dimecres, 6 d’agost del 2014

Brubaker DJ Set a Binary Emotions Nights


Molta atenció al cicle musical que Binary Emotions ha organitzat aquest estiu a la terrassa de la gelateria JiJo, a Parets del Vallès (c/. Antoni Feliu). Indret privilegiat, a tocar del Parc de la Linera, i una desfilada de noms que representen bona part de l'escena emergent de casa nostra -Jilguero, Os Bru, Sam Destral, The Missing Leech, Black Islands, Creamy Creature, Moon Maze, Alberto Montero...-. Brubaker DJ Set -un servidor carregat de dards de precisió punk i mod- hi serà present aquest divendres, 8 d'agost (21h.), en el marc d'una nit de tribut al Pub Prins, un dels epicentres melòmans del municipi vallesà entre finals dels 70 i mitjans dels 80. Compartiré plats i taula amb una de les disc jockeys que van animar les nits del Prins ara fa cosa de tres dècades. Un honor, no cal dir-ho. Entrada gratuïta i sense IVA.

Binary Emotions Nights
Brubaker




dimarts, 5 d’agost del 2014

Recomanació: Larry Smith and The Unfinished Business

La història del pop i el rock va plena de noms il·lustres, però també de secundaris anònims sense els quals la resta no hagués estat possible. LARRY SMITH és un d'aquests últims. Meitat britànic i meitat nord-americà, va viure el seu despertar musical a la Londres dels 60, la de Yardbirds, Hendrix i Who. Va ser aleshores quan es va enganxar a la guitarra, instrument que encara l'acompanya a dia d'avui juntament amb el baix. Durant tot aquest temps ha realitzat més de 3.500 actuacions en ambdós costats de l'Atlàntic i ha format part de bandes capitals com Eddie and the Hot Rods, Chelsea, The Three Degrees, The Drifters, Culture Club o els Stray Cats, a més de treballar amb components d'AC/DC, Thin Lizzy, Deep Purple, els Stranglers i els propis Who, entre d'altres. Per si no n'hi hagués prou, va dirigir durant quatre anys l'equip tècnic del mític Marquee Club londinenc. Durant els darrers anys s'ha establert a Barcelona i ha donat forma a The Unfinished Business, combo de blues i rock'n'roll primitiu amb el qual es dedica a dinamitar els escenaris més rígids de la Ciutat Comtal. Aquest dimecres, 6 d'agost (20h.), el podran escoltar a la terrassa del B-Hotel (Gran Via de les Corts Catalanes, 389-391 - metro: Plaça Espanya) en el marc del cicle Inedit. Entrada gratuïta i vistes immillorables.





dilluns, 4 d’agost del 2014

Maria Rodés: "M'interessa més compondre que interpretar"

Comunió entre dos mons - Foto: Jordi Musquera.

Hi ha discos que marquen un abans i un després. Àlbums que estableixen punts i a part en les trajectòries dels seus autors i que la història acabarà contemplant com a referents. “Maria canta copla” (2014, Chesapik) és un d’aquests discos. La incursió de Maria Rodés en l’àmbit de la copla des d’una perspectiva tan personal com única en el panorama independent de casa nostra. Molt més que un acostament entre dos mons aparentment distants, el tercer treball de la barcelonina suposa un acte de valentia i un exercici de creixement artístic. Aprofitant la seva recent actuació al Festival Fresc, un servidor va tenir l'ocasió d'entrevistar-la a l'interior de la Casa Corbella. Un entorn tan elegant i singular com la pròpia Rodés i la seva visió de la copla. Poden llegir-ho al portal de Brubaker.

diumenge, 3 d’agost del 2014

Un planeta de simis

Un altre cinema que ha tancat portes a Barcelona. El mític Club Coliseum de Rambla Catalunya. Un símbol. I, per norma general, una garantia de bon cinema en un mercat on predominen les crispetes. Podria recordar les hores que m'he arribat a passar al seu pati de butaques. La quantitat de màgia que he vist projectada a la seva pantalla. Però em referiré al premonitori títol amb què s'acomiadava dijous al vespre aquesta sala de referència. "El amanecer del planeta de los simios" (2014). Tota una metàfora. Quan les llibrerires esdevenen establiments de menjar ràpid, quan tanquen les sales de cinema i els espais dedicats a la música en directe, quan la cultura desapareix del cor d'una societat abatuda per la indiferència, el planeta dels simis és poc menys que una realitat imminent. I no parlo de simis com els de la pel·lícula, sinó dels que fan por.


dissabte, 2 d’agost del 2014

Begur a través de Vinyoli

XAVI MÚRCIA
Pati de les Escoles Velles, Begur
1 d'agost de 2014

Les restes d'un dia de pluja. La boira que decorava l'entorn i que penetrava l'escenari mentre la banda enfilava un jazz marcadament nocturn. Escena definitiva d'una nit en què l'essència de Joan Vinyoli revivia més que mai en un indret assenyalat. Begur, una de les perles més singulars de la geografia empordanesa i destinació d'estiueig del poeta. I Xavi Múrcia, artesà de la cançó que enguany s'ha lliurat en cos i ànima a musicar l'obra de Vinyoli. Un espectacle, "A través de Vinyoli", que esdevindrà un disc durant la propera tardor, que ja porta mesos a la carretera -és un dels plats forts del Centenari del mestre-, i que s'aturava ahir en una de les estacions clau del seu trajecte. Entorn de luxe -el pati de les Escoles Velles, un dels epicentres del XVIII Festival de Música de Begur- i els versos vinyolians desplegats sobre un coixí de folk i rock'n'roll on ressonaven Neil Young, Leonard Cohen, els Jayhawks, Television i la Velvet Underground post-Cale. Ja en tanda de bisos caurien textos d'autors contemporanis que han trobat en el propi Vinyoli una gran font d'inspiració, cas de Jordi Llavina i Roger Vilà. Del primer va triar "Mà de noia". Al segon el va citar per partida doble amb "Marges" i "Puericultura", transformada aquesta última en un frenètic trencapistes d'herència post-punk. Contundent final per a una irrepetible vetllada poètica.


divendres, 1 d’agost del 2014

Xarim Aresté: "No em considero un guitarrista"

Xarim Aresté al Festival Fresc. Retrat d'un artista humil - Foto: Àlex Falcó.
S’imaginen a Picasso negant el fet de ser pintor? Tal declaració no només qüestionaria l’evidència. Suposaria també una gran dosi d’humilitat. Un detall dels que engrandeixen la persona i l’artista que aquesta porta a dins. Xarim Aresté és una d’aquestes persones i un d’aquests artistes. Algú tan gran com per fer màgia amb les sis cordes i seguidament proclamar que no es considera un guitarrista. La setmana passada va actuar al Festival Fresc, i un servidor va tenir el plaer de parlar amb ell del seu present, de la seva trajectòria i d’un ofici, el de músic, que no sempre és prou valorat. Ja poden llegir l'entrevista a la web de Brubaker. També hi poden llegir la crònica completa del festival.


Barcelona era una festa...

Pau Riba, un dels testimonis que intervenen a "Barcelona era una festa".
El Canal 33 emetia la nit passada el documental "Barcelona era una festa (Underground 1970-1980)" (2010), de Morrosko Vila-San-Juan. Retrat d'una Barcelona en plena expansió cultural i social, la del tardofranquisme i la Transició, el seu visionat permet comprovar com determinades coses no han canviat tant. Els d'aquella contracultura eren temps foscos en què la Ciutat Comtal exercia de porta entre una Espanya en blanc i negre i els aires renovadors que venien d'Europa. Aires renovadors que, un cop filtrats per l'essència autòctona, esdevindrien l'arrel de les citades transformacions. Quatre dècades després, els temps tornen a ser foscos -potser mai han deixat de ser-ho-. Barcelona segueix trobant-se més a prop d'Europa que bona part de l'estat que l'envolta. I és d'aquesta mateixa Europa d'on segueixen arribant aires renovadors. El que ha canviat és la citada essència. Una essència que aleshores era inquieta i permeable, i que ha esdevingut amb el pas del temps conformista i immobilista. Tant com unes Rambles que durant anys van ser un dels epicentres de la contracultura i que en l'actualitat són un parc temàtic on la població autòctona no es vol ni acostar. També ha canviat el concepte d'underground. "No érem underground perquè ho volguéssim ser, sinó perquè no encaixàvem enlloc", afirmava un dels participants al documental. I aquesta, si m'ho permeten, és l'arrel de tot plegat. Quaranta anys després, fins i tot conceptes com underground o alternatiu s'han corporativitzat. Per això, el que abans era una actitud vital ara és poc més que un posat. Una vanitosa afirmació de l'ego de tota aquella modernor que juga a ser hipster quan surt de la feina.