Al Ras 2025 (4): Henrich Novák i la Barcelona Bluegrass Band

HENRICH NOVÁK + BARCELONA BLUEGRASS BAND

Al Ras Bluegrass & Old-Time Festival

Mercat Vell, Mollet del Vallès

8 de novembre de 2025

Un no té cada dia l'ocasió de veure i escoltar a prop de casa una figura de la mida de Henrich Novák. Mestre del dobro i referent del bluegrass al continent europeu, veterà de formacions com Fragment (amb els quals va arribar a actuar a l'escenari del Grand Ole Opry), també ha acompanyat a gegants com Rose Maddox o Sue Thompson.

La seva presència al Mercat Vell de Mollet va ser un dels plats forts d'aquesta 24a edició d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival. Acompanyat per la sempre oportuna Barcelona Bluegrass Band, va desplegar un repertori transatlàntic que tant va citar a Bill Monroe ("Uncle Pen") i els Osborne Brothers ("Lonesome Feeling"), com a García Lorca ("Anda Jaleo").

Al Ras 2025 (3): Al Ras House Band

AL RAS HOUSE BAND
Al Ras Bluegrass & Old-Time Festival

Mercat Vell, Mollet del Vallès
8 de novembre de 2025

Un grup de músics que surten a l'escenari a passar-s'ho bé, i així ho transmeten a qui s'acosta a escoltar-los. Davant de tant drama impostat, quan l'excés de vanitat es confon amb la vocació de transcendir, s'agraeix el retorn a la senzillesa d'una colla d'amics fent música pel simple plaer de gaudir-la.

Tal com indica el seu nom, Al Ras House Band és la banda de la casa del festival Al Ras. Una formació que muta de forma periòdica, si no constant, preservant sempre una essència que té com a raó de ser la música dels Apalatxes i els seus derivats.

Ahir a Mollet del Vallès la van encapçalar Joe Fields i Jordi Marquillas Masó (Littlemarks), interpretant originals de tots dos que van alternar amb clàssics de Merle Haggard ("Mama Tried") i Bill Monroe (la lectura de "Sitting on Top of the World" que prèviament havien gravat els Mississippi Sheiks), i amb tradicionals de la mida de "Nine Pound Hammer".

Al Ras 2025 (2): Herba Foska

HERBA FOSKA
Al Ras Bluegrass & Old-Time Festival

Mercat Vell, Mollet del Vallès

8 de novembre de 2025

Sempre dic que l'essència d'Al Ras no es troba tant a l'escenari com als voltants del Mercat Vell, a peu de carrer, on els músics solen barrejar-se amb els membres del públic en jam sessions tan espontànies com dinàmiques. Sí, Al Ras és aquell petit gran festival on la barrera entre artístes i respectable no es trenca en cap nota de premsa, sinó sobre el terreny.

Fruit d'aquestes jam sessions, i de les que el mateix festival promou de forma periòdica durant tot l'any en diferents espais de Barcelona, s'arriben a formar grups que tard o d'hora acaben passant per l'escenari principal. És el cas d'Herba Foska, un quintet de bluegrass format per habituals a les jams d'Al Ras, que va debutar ahir al Mercat Vell de Mollet del Vallès.

El seu repertori, una selecció de cançons tradicionals despatxades amb la seguretat de qui els ha dedicat temps, i la complicitat de qui ha vingut a passar-s'ho bé. No conec cap altre festival que, gairebé sense proposar-s'ho, fomenti ell mateix la formació d'algunes de les bandes que passaran pels seus escenaris, i que a sobre ho faci des d'una òptica no competitiva. Fer comunitat, se'n diu.

Al Ras 2025 (1): La jam

AL RAS BLUEGRASS & OLD-TIME FESTIVAL

Mercat Vell, Mollet del Vallès

8 de novembre de 2025

El Mercat Vell de Mollet del Vallès va acollir ahir la 24a edició d'Al Ras, cita de referència a casa nostra de la música amb arrels als Apalatxes, que ens va tornar a obsequiar amb una barreja de referents internacionals i noms autòctons a tenir en compte.

A la fotografia, la jam final amb tots els músics i part del públic tocant plegats a l'escenari –també hi havia Los Hermanos Cubero, que tot i no haver actuat en aquesta ocasió no solen perdre's cap edició del festival–.

Van interpretar, entre d'altres, "I Don't Wanna Write Another Sad Song", original de Joe Fields, que prèviament havia tocat com a component de l'Al Ras House Band. I, com a gran final, l'estàndard "Will the Circle Be Unbroken", espiritual popularitzat fa gairebé un segle per la Carter Family.

Like Dylan in the Movies

Ahir, abans de fer la xerrada sobre Bob Dylan a Sant Fruitós de Bages, vaig estar parlant amb un dels assistents a l'acte, un home de l'edat dels meus pares que ha seguit a Dylan de forma intermitent al llarg dels anys. Quan li vaig preguntar si havia vist la pel·lícula em va dir que sí, i que li havia agradat molt.

Jo em referia al biopic d'ara fa poc menys d'un any, el de James Mangold i Timothée Chalamet, però de seguida em vaig adonar que aquests dos noms no li sonaven de res. Per aquell senyor, parlar de la pel·lícula de Dylan era parlar de "Pat Garrett and Billy The Kid" del mestre Sam Peckinpah. I només per això, jo em declaro fan seu des d'ara mateix.

Durant el col·loqui posterior a la xerrada, aquell home em va preguntar per la relació de Dylan amb Johnny Cash i Kris Kristofferson. I això em va fer una il·lusió brutal, perquè per mi Dylan no és una finalitat en ell mateix, sinó una baula, qui sap si l'últim gran difusor i preservador, de tot un bagatge i de tota una tradició musical que el precedeixen i dels quals ell mateix és part essencial.

Durant la conversa amb aquell senyor li vaig recomanar "A Complete Unknown", és clar que sí. De la mateixa manera que recomano a tots els fans de Chalamet que es donin el gustàs de descobrir a Peckinpah, a Kristofferson, a Cash, a Jimmie Rodgers, a Hank Williams, a Charlie Patton, a Memphis Minnie i a Buddy Holly. Noms importants, tots ells, per entendre la cosa dylaniana.

Parlant de Dylan a Sant Fruitós

Moltes gràcies a tots els que vau venir ahir a la xerrada sobre el present artístic de Bob Dylan a la Biblioteca de Sant Fruitós de Bages. Va ser un plaer dels grans, conversar durant una hora i mitja (si la biblioteca obrís 24 hores, possiblement encara hi seríem) sobre 'Rough and Rowdy Ways', sobre qui és Dylan i sobre què significa la seva obra en ple 2025.

Justament, ahir va fer una setmana del que fins ara ha estat el meu últim concert de Dylan, divendres de la setmana passada a París. A aquestes altures, i havent tingut tots aquests dies per assimilar-lo, gairebé m'atreveixo a afirmar que és el millor de tots els que he arribat a presenciar. 84 anys, sis dècades i mitja en actiu, i encara capaç de sacsejar-te com el primer dia.

Les fotografies on surt un servidor són de Pep Garcia.

Autumn Leaves

París a la tardor. Les fulles que cauen dels arbres i formen catifes de colors vermellosos, groguencs i daurats. "Les Feuilles Mortes" de Joseph Kosma i Jacques Prévert, estàndard de 1945 traduït a l'anglès per Johnny Mercer. "Autumn Leaves", clàssic tardorenc que han cantat Roger Williams, Nat King Cole i Sarah Vaughan, entre molts altres. Avui, però, tinc al cap les versions de Bob Dylan i Édith Piaf, dos noms que han marcat la meva última visita a la Ciutat de la Llum. El primer, amb una de les millors actuacions que li he vist fer. La segona, amb una història que mai oblidaré al costat de la seva tomba.

The falling leaves drift by the window

The autumn leaves of red and gold

I see your lips, the summer kisses

The sun-burned hands I used to hold

París, novembre de 2025.