The Fotolog Years: May 12th, 2007

JOIE DEAD BLONDE GIRLFRIEND
Crane's Hollywood Tavern, Hollywood, California
April 18, 2007


Tot sol, amb l'únic acompanyament de la seva guitarra acústica. Així es presenta actualment Joie Blaney, més conegut com a Joie Dead Blonde Girlfriend. I és que el que abans era una banda, Dead Blonde Girlfriend, es redueix ara a una sola ànima transformant els sentiments més profunds en descàrregues incendiàries de punk acústic i antifolk. Així el trobem al seu nou disc, "Welcome Back", i als concerts que ha realitzat des que fa uns mesos va decidir abandonar la ciutat que l'havia vist néixer i créixer com a artista, NYC, i començar una nova vida artística a L.A.

Quan em vaig assabentar del trasllat, em va sobtar. Per mi, el Joie és més NYC que l'Estàtua de la Llibertat. Va ser ell qui em va ensenyar l'East Village i em va aconseguir un concert al Sidewalk Cafe, en plena Avenue A, una de les meques de l'antifolk. Per això potser se'm va fer encara més estrany veure'l en directe per primera vegada a pocs metres de Hollywood & Vine. I és que, tot i que feia molt temps que ens coneixíem, jo encara no l'havia arribat a veure mai en directe. I la veritat és que li tenia ganes. I no em va decebre. Ell sol amb la seva guitarra és capaç de transmetre molta més energia, autenticitat i, sobretot, honestedat, que qualsevol d'aquests grups de punk-pop prefabricats que tan agraden a certs productors i programadors televisius.

Vaig conèixer el Joie fa gairebé dos anys. Jo em trobava a NYC i em dedicava a fer entrevistes a grups locals per una revista de música. Aleshores Dead Blonde Girlfriend encara era una banda, tot i que ell també tenia el seu propi projecte acústic. El vaig descobrir a través d'internet i em va cridar l'atenció el que feia. Per això vaig posar-me en contacte amb ell a través del correu electrònic i vam quedar que el trucaria quan arribés a NYC. I així ho vaig fer. I recordo com si fos ahir aquella veu amb aquell accent inconfusible dient-me "Can you come to the East Village tomorrow afternoon?". Aleshores jo coneixia poc NYC, i la idea d'anar a l'East Village no em feia molta gràcia, més que res per algunes històries que havia sentit...

Però hi vaig anar. Vaig recórrer St. Marks Place i tots els meus prejudicis es van esvair de cop. Després vaig arribar al nostre punt de trobada: avinguda A amb carrer 6. El Sidewalk Cafe. Un petit local d'aires bohemis, amb un petit escenari on cada dia hi ha (bona) música en directe. Gent com un jove Jeff Buckley ha passat per allà. D'altres, com Adam Green o Regina Spektor, hi van debutar. Poc m'imaginava en aquell moment que aquell seria el lloc on, mesos després, jo faria el meu primer concert en solitari. Vam fer l'entrevista al soterrani, i el Joie es va mostrar en tot moment molt proper, tot i desprendre una aura de rock star que el feia especial.

L'entrevista va ser molt interessant, i quan vam acabar vam continuar parlant de música, fins al punt que vaig decidir confiar en ell i fer una cosa que fins llavors només m'havia atrevit a fer en comptadíssimes ocasions: ensenyar-li les meves cançons. Li vaig donar una demo i tot seguit em va fer una mena de visita guiada per l'East Village, ensenyant-me les cases on havien viscut Iggy Pop i Charlie Parker, locals com el Continental (que va tancar l'estiu passat) i algunes de les botigues més interessants de St. Marks Place. Al cap d'uns dies vam tornar a parlar. Li havia agradat la meva demo i volia que toqués al Sidewalk Cafe. Ho vaig acabar fent set mesos més tard.

Des de llavors no ens havíem vist, i el nostre retrobament va tenir lloc a L.A., poc abans d'aquest concert. Va ser impagable la cara que van posar els presents quan em vaig acostar al Joie i ell va exclamar "It's you !!!". Em diu que m'ha vist de lluny i ha reconegut els meus ulls (???). M'explica els motius pels quals s'ha traslladat a L.A. i li pregunto com està l'escena de NYC. La resposta: "Kimya played in Hollywood Boulevard last monday, Regina is playing Coachella, I think that Adam is coming soon too". Em va sobtar la forma com m'ho va dir, com si jo també els conegués... Ok, dos dies abans havia saludat a Kimya Dawson, abans del seu concert al Knitting Factory, i l'estiu passat vaig fer el mateix amb Regina Spektor quan va tocar a l'Apolo. Però és que per ell aquesta gent són amics, músics a qui ha vist créixer al Sidewalk Cafe.

I després de la nostra conversa, un concert incendiari que em va traslladar durant uns instants a l'East Village i alhora em va descobrir un nou Joie que, de fet, no deixa de ser el de sempre. Una de les persones més autèntiques que he conegut mai. Una influència i un referent. I el culpable que jo un dia decidís fer alguna cosa amb les cançons que durant anys havia compost gairebé d'amagat.







Audio: "Half a World Away" - Joie Dead Blonde Girlfriend