Un article del passat dilluns 16 al diari El
Periódico de Catalunya feia referència a l’allau de reedicions amb què la
indústria discogràfica està combatent la suposada crisi dels suports físics.
L’article posava com a exemples noves edicions de discos clàssics de Pink
Floyd, Billy Preston, Nirvana, Suede i Smashing Pumpkins. L’explicació d’aquest
fenòmen la donava el director de Sony Music España, Carlos López, qui afirmava
literalment: «Los artistas pop que ahora empiezan van dirigidos a un público
que no compra sino que roba. Por mucho que la compañía se empeñe en invertir
para que el artista pueda componer canciones, grabarlas y publicarlas, en
España los chavales están habituados a eso: a descargarlas o directamente,
robarlas». Llegit això, a mi el que em preocupa no és que els xavals
descarreguin música o la robin, ni que la indústria discogràfica espanyola es
trobi en caiguda lliure. El que em preocupa, és que aquesta mateixa indústria
es trobi en mans de gent com el senyor López, capaç de despenjar-se amb
barbaritats i acusacions al vent com les que acaben de llegir. Perquè aquesta
actitud és precisament la causa de tota la resta.
El que no ha tingut en compte el senyor López a l’hora de parlar d'artistes pop “que ara comencen” -en el seu idioma, qualsevol cosa posterior a l’aparició de la tecnologia P2P-, són fenòmens com el d’Arctic Monkeys. Un grup anglès que es va donar a conèixer precisament penjant la seva música a internet i que, a la setmana d’editar el seu debut físic, havia batut rècords de vendes al Regne Unit. A la qual cosa cal afegir que entre els grups als quals es refereix l’article d’El Periódico no n’hi ha cap d’espanyol. Tots vénen dels mercats britànic i nord-americà, on la indústria aposta per un producte de qualitat –sigui novetat o reedició- que, és clar, acaba venent-se. I qui el compra són xavals i no tan xavals. En canvi, a Espanya això no passa.
Dit això, en comptes de fugir d’estudi i titllar de lladre tot un segment de la població, ens hauríem de preguntar què hem fet malament. I en aquest cas, la llista és llarga. Resumint, podem dir que la indústria discogràfica s’ha comportat a Espanya com la del totxo. I en ambdós casos, així ens ha anat. Per entendre’ns, la indústria a gran escala sempre ha preferit buscar el benefici ràpid i a qualsevol preu, en comptes de fer apostes que haurien resultat molt més segures a llarg termini. Els mateixos que ara es queixen que els joves “roben”, són els que han potenciat “triunfitos” i fenòmens similars. Productes de consum ràpid que són substituïts per altres d’iguals un cop se’ls ha expremut tot el suc. Productes de valor limitat i caduc. Música que no es presenta com a bé cultural, sinó com a simple producte de consum ràpid. I està clar que el públic que consumeix això no valora la música de la mateixa manera que un melòman. Per tant, difícilment pagarà davant l'opció de tenir-ho gratis amb un sol click a l'ordinador.
Fer una aposta segura a llarg termini, en canvi, seria tractar la música precisament com a bé cultural i educar el consumidor en aquest sentit -si entenem la música com quelcom que es compra al quiosc a preu de xutxeria, com esperem que la gent pagui per ella?-. Oferir un producte que valgui la pena tenir a les mans, com les citades reedicions. Un producte que no caduqui al cap de mesos. Tant els discos dels Arctic Monkeys com les reedicions de Pink Floyd són productes culturals que el comprador podrà gaudir tota la vida. Com també ho serien els discos clàssics de grups estatals com Brighton 64, Sencillos o Kamenbert. Clàssics que estan actualment descatalogats perquè les majors que en tenen els drets no volen reeditar-los –i el més greu: no deixen que ningú més ho faci-. Prefereixen centrar els seus esforços en efímers fenòmens de temporada. S’imaginen vostès anar a una botiga de discos de Londres i descobrir que els discos dels Smiths o Pink Floyd estan descatalogats? Doncs això, entre d'altres coses, és que el que tenim aquí. I no pas per culpa de joves que "roben", sinó d'una indústria cega i sense cap mena de visió cultural. Així els va. I ben merescut que s'ho tenen.
Audio: "EMI" - Sex Pistols
El que no ha tingut en compte el senyor López a l’hora de parlar d'artistes pop “que ara comencen” -en el seu idioma, qualsevol cosa posterior a l’aparició de la tecnologia P2P-, són fenòmens com el d’Arctic Monkeys. Un grup anglès que es va donar a conèixer precisament penjant la seva música a internet i que, a la setmana d’editar el seu debut físic, havia batut rècords de vendes al Regne Unit. A la qual cosa cal afegir que entre els grups als quals es refereix l’article d’El Periódico no n’hi ha cap d’espanyol. Tots vénen dels mercats britànic i nord-americà, on la indústria aposta per un producte de qualitat –sigui novetat o reedició- que, és clar, acaba venent-se. I qui el compra són xavals i no tan xavals. En canvi, a Espanya això no passa.
Dit això, en comptes de fugir d’estudi i titllar de lladre tot un segment de la població, ens hauríem de preguntar què hem fet malament. I en aquest cas, la llista és llarga. Resumint, podem dir que la indústria discogràfica s’ha comportat a Espanya com la del totxo. I en ambdós casos, així ens ha anat. Per entendre’ns, la indústria a gran escala sempre ha preferit buscar el benefici ràpid i a qualsevol preu, en comptes de fer apostes que haurien resultat molt més segures a llarg termini. Els mateixos que ara es queixen que els joves “roben”, són els que han potenciat “triunfitos” i fenòmens similars. Productes de consum ràpid que són substituïts per altres d’iguals un cop se’ls ha expremut tot el suc. Productes de valor limitat i caduc. Música que no es presenta com a bé cultural, sinó com a simple producte de consum ràpid. I està clar que el públic que consumeix això no valora la música de la mateixa manera que un melòman. Per tant, difícilment pagarà davant l'opció de tenir-ho gratis amb un sol click a l'ordinador.
Fer una aposta segura a llarg termini, en canvi, seria tractar la música precisament com a bé cultural i educar el consumidor en aquest sentit -si entenem la música com quelcom que es compra al quiosc a preu de xutxeria, com esperem que la gent pagui per ella?-. Oferir un producte que valgui la pena tenir a les mans, com les citades reedicions. Un producte que no caduqui al cap de mesos. Tant els discos dels Arctic Monkeys com les reedicions de Pink Floyd són productes culturals que el comprador podrà gaudir tota la vida. Com també ho serien els discos clàssics de grups estatals com Brighton 64, Sencillos o Kamenbert. Clàssics que estan actualment descatalogats perquè les majors que en tenen els drets no volen reeditar-los –i el més greu: no deixen que ningú més ho faci-. Prefereixen centrar els seus esforços en efímers fenòmens de temporada. S’imaginen vostès anar a una botiga de discos de Londres i descobrir que els discos dels Smiths o Pink Floyd estan descatalogats? Doncs això, entre d'altres coses, és que el que tenim aquí. I no pas per culpa de joves que "roben", sinó d'una indústria cega i sense cap mena de visió cultural. Així els va. I ben merescut que s'ho tenen.
Audio: "EMI" - Sex Pistols
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada