PETE MOLINARI
El vaig descobrir fa dos mesos, viatjant en tren de Boston a Nova York. Mentre els meus ulls contemplaven paisatges diversos que anaven de platges plenes de turistes a descampats on la gent vivia en autocaravanes, el meu ipod hi posava la banda sonora. Una banda sonora composta, en part, de recopilatoris editats per revistes musicals (com que a casa no tinc temps d'escoltar-los, els aboco sencers a l'ipod). En un d'aquests recopilatoris, elaborat per la britànica Mojo, hi havia un tema que em va cridar l'atenció. Es tractava d'"I Don't Like the Man that I Am", una balada amb regust de temps passats, d'un espai temporal situat entre 1955 i 1965, on convivien esperits com els de Buddy Holly, Ritchie Valens o els primers soul men. Qui ho cantava era un tal Pete Molinari (l'autor era Billy Childish).
Setmanes després vaig començar a investigar aquest nom i vaig localitzar per internet la caràtula del seu segon (i, per ara, últim) disc, "A Virtual Landslide" (Damage Goods Records, 2008). Una caràtula que, de fet, recordava haver vist destacada mesos enrere a la pròpia Mojo. I és que aquell disseny retro, propi d'un disc de modern jazz de finals dels anys 50 o d'un àlbum del revival folk de principis dels 60, no passa facilment desapercebut. Precisament, Molinari, procedent de la localitat anglesa de Chatham, es va donar a conèixer fa pocs anys recorrent la geografia nord-americana i tocant en cafès com els del Greenwich Village novaiorquès, on fa mig segle es començava a gestar el citat revival folk.
I si bé el seu so beu directament de fonts com Phil Ochs o el primer Dylan, així com del jazz vocal de llum d'espelma que es podia escoltar en aquells mateixos cafès, també és cert que el britànic no dubta a abraçar quan li convé estils com el soul, el blues o, fins i tot, el rockabilly. Un còctel d'influències que, de tornada a casa, li ha permès destacar al circuit de clubs londinencs del Soho i Camden Town. I és que, malgrat haver-lo situat alguns erròniament al sac del revival soul o al del so Americana, el cert és que la proposta de Molinari va molt més enllà. No en và la peça citada anteriorment porta la firma de tot un Billy Childish.
Audio: "I Don't Like the Man that I Am" - Pete Molinari
El vaig descobrir fa dos mesos, viatjant en tren de Boston a Nova York. Mentre els meus ulls contemplaven paisatges diversos que anaven de platges plenes de turistes a descampats on la gent vivia en autocaravanes, el meu ipod hi posava la banda sonora. Una banda sonora composta, en part, de recopilatoris editats per revistes musicals (com que a casa no tinc temps d'escoltar-los, els aboco sencers a l'ipod). En un d'aquests recopilatoris, elaborat per la britànica Mojo, hi havia un tema que em va cridar l'atenció. Es tractava d'"I Don't Like the Man that I Am", una balada amb regust de temps passats, d'un espai temporal situat entre 1955 i 1965, on convivien esperits com els de Buddy Holly, Ritchie Valens o els primers soul men. Qui ho cantava era un tal Pete Molinari (l'autor era Billy Childish).
Setmanes després vaig començar a investigar aquest nom i vaig localitzar per internet la caràtula del seu segon (i, per ara, últim) disc, "A Virtual Landslide" (Damage Goods Records, 2008). Una caràtula que, de fet, recordava haver vist destacada mesos enrere a la pròpia Mojo. I és que aquell disseny retro, propi d'un disc de modern jazz de finals dels anys 50 o d'un àlbum del revival folk de principis dels 60, no passa facilment desapercebut. Precisament, Molinari, procedent de la localitat anglesa de Chatham, es va donar a conèixer fa pocs anys recorrent la geografia nord-americana i tocant en cafès com els del Greenwich Village novaiorquès, on fa mig segle es començava a gestar el citat revival folk.
I si bé el seu so beu directament de fonts com Phil Ochs o el primer Dylan, així com del jazz vocal de llum d'espelma que es podia escoltar en aquells mateixos cafès, també és cert que el britànic no dubta a abraçar quan li convé estils com el soul, el blues o, fins i tot, el rockabilly. Un còctel d'influències que, de tornada a casa, li ha permès destacar al circuit de clubs londinencs del Soho i Camden Town. I és que, malgrat haver-lo situat alguns erròniament al sac del revival soul o al del so Americana, el cert és que la proposta de Molinari va molt més enllà. No en và la peça citada anteriorment porta la firma de tot un Billy Childish.
Audio: "I Don't Like the Man that I Am" - Pete Molinari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada