Keith Gattis (1970-2023)

KEITH GATTIS
(1970-2023)

El nom de Keith Gattis no sol sortir referenciat gaire sovint, però algunes de les seves cançons han obtingut un ressò notable a través de veus tan reconegudes dins de la música country com la de Charlie Robison, que el 2004 va gravar "El Cerrito Place" amb tota una Natalie Maines als cors –el 2012 va ser Kenny Chesney qui va enregistrar la mateixa peça-. També va compondre per a George Strait i va participar com a guitarrista a les sessions de "Blame in Vain" (2005), de Dwight Yoakam. A més, va treballar amb figures com Allison Moorer, George Jones, Randy Travis o Miranda Lambert. Pel seu compte va facturar tres àlbums que val la pena rescatar de tant en tant: "Keith Gattis" (1996), "Big City Blues" (2002) i "Bones" (2008). Ha mort a l'edat de 52 anys.

R.I.P. Scotty Wray

Wray, durant la seva etapa com a guitarrista de Miranda Lambert.

A The Wrays, també coneguts com a The Wray Brothers Band, se'ls sol recordar sobretot per haver estat la rampa de llançament de Collin Raye –conegut aleshores com a Bubba Wray- cap al firmament de la música country. No provin de buscar la seva música a la majoria de plataformes d'streaming, perquè ni tan sols s'ha arribat a editar de forma oficial en cd. I això que singles com "Cowboy Sangers" o "You Lay a Lotta Love on Me", publicats entre 1982 i 1987, bé mereixerien ser rescatats amb tots els honors. Ha mort Scotty Wray, el menys conegut dels dos germans, que durant els darrers anys havia treballat amb artistes com Miranda Lambert.

Hargus "Pig" Robbins (1938-2022)

HARGUS "PIG" ROBBINS
(1938-2022)

Sis dècades i mitja exercint com a músic de sessió i treballant al costat d'alguns dels més grans referents del country i del rock, a més de gravar també els seus propis discos. Una trajectòria que pràcticament va començar de la mà de George Jones, amb qui el teclista Hargus Melvin Robbins, més conegut com a Hargus "Pig" Robbins, va enregistrar l'atòmic solo de piano de "White Lightnin'" –adaptació d'un original del Big Bopper popularitzat pel mateix Jones el 1959-, i que ha arribat ben bé fins als nostres dies. Una de les últimes gravacions on va participar va ser la de "The Cry of the Heart", el darrer àlbum de Connie Smith, publicat l'any passat.

Durant tot aquest temps, Robbins havia esdevingut una figura de ple dret als estudis de Nashville, membre de l'il·lustre col·lectiu de músics conegut com The Nashville A-Team. Se'l pot escoltar en obres tan essencials com "Blonde on Blonde" (1966), de Bob Dylan, "Just Because I'm a Woman" (1968) i "Jolene" (1974), de Dolly Parton, "The Gambler" (1978), de Kenny Rogers, o "Shadowland" (1985), de k.d. lang. També va treballar amb gent com Merle Haggard, J.J. Cale, Tanya Tucker, Leon Russell, Mark Knopfler o, més recentment, Miranda Lambert. Pel seu compte va gravar diversos àlbums i singles com "Save It" (1959), posteriorment versionat pels Cramps. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

Pistol Annies - "Interstate Gospel" (2018)

A aquestes alçades pocs s'esperaven que Pistol Annies tornessin a l'estudi. Els cinc anys que separen el seu segon disc -"Annie Up" (2013)- d'aquest flamant "Interstate Gospel" (2018), han servit perquè Miranda Lambert, Ashley Monroe i Angaleena Presley es consolidessin, cada una pel seu compte, entre els noms capdavanters de l'onada de músics que ha rentat la cara al so de Nashville. La qual cosa atorga a aquest inesperat retorn una mena d'aurèola de supergrup i a la vegada multiplica la transcendència del que podria ser perfectament el disc més rodó de tots els que ha lliurat a data d'avui el trio nord-americà. D'entrada sorprenen els acabats orgànics que guanyen terreny en aquest nou repertori, un detall que suposa en certa manera un cop de timó i que sobre el terreny es tradueix en un discurs més atemporal que el dels seus predecessors. La resta la fan peces com "Got My Name Changed Back", la tendra "Best Years of My Life" o la pròpia "Interstate Gospel", raons de pes per tornar a contemplar Pistol Annies com un projecte de futur.