The Fotolog Years: May 3rd, 2007

SANTA MONICA BEACH
Santa Monica, California

Continuem passejant per les platges de L.A. Al nord de Venice hi ha una altra parada imprescindible, Santa Monica. Novament, ens trobem davant d'una platja que ha sortit en centenars d'escenes televisives i cinematogràfiques. Una platja, la de Santa Monica, on si hi ha un element que destaca per sobre de tot, és el seu immens moll. El Santa Monica Pier és, en realitat, producte de la unió de dos molls diferents, construïts per separat a principis del segle passat. Al seu interior hi ha restaurants, botigues de records i, fins i tot, una sala de concerts (herència de l'escena surfer dels anys 60), on de tant en tant es poden veure prometedores bandes locals.

Però, per damunt de tot, parlar del moll de Santa Monica, és fer-ho d'impagables vistes de la Santa Monica Bay (si fa bon dia es poden apreciar perfectament la costa i els turons de Malibu a l'altre costat) i de l'Oceà Pacífic. Unes vistes que sovint vénen acompanyades pels sons dels músics ambulants que toquen al moll. I evidentment, no ens podem oblidar del Pacific Park, el parc d'atraccions on es troben la muntanya russa i la nòria que dónen al Santa Monica Pier la seva silueta inconfusible. Fora del parc, però al mateix moll, dins de l'edifici del Looff Hippodrome, hi ha el famós carrussel que sortia a la pel·lícula "El golpe" (The Sting, 1973).

Santa Monica és un dels llocs que havia visitat i que més recordava del meu primer i fugaç viatge a L.A., fa gairebé 9 anys. Aleshores jo tenia 17 anys, i em vaig obsessionar tant amb California que sempre m'havia mort de ganes de tornar-hi. I des de llavors, la imatge mental que m'ha vingut gairebé sempre al cap al parlar de California ha estat aquest moll, que a la vegada associo amb un moment molt concret i especial de la meva vida. I durant tot aquest temps m'havia preguntat com reaccionaria emocionalment si mai tornava allà, al lloc on va començar tot...

Doncs bé, finalment ho vaig comprovar (recordo la sensació prèvia a l'arribada a Santa Monica: molta emoció, però a la vegada uns nervis que no puc definir), i la veritat és que l'experiència no va ser tan traumàtica com m'esperava. Simplement vaig entrar-hi, vaig redescobrir paisatges que havia oblidat i vaig retrobar-me amb un jo que d'alguna manera s'havia quedat atrapat en aquella platja. Un jo que encara disfrutava mentre se l'empassaven les onades del Pacífic amb el seu banyador de ratlles. Un jo que no coneix Nebraska. Ni tan sols coneix NYC (i ell s'ho perd, suposo).

Un jo que, en certa manera, encara es resisteix a marxar de California, però que ara té les coses molt més clares que fa 9 anys (potser perquè, de cop i volta, es va trobar cara a cara amb tots els jos que sense voler he anat creant des de llavors) i tornarà a mi quan el necessiti. I mentre no el necessiti, es quedarà allà, esperant que qui escriu aquestes línies (sigui qui sigui) torni a fer-li una visita. La pregunta és... hauran de passar 9 anys més?






Audio: "Don't Worry Baby" - The Beach Boys