La Brigada és un grup de Vilanova i la Geltrú amb un bon grapat
d'anys a la carretera. Van començar cantant en anglès sota el nom de The Light
Brigade, i amb el temps van acabar fent el canvi definitiu al català. A
diferència d'altres, ells no ho van fer per motius polítics, econòmics o
estratègics, sinó per simple necessitat artística. Les seves cançons, malgrat
beure directament del folk-rock anglosaxó -The Band, The Byrds i els Love de
"Forever Changes" salten a la vista-, caminen millor en català que en
anglès. Un cas similar al d'uns Mishima -per posar un altre bon exemple-, i per
descomptat a anys llum d'aquesta onada d'oportunistes que en comptes
d'utilitzar la llengua com a recurs artístic, la fa servir únicament com a
moneda de canvi amb els arquitectes de la cultura de despatx o, en el pitjor
dels casos, com a instrument panfletari.
Els del Garraf van obrir el concert que el nord-americà Cass McCombs va oferir la nit passada a la sala Razzmatazz 3 de Barcelona. Ho van fer amb un set breu i en clara condició de teloners, malgrat estar ambdós noms a la mateixa alçada al cartell de l'esdeveniment. Una injustícia, comentava amb uns coneguts, típica d'un país immadur com aquest. Immadur, perquè és incapaç de reconèixer el mèrit dels artistes autòctons de la mateixa manera que el d'uns homòlegs foranis que en ocasions arribem a sobrevalorar pel simple fet de ser de fora. No em refereixo ara a McCombs, que ahir va demostrar sobradament les seves qualitats amb un passi digne de ser emmarcat. Parlo de la tònica general que ens empeny a menysprear constantment el producte de casa -canti en l'idioma que canti, i salvant comptadíssimes excepcions-. Només cal observar les condicions i els horaris en què toquen els grups d'aquí en certs festivals. O la indiferència d'un públic que prefereix esperar-se al bar del costat quan el teloner és autòcton, i en canvi rebre amb tots els honors grups de fora fins i tot quan són amateurs -la qual cosa dóna lloc a escenes dignes de "Bienvenido, Mister Marshall"-.
Dic tot això perquèLa Brigada
és un claríssim exemple de grup sense res a envejar a moltes propostes
forànies. Un grup que podria ser perfectament cap de cartell i comptar amb algú
de fora com a teloner. Una cosa que ara per ara sembla impossible en un país
que prefereix una porqueria feta a Londres o a Nova York que una proposta amb
cara i ulls elaborada al costat de casa. Un país on fins i tot uns Manel, a
l'edició 2009 del BAM, van haver d'obrir per a certa formació sueca que -ho sé
de bones fonts- no és ni tan sols reconeguda al seu país, i que aquí coneixíem,
com no podria ser d'una altra manera, a través d'un anunci de cervesa. Dos anys
després, Manel han fet gires per Espanya, el Regne Unit i Amèrica del Sud. En
canvi, dels one-hit wonders suecs no se'n recorden ni tan sols aquells que es
van baixar el politò de torn al mòbil.
Precisament en aquella època, durant una visita a Berlin vaig veure com els cèlebres Kitty, Daisy & Lewis telonejaven a un grup alemany del qual jo mai havia sentit parlar -i de qui no recordo el nom-, però que allà tenia el reconeixement que aquí haurien de tenir, per exemple, uns Tokyo Sex Destruction o uns Top Models. Suposo que la indústria i el públic d'Alemanya entenien que no sempre un grup de fora, per molta polseguera que aixequi, ha d'estar per sobre del que es fa allà, especialment quan el que es fa allà té més pes que el grup de fora. Suposo que, també en aquest aspecte, els alemanys són més madurs que nosaltres.
Audio: "Com fulles mortes" -La Brigada
Els del Garraf van obrir el concert que el nord-americà Cass McCombs va oferir la nit passada a la sala Razzmatazz 3 de Barcelona. Ho van fer amb un set breu i en clara condició de teloners, malgrat estar ambdós noms a la mateixa alçada al cartell de l'esdeveniment. Una injustícia, comentava amb uns coneguts, típica d'un país immadur com aquest. Immadur, perquè és incapaç de reconèixer el mèrit dels artistes autòctons de la mateixa manera que el d'uns homòlegs foranis que en ocasions arribem a sobrevalorar pel simple fet de ser de fora. No em refereixo ara a McCombs, que ahir va demostrar sobradament les seves qualitats amb un passi digne de ser emmarcat. Parlo de la tònica general que ens empeny a menysprear constantment el producte de casa -canti en l'idioma que canti, i salvant comptadíssimes excepcions-. Només cal observar les condicions i els horaris en què toquen els grups d'aquí en certs festivals. O la indiferència d'un públic que prefereix esperar-se al bar del costat quan el teloner és autòcton, i en canvi rebre amb tots els honors grups de fora fins i tot quan són amateurs -la qual cosa dóna lloc a escenes dignes de "Bienvenido, Mister Marshall"-.
Dic tot això perquè
Precisament en aquella època, durant una visita a Berlin vaig veure com els cèlebres Kitty, Daisy & Lewis telonejaven a un grup alemany del qual jo mai havia sentit parlar -i de qui no recordo el nom-, però que allà tenia el reconeixement que aquí haurien de tenir, per exemple, uns Tokyo Sex Destruction o uns Top Models. Suposo que la indústria i el públic d'Alemanya entenien que no sempre un grup de fora, per molta polseguera que aixequi, ha d'estar per sobre del que es fa allà, especialment quan el que es fa allà té més pes que el grup de fora. Suposo que, també en aquest aspecte, els alemanys són més madurs que nosaltres.
Audio: "Com fulles mortes" -
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada