Gràcies, Mr. King

Estic aprofitant aquest viatge al Sud dels Estats Units per visitar les tombes d'alguns músics que per mi signifiquen pràcticament mitja vida. El cas de B.B. King és especial. Perquè és l'únic a qui vaig arribar a veure en directe.

Quan tenia 16 anys, la meva mare em va portar a un concert seu. El dia abans havia vist per primer cop els Rolling Stones, i allò va ser més que la cirereta del pastís. Una experiència de les que no s'obliden.

No recordo ben bé com, em vaig posar a primera fila. I vaig flipar. Veure els Stones en un estadi havia estat la hòstia, però tenir a B.B. King a pocs metres de mi, veure actuar d'aquella manera un senyor que pràcticament podia ser el meu avi, m'ho va remoure tot.

El vaig tornar a veure actuar en diverses ocasions, i en cada una vaig tornar a vibrar com el primer dia. Mai oblidaré com va fer emmudir tot un Palau Sant Jordi durant una interpretació amb caràcter definitiu de "Key to the Highway". Gràcies per tant, Mr. King.

Indianola, Mississippi, març de 2024.

Un segle amb Sam Phillips

Sam Phillips (1923-2003).

Es commemoren avui 100 anys del naixement de Sam Phillips, el fundador de Sun Records i com a tal un dels grans impulsors del rock'n'roll durant la dècada dels 50 –també d'una de les seves formes més primitives, el rockabilly-. Gran aficionat a la música afroamericana en un moment en què això no era ben vist en segons quins ambients –sobretot si un era blanc i vivia al Sud dels Estats Units-, el 1950 va obrir el llegendari Memphis Recording Service al 706 de l'avinguda Union, a Memphis, que al cap de pocs anys adoptaria el nom de Sun Studio –la discogràfica la va fundar el 1952-, on van gravar figures del rhythm & blues com Rosco Gordon o B.B. King.

El 1951 hi va produir la que sol considerar-se com la primera gravació de la història del rock'n'roll, el "Rocket 88" de Jackie Brenston and His Delta Cats –en realitat eren els Kings of Rhythm d'Ike Turner, on Brenston cantava i tocava el saxo-, publicada aquell mateix any per Chess Records, de Chicago. El 1954 va estar als controls durant el fundacional enregistrament del "That's All Right" d'Elvis Presley, considerat com el punt de partida del rockabilly i en tot cas l'inici d'una de les grans revolucions culturals del segle passat. En anys posteriors, Phillips va descobrir també gegants com Johnny Cash, Carl Perkins o Jerry Lee Lewis, entre d'altres.

"Elvis" (2022)

Austin Butler, en un fotograma d'"Elvis".

Tal com de vegades la realitat pot arribar a superar la ficció, hi ha ocasions en què la ficció pot esdevenir una molt bona eina per explicar determinats aspectes de la realitat. En una escena d'"Elvis" (2022), el biopic d'Elvis Presley oportunament realitzat per Baz Luhrmann, un Presley visiblement afectat per l'abús dels medicaments (Austin Butler) carrega contra el seu representant, el controvertit Colonel Tom Parker (Tom Hanks), durant el decurs d'una de les seves actuacions regulars al luxós International Hotel de Las Vegas. Això no va passar mai, però il·lustra perfectament la tensió permanent entre l'ànsia de llibertat de l'artista i l'obsessió constant del mànager per tenir-ho tot ben lligat.

Aquesta tensió de vegades invisible però sempre manifesta entre representant i representat, és un dels fils conductors d'una pel·lícula que narra la història del Rei del rock'n'roll des del punt de vista de qui el va portar fins a dalt de tot, i en certa manera sosté que van ser els mètodes implacables de Parker a l'hora de gestionar la carrera de Presley els que el van acabar destruint –molt abans d'aquell fatídic 16 d'agost de 1977-. L'altre fil conductor, és clar, és la figura d'aquell noi de Tupelo que, fascinat per la música dels seus veïns afroamericans –la de l'església i la dels juke joints-, va contribuir a desfer tabús socials i a ensorrar barreres racials. Pel camí, va esdevenir una icona cultural de ple dret i pràcticament va venir a personificar el somni nord-americà.

"Elvis" és la història d'un dels intèrprets més grans de tots els temps, també el retrat d'un lloc i d'un moment –els Estats Units de les dècades dels 50, 60 i 70- on el rock'n'roll i la lluita pels drets civils venien a representar una idea de progrés totalment oposada a un conservadorisme encara molt arrelat a tots els nivells. Que es passi de puntetes pel caràcter reaccionari de Presley –cap menció a la seva reunió amb Nixon, per exemple- és gairebé anecdòtic quan es posa sobre la taula tota la revolució que podia arribar a desencadenar un noi de classe treballadora amb un grapat de cançons memorables i una actitud escènica que mai més s'ha tornat a veure. Si Presley va ser el més gran, ho va ser tant pel seu art com pel seu impacte social, i això queda clar veient la cinta de Luhrmann.

Arribat aquest punt, és just assenyalar "Elvis" no tan sols com aquell biopic que portaven anys reclamant els incomptables milions de seguidors del Rei que hi ha arreu del món, sinó sobretot com l'homenatge que el setè art li havia estat devent des de feia gairebé cinc dècades. També com la confirmació d'un Austin Butler que no tan sols fa justícia a la figura de Presley, sinó que apunta maneres cantant ell mateix part de la banda sonora. Francament formidable la seva interpretació, ni tan sols eclipsada per un Hanks crepuscular i majestuós com ell sol –per moments, el seu Colonel Parker sembla el Mr. White que ell mateix havia interpretat a "That Thing You Do!" (1996), amb dues dècades i mitja més d'experiència a l'esquena-.

Oblidin-se vostès de tots els biopics que durant els darrers anys han arribat a redefinir el concepte de saturació. No pensin més en "Bohemian Rhapsody" (2018), "Rocket Man" (2019) i tantes altres oportunitats perdudes. "Elvis" és una altra cosa i marca diferències. Fidel al seu estil fresc, frenètic i visualment espectacular, Luhrmann s'adreça a tots els públics a l'hora d'explicar la figura de Presley. Però ho fa des del rigor i sense maquillatges excessius. Sí, ocasionalment recorre a la ficció per explicar certs episodis –parlem d'un biopic, no pas d'un documental ni d'una biografia amb format d'assaig-. I sí, potser personatges com els de Hank Snow, B.B. King o Big Mama Thornton –interpretada per la recentment desapareguda Shonka Dukureh- s'haurien pogut construir d'una forma menys superficial. Però el conjunt del film és tan aclaparador com aquell "If I Can Dream" que fa posar la pell de gallina en un dels seus moments més climàtics.

Sonny Burke (1945-2022)

SONNY BURKE
(1945-2022)

Ha mort el teclista Sonny Burke, tot un veterà del soul i el rhythm & blues amb participació acreditada en més de 500 àlbums, que de seguida s'ha dit –no confondre amb el músic de jazz del mateix nom-. Nascut a Chicago i conegut sobretot per haver tocat amb els Enforcers de Clarence Wheeler a principis dels 70, també va arribar a treballar amb B.B. King, Charles Wright & the Watts 103rd Street Rhythm Band, Smokey Robinson, Marvin Gaye, Aretha Franklin, Minnie Riperton, Dusty Springfield, els Temptations, els Four Tops o les Pointer Sisters, entre molts altres.

Don Wilson (1933-2022)

DON WILSON
(1933-2022)

Ha mort Don Wilson, guitarrista rítmic dels Ventures i últim supervivent de la formació original del llegendari grup de Tacoma, un dels més populars del rock instrumental i la música surf durant la dècada dels 60. Retirat dels escenaris des de 2015, la guitarra de Wilson va ser un dels elements que van definir de bon principi el so de la banda. Com a mostra més evident el seu enèrgic rascat a "Walk, Don't Run", celebrada lectura d'un original de Johnny Smith publicada com a single el 1960, que va servir per posar el nom dels Ventures al mapa –i un riff que s'avançava ben bé tres dècades i mitja al de "Song 2" de Blur-. En anys posteriors van seguir caient encerts tan notables com "Diamond Head" o la icònica versió del tema de la sèrie televisiva "Hawaii Five-O".

Vaig tenir la sort de poder veure els Ventures en directe quan ell encara hi tocava. Va ser la nit de St. Patrick's Day de 2006 al local de B.B. King al carrer 42 de Nova York, i ho recordo com una experiència absolutament memorable. Els reis de l'instro surf del Pacific Northwest, protagonitzant una aparició raríssima al bell cor de la Costa Est (raríssima perquè aleshores no solien sortir de gira i amb prou feines tocaven fora de l'estat de Washington). Sense Nokie Edwards ni Bob Bogle, que ja s'havien retirat de l'activitat escènica, però encara amb Wilson al capdavant i en permanent diàleg amb la guitarra solista de Gerry McGee –aquest últim va morir ara fa dos anys-.

Els Ventures són l'únic grup que recordo capaç de tocar tres cops la mateixa peça en un sol concert. Aquella nit van començar i van acabar amb el citat "Walk, Don't Run". I a mitja actuació van deixar anar el remake que ells mateixos n'havien fet al seu dia sota el títol de "Walk Don't Run '64" –més orientat a les coordenades surfers-. També van caure, és clar, tota la resta de reclams del seu catàleg clàssic. Enormes, els Ventures, en tots els sentits. I Wilson, aleshores líder indiscutible del grup, geni i figura. Ens ha deixat per causes naturals quan era a punt de fer 89 anys. Es tanca amb ell un dels capítols essencials de la història del rock'n'roll i de la guitarra elèctrica.

El canvi de corda de B.B. King

BB. King, canviant una corda a Lucille al Farm Aid 1985.

B.B. King interpretant "How Blue Can You Get" al Farm Aid 1985. Com demanar una corda nova per la guitarra en plena execució d'un solo estratosfèric. Com canviar-la, afinar-la i en acabat posar-se bé els pantalons i l'americana com qui no vol la cosa, sense despentinar-se, sense que li caigui cap anell, i sense deixar en cap moment de cantar com si s'hi jugués alguna cosa més que el catxet. O, simplement, com canviar i afinar una corda de guitarra sense haver d'inventar-se acudits dolents per entretenir el respectable mentre dura el mal tràngol. Poden veure-ho vostès mateixos a Youtube (a partir dels minuts 0:25 i 3:35).

La guitarrista de blues

Joanne Shaw Taylor.

Joanne Shaw Taylor recorda la seva breu però intensa trobada amb B.B. King, en declaracions publicades per Uncut a la seva edició d'agost: "Va ser un dels primers concerts als quals vaig assistir, quan tenia 14 anys. Al final, va llançar pues al públic. El meu pare i jo no teníem els millors seients, i per tant vaig córrer cap a l'escenari. Quan hi vaig arribar, els seus ajudants li estaven posant l'abric. Em va veure, va venir cap a mi, es va ajupir i em va donar la mà. Li vaig dir que volia ser guitarrista de blues. Ell portava un collaret -un collaret de B.B. King-, se'l va treure i me'l va donar. I em va dir que ho faria molt bé. Després d'això, vaig flotar durant deu anys. Actualment els artistes no tenen tanta classe com ell, era tot allò que tu volies que fos. Encara conservo el collaret i el porto a cada concert". Que gran, no troben?

B.B. King (1925-2015)

B.B. King - Foto Owen Sweeney | AP.

Hi ha dies en què et despertes i t’adones que el món ha canviat. Dies en què poses la ràdio o llegeixes qualsevol portal de notícies digitals, i saps que se n’ha anat quelcom de valor. El d’avui és un d’aquests dies. Un dia com aquells en què ens van deixar Frank Sinatra, Johnny Cash, Pete Seeger o Paco de Lucía. Personalitats que semblaven eternes i que de cop i volta van dir adéu. Artistes que tots sols van arribar a definir gèneres musicals sencers i van fer de les seves vides la dignificació constant de l’ofici que estimaven. B.B. King va néixer en una plantació de cotó en un indret -el Sud profund dels Estats Units- i uns temps -la primera meitat del segle XX- en què el color de la pell condicionava la vida sencera d’una persona. Va començar a tocar a les cantonades dels pobles de la zona amb una guitarra que li havia costat vuit dòlars. I poc abans de caure malalt, encara oferia al voltant de 300 actuacions anuals arreu del món.

La primera vegada que el vaig veure en directe va ser el 21 de juliol de 1998 al Poble Espanyol, a poca distància de l’Estadi Olímpic, on la nit anterior havia presenciat també per primer cop un concert dels Rolling Stones. Tenia setze anys, i tant els Stones com King em van fer vibrar amb totes les conseqüències possibles i imaginables. Però va ser King, des d’un escenari de dimensions humanes i més raonables, amb la seva expressivitat facial i amb la seva manera de fer, qui més bé em va ensenyar en què consistia un espectacle de música en directe. Sense grans muntatges escènics, sense èpica de masses i sense necessitat de fer gimnàstica a l’escenari. Mirant el respectable de tu a tu, fent recaure el pes del concert en les pròpies cançons i en la seva manera d’interpretar-les, i projectant fins a l’últim racó del recinte cada nota de la seva inseparable Lucille.

Malauradament, sembla que només toqui fer balanç de les persones i les seves gestes quan aquestes ja no hi són. En aquest sentit, ha estat avui mateix quan m’he adonat que part de la meva vida es pot explicar a través dels quatre últims concerts que King va oferir a Barcelona. A tots quatre hi vaig ser, i a través de tots quatre vaig poder apreciar com l’edat li anava guanyant terreny però la música, aquella música que era per a ell raó de ser, es mantenia intacta. L’última vegada que el vaig veure va ser el 10 de juliol de 2006, també al Poble Espanyol i amb Willy DeVille exercint d’il·lustre teloner. Era l’últim concert d’una gira europea amb la qual King volia dir adéu al Vell Continent. La seva avançada edat encara no havia fet minvar la seva vocació escènica, però aconsellava evitar grans desplaçaments i reduir el seu radi d’acció als Estats Units. Res més lluny de la realitat: la seva fam d’escenari era tan gran que pocs anys després va reaparèixer en uns escenaris europeus que va seguir visitant, ara sí, fins que la salut li va dir prou.

Una de les darreres visites es va produir fa pocs anys en el marc del Festival de Cap Roig. No hi vaig poder assistir, però vaig llegir a les cròniques posteriors que els seus dits havien perdut agilitat, que l’empremta de l’edat es feia més irreversible que mai i que havia lliurat al respectable gairebé tantes anècdotes com solos de guitarra, per allò de tapar forats. També vaig llegir que un desaprensiu membre del públic li havia cridat “¡Calla y toca!”. Em pregunto si aquest espectador era conscient del miracle que estava presenciant. Del fet que, amb més de vuitanta anys a l’esquena, B.B. King es passegés encara per tot el món i s’enfilés cada nit a un escenari. I que a sobre ho fes amb la dignitat de qui podria haver viscut còmodament retirat des de feia dècades, però va preferir lliurar-se en cos i ànima al seu ofici fins al final dels seus dies. Ens ha deixat un mestre i una llegenda, però jo recordo la mirada que em va fer des de l’escenari del Poble Espanyol aquella nit de juliol de 1998, i gairebé sento com si hagués marxat un amic.

Originalment publicat a Brubaker.

Un món sense Seeger

Tenia 94 anys, una edat avançada, però no per això la seva mort ha deixat d'impactar. Pete Seeger havia arribat al món l'any 1919 i se'n va anar abans d'ahir. Quan va començar a tocar durant la dècada dels 30, bona part dels pioners del rock'n'roll tot just acabaven de néixer -d'altres ni tan sols havien nascut-, i el mateix es pot dir dels protagonistes d'aquell revival folk que ell mateix va inspirar entre finals dels 50 i principis dels 60. Seeger va morir dilluns passat, 27 de gener. Tres mesos abans i un altre dia 27, el d'octubre, ens deixava un altre pilar de la música contemporània, Lou Reed. Nascut el 1942, Reed no va arribar a conèixer mai un món sense l'autor de "Where Have All the Flowers Gone?". Un món que la resta de mortals, i això inclou deixebles del propi Seeger com Bob Dylan o Bruce Springsteen, no vam conèixer fins ahir mateix.

Pete Seeger (dreta) amb un jove Dylan.

Reflexionant sobre tot plegat m'han vingut al cap casos com el de Kurt Cobain, astre musical que també va deixar una enorme petjada malgrat viure durant molts menys anys que Seeger. El líder de Nirvana va néixer el 1967 i va morir el 1994. Mai va arribar a conèixer un món sense Pete Seeger. Però és que tampoc va arribar a conèixer un món sense Dylan, Neil Young, B.B. King, Jerry Lee Lewis, Iggy Pop o els Rolling Stones. La meva generació, la dels que ara rondem la trentena, tampoc ha conegut encara un món on aquests darrers noms no es trobin en actiu. Noms que, agradin o no, formen part de l'imaginari de tot ciutadà occidental menor de 50 anys. Però tot arribarà. I per tots nosaltres, la seva absència suposarà un shock, tal i com ho han suposat recentment les de Reed i Seeger.

I això em porta a preguntar-me què quedarà quan ells ja no hi siguin. D'acord, els Stones cada dia s'assemblen més a una caricatura d'ells mateixos, però cada vegada que pugen a un escenari segueix tenint lloc un miracle. El d'un tros d'història que encara respira i es belluga, i que ho fa al mateix món on nosaltres respirem i ens belluguem. I el mateix es pot dir de Dylan, que encara la recta final de la seva vida amb els discos més inspirats que ha signat en dècades. Qui en prendrà el relleu quan ja no hi siguin? De noms amb vocació massiva en sorgeixen cada any. Però el desinterès de la indústria per qualsevol discurs novedós o arriscat, així com la immediatesa pròpia de l'era digital i l'obstinació d'aquesta mateixa indústria a viure del passat, fan inviable mantenir un projecte a gran escala que pugui arribar a trencar esquemes de la mateixa manera que ho van fer al seu moment Seeger, Dylan o els Stones. Tots ells, pels seus respectius discursos però també per les seves respectives projeccions, han contribuït amb la seva música a fer un món millor. Si ningú pot ocupar el seu lloc, què passarà?