M'indigna que el senyor Peter Hook es passegi
pels escenaris interpretant sencer el debut de la seva banda mare, Joy
Division. Un disc, "Unknown Pleasures" (1979, Factory Records),
concebut com a obra trencadora i transgressora. I com a tal, totalment ignorat
al seu moment. És per tant un contrasentit artístic que tres dècades després, i
amb una de les quatre parts implicades fora de combat -Ian Curtis, en pau
descansi-, algú es dediqui a treure aquelles cançons de context per
transformar-les en una atracció de fira.
Sí, el punk i el post-punk ja tenen un d'aquells circuits de nostàlgia fàcil i rapinyaire de què tant havien abominat abans de formar part de la mateixa indústria que al seu dia van menysprear. I ara que els imitadors barats de Joy Division surten de sota les pedres, sembla ser el moment idoni per exprémer aquesta gallina dels ous d'or en què s'està convertint el catàleg de "punk oldies". Sí, tot això m'indigna. I també m'indigna que hi hagi gent disposada a passar per caixa únicament per poder dir "jo hi vaig ser" (probablement en algun lloc del món s'estigui gestant ara mateix un altre "Unknown Pleasures", però tota aquesta gent no hi és: hi serà d'aquí a 30 anys).
Però saben què és el que més m'indigna? Que un altre pilar del post-punk, Vic Godard -en aquest cas, amb el present com a única justificació i sense cap necessitat de viure del passat-, actués ahir a Barcelona i només hi fóssim els quatre gats de sempre. Si el post-punk és ara un gènere de masses, on eren ahir aquestes masses? Doncs segurament en qualsevol racó farcit de modernitat impostada, banalitzant encara més allò que no entenen, ballant "Love Will Tear Us Apart" cubata en mà mentre Ian Curtis vomita a la seva tomba i Peter Hook exhibeix aquell somriure empresarial de les seves darreres fotografies promocionals.
I mentrestant, Vic Godard (per cert, l'home de la fotografia) alterna les seves gires per antres de mala mort amb la seva feina diària com a carter al Regne Unit. Ara que tan de moda estan paraules com autenticitat, insisteixo: on dimonis eren ahir a la nit aquestes masses que ploren de nostàlgia cada cop que s'evoca un espai temporal en què elles ni tan sols havien nascut? O és que potser Godard seria més autèntic si s'hagués suicidat tres dècades enrere?
Audio: "Ambition" – Vic Godard & The Subway Sect
Sí, el punk i el post-punk ja tenen un d'aquells circuits de nostàlgia fàcil i rapinyaire de què tant havien abominat abans de formar part de la mateixa indústria que al seu dia van menysprear. I ara que els imitadors barats de Joy Division surten de sota les pedres, sembla ser el moment idoni per exprémer aquesta gallina dels ous d'or en què s'està convertint el catàleg de "punk oldies". Sí, tot això m'indigna. I també m'indigna que hi hagi gent disposada a passar per caixa únicament per poder dir "jo hi vaig ser" (probablement en algun lloc del món s'estigui gestant ara mateix un altre "Unknown Pleasures", però tota aquesta gent no hi és: hi serà d'aquí a 30 anys).
Però saben què és el que més m'indigna? Que un altre pilar del post-punk, Vic Godard -en aquest cas, amb el present com a única justificació i sense cap necessitat de viure del passat-, actués ahir a Barcelona i només hi fóssim els quatre gats de sempre. Si el post-punk és ara un gènere de masses, on eren ahir aquestes masses? Doncs segurament en qualsevol racó farcit de modernitat impostada, banalitzant encara més allò que no entenen, ballant "Love Will Tear Us Apart" cubata en mà mentre Ian Curtis vomita a la seva tomba i Peter Hook exhibeix aquell somriure empresarial de les seves darreres fotografies promocionals.
I mentrestant, Vic Godard (per cert, l'home de la fotografia) alterna les seves gires per antres de mala mort amb la seva feina diària com a carter al Regne Unit. Ara que tan de moda estan paraules com autenticitat, insisteixo: on dimonis eren ahir a la nit aquestes masses que ploren de nostàlgia cada cop que s'evoca un espai temporal en què elles ni tan sols havien nascut? O és que potser Godard seria més autèntic si s'hagués suicidat tres dècades enrere?
Audio: "Ambition" – Vic Godard & The Subway Sect
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada