diumenge, 5 de juny de 2016

Primavera Sound 2016 (4)

PRIMAVERA SOUND 2016
Parc del Fòrum, Barcelona
4 de juny de 2016

"Pet Sounds" (1966) és un d'aquells àlbums que il·lustren la freqüent manca d'acord entre crítica i públic. La primera el va aclamar tan bon punt el plàstic va veure la llum i el considera gairebé de forma unànime com el millor disc de la història. El segon no el va saber entendre al seu moment, donant l'esquena a uns Beach Boys de qui només s'esperava himnes surfers i convertint "Pet Sounds" en un inesperat fracàs comercial. Ja se sap, les veritats no solen ser absolutes i la raó sovint es troba repartida entre postures oposades, però en el cas que ens ocupa sembla que la crítica anava força més ben encaminada que el públic. Mig segle després de la seva edició, l'obra mestra de BRIAN WILSON no tan sols ha resultat ser un dels discos més influents de tots els temps sinó que és capaç d'aplegar milers d'ànimes de múltiples generacions quan el seu autor l'interpreta en directe.

Ahir ho va fer a l'esplanada gran del Fòrum, en el marc de la gira que commemora el cinquantè aniversari del disc en qüestió i sota un cel enterenyinat, com si el clima hagués volgut participar d'un cançoner que va trencar amb els paisatges assolellats marca de la casa per a abordar el dubte existencial i la fi de la innocència. Wilson el va repassar de cap a peus, amb una banda on destacava la presència dels també exBeach Boys Al Jardine i Blondie Chaplin, i presumint d'un millor estat de forma que quan va actuar al Poble Espanyol els anys 2005 i 2012 -en els marcs de les gires de presentació d'"Smile" (2004) i de celebració del cinquantè aniversari dels Beach Boys, respectivament-. Mantenia aquella mirada eternament trista i el seu cos restava estàtic quan no tocava el piano, cert, però la seva actitud va ser molt més comunicativa que en les anteriors visites. Wilson hi era ahir en cos i ànima, presentant cada cançó amb tot l'entusiasme del món, celebrant en veu alta la solvència dels músics que l'acompanyaven i fins i tot atrevint-se a adreçar-se al respectable en castellà.

Tota una cerimònia iniciada amb l'arpegi de "Wouldn't It Be Nice", coronada amb passatges tan celebrats com "God Only Knows" i justificada per la presència al repertori de perles com "You Still Believe in Me", "I Know There's an Answer" o "Here Today". Que després de la final "Caroline, No" caigués "Good Vibrations" tenia tota la lògica del món. Ara bé, la gran incògnita era tot allò que vindria a continuació: ni més ni menys que "Surfer Girl" i "Don't Worry Baby". La cosa podria haver seguit amb "Little Deuce Coupe", "All Summer Long" o "Surfin' Safari", però Wilson va preferir jugar-se-la tot versionant el "Monster Mash" de Bobby Pickett i revisant el fons d'armari amb dues joies de la mida de "Wild Honey" i "Sail On, Sailor", ambdues cantades per Chaplin. I aleshores sí, la traca final: "California Girls", "Help Me, Rhonda", "Surfin' USA" i "Fun, Fun, Fun" inundant el Fòrum mentre el respectable ballava al ritme de la història.

També PJ HARVEY va interpretar un disc (gairebé) sencer en aquell mateix escenari, si bé en el seu cas es tractava d'una obra recent. Un "The Hope Six Demolition Project" (2016) que es postula com un dels grans títols del present exercici i del qual tan sols va quedar fora "Near the Memorials to Vietnam and Lincoln". Va entrar en matèria amb "Chain of Keys" i va lliurar de cop cinc peces de l'àlbum en qüestió abans d'acostar-se al seu predecessor, aquell "Let England Shake" (2011) que ja l'havia portat als escenaris primaverals ara fa cinc anys. D'aquella visita es manté el rerefons bèl·lic d'un repertori en clara clau de present -tan sols "When Under Ether", "50ft Queenie", "Down by the Water" i una pantanosa "To Bring You My Love" van alterar el guió-, si bé la posada en escena canvia les tonalitats blanques per la foscor estructural. A destacar la solvència d'una banda amb sospitosos habituals com John Parish o Mick Harvey i, sobretot, l'enorme presència d'una Harvey més mística que de costum. Un dels grans moments del festival, sens dubte.

Amb Cronos com a únic component original però intacta tota la mala llet del primer dia, VENOM van alternar composicions recents amb els clàssics que un bon dia van donar forma i fins i tot nom a corrents com el thrash, l'speed o el black metal. Tota una demostració de força, ràbia elevada al cub i musculatura metàl·lica al mateix escenari que hores abans havien trepitjat Los Chichos: de seguida s'ha dit. DRIVE LIKE JEHU van posar tota la carn a la graella i es van reivindicar com a bèsties gairebé fundacionals del post-hardcore amb nervi, sang i moltíssima suor. Com si mai se n'haguessin anat i celebrant un il·lustre passat sense ànim de nostàlgia, els de San Diego van brindar un passi per a emmarcar i recordar durant molt de temps. I JULIA HOLTER va traçar amb el seu pop hipnòtic i nocturn tot un oasi d'elegant serenor en un entorn tan frenètic com pot arribar a ser el del Parc del Fòrum un cop passada la mitjanit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada