Parlant de Rosalía

Ok, hi ha gent a qui sembla molestar que es parli tot el sant dia de Rosalía (és a dir, d'una persona que fa música). I jo entenc perfectament aquesta gent, perquè a mi em passa exactament el mateix quan es parla de futbol no durant tot el sant dia sinó durant TOT L'ANY. I no em queixo.

Greta Van Fleet

Greta Van Fleet.

Reconec que no em van dir gran cosa Greta Van Fleet el primer cop que els vaig escoltar, quan tan sols comptaven amb un parell d'ep's que reciclaven els postulats sònics de Led Zeppelin de la mateixa manera que tantíssimes altres bandes ho havien fet amb anterioritat. Però també reconec que m'ha sorprès molt positivament el seu primer disc llarg, un "Anthem of the Peaceful Army" (2018) alçat a partir de les mateixes bases però amb la punteria molt més ben afinada. Sí, segueixen sonant a Zeppelin pels quatre costats, però ara ho fan amb veu pròpia i són capaços de lliurar talls tan reivindicables com "The Cold Wind", "When the Curtain Falls", "Watching Over" o un "You're the One" on arriben a ressonar determinades essències dels Black Crowes.

La qual cosa els ha valgut l'aval del mateix Robert Plant, sonades aparicions televisives i actuacions en recintes cada vegada més grans, fins al punt que el quartet de Michigan podria considerar-se ara mateix com una mena de versió rockera de Rosalía. Tothom en parla, tothom en vol un tros i tothom sembla haver-ne de tenir una opinió al respecte. I la meva és que sí, que "Anthem of  the Peaceful Army" és un molt bon disc i que els de Josh Kiszka poden considerar-se per mèrits propis com una de les grans bandes de rock dur de la present dècada. Però malgrat tot em sembla obscè que una entrada per escoltar-los al Sant Jordi Club surti més cara que una localitat pel concert que Wilko Johnson haurà ofert setmanes abans a la sala Apolo (per exemple). Qüestió de gustos i prioritats, i tant que sí, però també de perspectiva.

Any 3 després de Bowie

David Bowie (1947-2016).

És la tònica habitual en aquests casos. Ens deixa un autor, un músic, una estrella del rock, i la quantitat de llançaments discogràfics que començaran a acumular-se relacionats amb la seva figura serà proporcional al seu grau de transcendència, que en el cas de qui ens ocupa és inabastable. Però és que, a sobre, David Bowie els ho va posar prou fàcil als seus hereus per anar despatxant material inèdit relacionat amb les seves múltiples etapes. Pocs artistes de l'àmbit de la música pop han arribat a arxivar i catalogar les seves respectives trajectòries amb la cura i la minuciositat amb què ho va fer el Duc Blanc. Com a mostra l'exposició David Bowie Is que vam poder degustar ara fa poc més d'un any a Barcelona, però també els diversos llançaments que l'autor de "Ziggy Stardust" i "Ashes to Ashes" ha vist publicats al seu nom des d'aquell fatídic 10 de gener de 2016. Tal dia com avui de fa tres anys. Tres anys després de Bowie.

Pistol Annies - "Interstate Gospel" (2018)

A aquestes alçades pocs s'esperaven que Pistol Annies tornessin a l'estudi. Els cinc anys que separen el seu segon disc -"Annie Up" (2013)- d'aquest flamant "Interstate Gospel" (2018), han servit perquè Miranda Lambert, Ashley Monroe i Angaleena Presley es consolidessin, cada una pel seu compte, entre els noms capdavanters de l'onada de músics que ha rentat la cara al so de Nashville. La qual cosa atorga a aquest inesperat retorn una mena d'aurèola de supergrup i a la vegada multiplica la transcendència del que podria ser perfectament el disc més rodó de tots els que ha lliurat a data d'avui el trio nord-americà. D'entrada sorprenen els acabats orgànics que guanyen terreny en aquest nou repertori, un detall que suposa en certa manera un cop de timó i que sobre el terreny es tradueix en un discurs més atemporal que el dels seus predecessors. La resta la fan peces com "Got My Name Changed Back", la tendra "Best Years of My Life" o la pròpia "Interstate Gospel", raons de pes per tornar a contemplar Pistol Annies com un projecte de futur.

Jeff Tweedy - "Warm" (2018)

Mentre la trajectòria de Wilco sembla definitivament instal·lada en l'etern debat entre l'experimentació i la reivindicació de les pròpies arrels, els projectes de Jeff Tweedy al marge de la banda semblen més propers a aquestes últimes. Com a mostra aquest "Warm" (2018), un disc en solitari -l'acompanyen entre d'altres el seu fill, Spencer Tweedy, i el bateria dels propis Wilco, Glenn Kotche- que es troba a nivell discursiu més a prop de "Being There" (1996) que de qualsevol obra enregistrada pels de Chicago durant el que portem de segle. Un altre tema és l'arc temàtic del plàstic, una col·lecció de cançons de maduresa on Tweedy exposa els seus dubtes existencials. "How Hard It Is for a Desert to Die" és un mig temps que invoca els dies en què l'autor de "Casino Queen" era contemplat com el campió del so Americana. I "Some Birds" és un deliciós exercici de folk rock en to menor que mereixeria figurar per mèrits propis als repertoris de directe de la banda mare.

Amy Rigby - "The Old Guys" (2018)

Si no comptem els tres àlbums signats conjuntament amb Wreckless Eric, havien transcorregut dotze anys des de l'última obra d'estudi d'Amy Rigby, que tornava la passada tardor amb el que probablement sigui un dels seus treballs més sòlids, "The Old Guys" (2018). Un disc de maduresa amb totes les lletres on la nord-americana canta sobre els seus ídols, sobre els llocs on ha viscut i sobre la gent a qui ha conegut al llarg de la vida. A "From Philip Roth to R Zimmerman" s'imagina una carta del recentment desaparegut Roth a Bob Dylan després d'haver guanyat aquest últim el Nobel de Literatura. A "Playing Pittsburg" prova de passar comptes amb la seva ciutat natal. I a "Leslie" canta sobre les groupies amb les quals va coincidir al circuit punk de la Nova York de finals dels 70. Tot plegat, amb producció del propi Wreckless Eric i un discurs que enllaça les formes més urbanes del so Americana amb l'electricitat rockera de la Velvet Underground -atenció a "On the Barricade" i la peça titular-. Escoltin-lo a Bandcamp.

Dia d'aniversaris

Em referia fa tan sols un mes a les dates assenyalades del calendari melòman. A aquelles celebracions i commemoracions que any rere any comporten tota una sèrie de records i rituals. Com per exemple els aniversaris d'Elvis Presley i David Bowie, que es van produir amb dotze anys de diferència un 8 de gener com avui. El primer ens va deixar un 16 d'agost -una altra data assenyalada-, i el segon un 10 de gener -la qual cosa fa que la segona setmana de l'any sigui pràcticament seva en el nostre imaginari-. El cas és que Presley i Bowie celebrarien avui 84 i 72 anys, respectivament, de trobar-se encara entre nosaltres.