“Death of an Unsigned Band”
(Tim Thornton, 2010)
Fa més d'un any, ja vaig parlar del britànic Tim Thornton amb motiu de la publicació de la seva primera novel·la, "The Alternative Hero" (2009). Doncs bé, resulta que Thornton -escriptor i bateria del grup d'indie folk Fink- ha editat aquest any la seva segona obra literària, "Death of an Unsigned Band". I novament, ens trobem davant d'un dinàmic exercici de literatura pop que no desagradarà en absolut a qui adori la vessant més melòmana de Nick Hornby.
Si "The Alternative Hero" era una divertida mirada al món de la música des de fora i a través dels ulls d'un fan, "Death of an Unsigned Band" ho és des de dins i a través de la pell d'un grup de rock alternatiu que es busca la vida als clubs de Londres. Es tracta, per tant, d'una mirada més sarcàstica i punyent. I és que, al llarg de gairebé 400 pàgines, trobem exactament el que diu el títol: la lenta però precipitada decadència d'un quartet sense contracte discogràfic. Sempre, és clar, amb aquell sentit de l'humor i del ritme que Thornton ja exhibia a la seva carta de presentació.
A través de quatre personalitats distants però complementàries -les dels components del grup-, Thornton retrata la cara més fosca del negoci discogràfic i dóna veu a aquells milers de bandes anònimes que des de locals d'assaig i sales plenes de suor fan impossibles per veure la llum -per a reforçar aquest anonimat, l'autor no cita en cap moment el nom del grup en qüestió-. I a mida que avancen els esdeveniments, un no pot deixar de preguntar-se com deuria sonar la banda de Russell Groom.
"Death of an Unsigned Band" no és un llibre tan rodó com "The Alternative Hero", però sí igual d'entranyable. I és que, de la mateixa manera que en aquella primera novel·la el lector esdevenia per nassos un fan de Lance Webster i els Thieving Magpies, en aquesta segona ho esdeve de Russell, Jake, Ash i Karen -es digui com es digui el seu grup-. Una lectura imprescindible per als amants de la literatura pop que, ara per ara, només es pot degustar en anglès. Però creguin-me: val la pena l'esforç.
Audio: "Blueberry Pancakes" – Fink
(Tim Thornton, 2010)
Fa més d'un any, ja vaig parlar del britànic Tim Thornton amb motiu de la publicació de la seva primera novel·la, "The Alternative Hero" (2009). Doncs bé, resulta que Thornton -escriptor i bateria del grup d'indie folk Fink- ha editat aquest any la seva segona obra literària, "Death of an Unsigned Band". I novament, ens trobem davant d'un dinàmic exercici de literatura pop que no desagradarà en absolut a qui adori la vessant més melòmana de Nick Hornby.
Si "The Alternative Hero" era una divertida mirada al món de la música des de fora i a través dels ulls d'un fan, "Death of an Unsigned Band" ho és des de dins i a través de la pell d'un grup de rock alternatiu que es busca la vida als clubs de Londres. Es tracta, per tant, d'una mirada més sarcàstica i punyent. I és que, al llarg de gairebé 400 pàgines, trobem exactament el que diu el títol: la lenta però precipitada decadència d'un quartet sense contracte discogràfic. Sempre, és clar, amb aquell sentit de l'humor i del ritme que Thornton ja exhibia a la seva carta de presentació.
A través de quatre personalitats distants però complementàries -les dels components del grup-, Thornton retrata la cara més fosca del negoci discogràfic i dóna veu a aquells milers de bandes anònimes que des de locals d'assaig i sales plenes de suor fan impossibles per veure la llum -per a reforçar aquest anonimat, l'autor no cita en cap moment el nom del grup en qüestió-. I a mida que avancen els esdeveniments, un no pot deixar de preguntar-se com deuria sonar la banda de Russell Groom.
"Death of an Unsigned Band" no és un llibre tan rodó com "The Alternative Hero", però sí igual d'entranyable. I és que, de la mateixa manera que en aquella primera novel·la el lector esdevenia per nassos un fan de Lance Webster i els Thieving Magpies, en aquesta segona ho esdeve de Russell, Jake, Ash i Karen -es digui com es digui el seu grup-. Una lectura imprescindible per als amants de la literatura pop que, ara per ara, només es pot degustar en anglès. Però creguin-me: val la pena l'esforç.
Audio: "Blueberry Pancakes" – Fink
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada