a canvi de quatre cerveses, cal no oblidar que hi ha gent que depèn d'aquest ofici per arribar a final de mes.